Informes sobre educació de dubtosa utilitat.

"Tot i que els docents valoren de forma força positiva l’educació pública catalana i estan satisfets amb la seva feina, s’o bserva un important grau de descontentament amb la política general del Departament, que es manifesta en un desacord majoritari amb bona part de les seves propostes i iniciatives, inclosa la LEC. Aquest malestar es tradueix en un ampli suport a la vaga del mes de març, si bé no tots els que la trobaven justificada hi van prendre part. Els professors de secundària tenen una opinió no tan positiva de la situació de l’educació pública a Catalunya i del cos docent, però són els mestres de primària els que pitjor valoren la tasca duta a terme pel Departament".

Aquesta conclusió, que qualsevol persona implicada en el funcionament d'un centre educatiu públic coneix, és a la que arriba l'Estudi sobre la percepció dels docents en relació a la introducció de canvis normatius en l’àmbit educatiu, és a dir, una enquesta feta als mestres i professors catalans que sembla no haver servit per aturar l'erràtica gestió del Departament. Un altre informe inútil?

Educació Obligatòria fins als 18 anys.

En legislació educativa, ja no se sap que inventar. La darrera mesura que més m'ha cridat l'atenció és la proposta del Ministre d'Educació d'Espanya, Ángel Gabilondo, d'extendre l'Educació Obligatòria fins als 18 anys. Ernest Maragall, Conseller d'Educació de la Generalitat de Catalunya, ha tardat poc a sumar-s'hi a la iniciativa.

Vull pensar que l'únic objectiu que hi ha darrera d'una mesura com aquesta és maquillar les dades de l'atur, perquè si del que es tracta és de lluitar contra l'exclusió social i millorar la formació dels ciutadans se m'acudeixen moltes mesures molt més urgents com fomentar el Batxillerat Nocturn, enlloc d'eliminar-lo, diversificar la Formació Professional, extenent un gran nombre d'especialitats a tots els indrets del territori, fer itineraris en funció dels interessos i les capacitats dels alumnes a l'ESO, impulsar la formació permanent a les empreses, universalitzar l'oferta de places d'Escola Bressol o remunerar la gent jove d'acord a la seva qualificació tècnica, enlloc de fomentar la realització d'hores extres en feines de baixa qualificació per tal de guanyar un sou digne.

Un cop més, la legislació no comprén, ni pren com a referència, i punt de partida, la realitat dels centres educatius. Tornem a abocar-nos al fracàs.

Avançament de l'inici de curs.

Avui, el Conseller Ernest Maragall, a través de la maquinària de propaganda del govern, encapçalada per TV3, ha anunciat un nou despropòsit. El curs vinent s'iniciarà la segona setmana de setembre i els alumnes no tindran classe una setmana al febrer. Completament absurd.

Com s'atendran aquests nens al febrer? Qui ho pagarà? Algú creu que el curs es pot engegar correctament amb només 5 dies de treball sense alumnes al setembre? Així es pretèn aconseguir l'excel·lència?

Retallada de plantilles, retallada de formació permanent, retallada de diners per les obres en execució... El Departament d'Educació té molt poc respecte pels alumnes i les seves famílies. Ho va demostrar amb l'aplicació de la sisena hora, que encara té molts centres sense implantar-la. I ho torna a demostrar amb aquesta proposta esbojarrada i sense sentit.

Tot el mes de setembre ha estat molt calorós a Lleida. Està previst dotar d'aire condicionat tots els centres educatius de Catalunya? Es facilitarà que les famílies puguin gaudir d'una setmana més de vacances al febrer per atendre els seus fills? És necessari un trencament del ritme de treball al 2n trimestre, que és el més profitós a nivell de treball? Estaran cobertes totes les places de docents la segona setmana de setembre o hi haurà alumnes sense mestres? Algú creu que allargant la jornada i el calendari es milloraran els resultats? El Departament d'Educació coneix la diferència entre qualitat i quantitat? On està l'emmirallament amb Finlàndia? I amb la resta del món occidental? Algú s'ha plantejat en algun moment la idoneïtat de fer jornada intensiva amb activitats extraescolars a la tarda per donar resposta als pares que ho necessitin i deixar gaudir dels seus fills i educar-los aquells que no?

Realment, els nostres polítics pensen que la ciutadania és estúpida? De totes les preguntes només tinc resposta per aquesta darrera. El cas Millet, el cas Gurtel i els informes "de dubtosa utilitat" em fan pensar que sí. Som estúpids i els que els possibilitaran, amb el seu vot, que es mantinguin a la seva poltrona i continuin pixant-se damunt nostre encara més.

La Intraweb, una manera pràctica de dotar un centre educatiu de web pròpia.

Tots els centres educatius haurien de disposar d'una bona web que servís de mitjà de comunicació i de presentació. Massa sovint, trobem webs d'escoles i instituts poc actualitzades, massa recarregades i, en definitiva, poc funcionals.

Durant el juliol vam iniciar la creació de la pàgina web del CEIP La Mitjana, el meu nou centre. Per fer-ho, vam solicitar fer ús de la Intraweb, donant-nos d'alta al servei Àgora de la XTEC.

Amb una base de coneixements de llenguatge HTML, nocions de PHP, un bon bagatge com a blocaire i un servei d'assitència exemplar a través dels fòrums de suport tècnic, hem aconseguit una web dinàmica i de fàcil manteniment, amb un potencial molt gran per explotar: com intranet, com moodle i com pàgina web pública.

Inici de curs amb la Grip A.

Tota la informació que envolta la Grip A és confusa i aparentment alarmista.

Els darrers dies hem estat sentint diferents plantejaments referents als protocols a aplicar a les escoles i al possible endarreriment de l'inici de curs.

Finalment, la política ha posat seny i s'ha imposat el sentit comú. Sense ànim de frivolitzar sobre la gravetat de la situació sanitària, és evident que, socialment, no es pot plantejar ni un endarreriment del curs escolar ni un tancament preventiu a l'aparèixer un determinat nombre de casos a un centre escolar. Les repercussions laborals en el conjunt de la societat serien massa greus.

Esperem que, com apunten alguns professionals mèdics, tot plegat quedi com una grip una mica més agressiva que l'estacional de cada any. Per començar, cal tranquilitzar-se i evitar caure en la paranoia mediàtica que es retroalimenta dia rere dia.

"Rere les línies. Sobre la lectura contemporània" de Daniel Cassany.

Actualment llegim i escrivim més que mai, gràcies a que les formes de lectura i escriptura han evolucionat molt ràpidament en els darrers anys.

Daniel Cassany, reflexiona sobre aquesta realitat a "Rere les línies. Sobre la lectura contemporània" de l'editorial "Empúries".

Ens proposa descobrir el que hi ha "rere les línies" davant la creixent explosió de continguts a tots els nivells, que ha democratitzat la creació literària (els blocs són un bon exemple), al temps que ha complicat l'adquisició de criteri davant del que llegim. Internet és el paradigma, però està molt lluny de la credibilitat que té el paper escrit, si més no per bona part de la població.

L'autor fa clares referències a l'ensenyament-aprenentatge de la llengua, i en conseqüència als mestres i professors, com un dels punts claus per fer ciutadans competents, a través de la lectura i l'escriptura, en una complexitat social i cultural creixent.

En la següent conferència, recomanada a l'assignatura de Comunicació i Informació Audiovisuals I de la llicenciatura de Comunicació Audiovisuals de la Universitat Oberta de Catalunya, Cassany repassa algun dels principals aspectes que recull al seu llibre.

"L'escola contra el món. L'optimisme és possible" de Gregorio Luri.

Torno de vacances, com tants mestres i professors, amb les "piles carregades" per la nostra particular lluita "contra el món".

A diferència de l'estiu passat, he tingut poc temps per llegir i fer esport, ja que el Víctor ja té quasi un any i mig i absorbeix molta energia i gran quantitat de temps en la seva descoberta del món. No sap el que són les vacances, però m'ha fet gaudir amb unes de ben especials.

Una de les lectures que he fet a les hores de la seva migdiada ha estat "L'escola contra el món. L'optimisme és possible" de Gregorio Luri publicat per l'editorial "La Campana".

Malgrat que possiblement no coincidiríem en els plantejaments metodològics, el llibre és ple de reflexions interessants, que encara que l'autor no ho desitgi, "haurien de fer obrir molts debats".

Quan un mestre parla sobre l'escola des de l'optimisme raonat, sense riure-se'n, destruir-la o menystenir-la, sempre escriu coses interessants.

De tots els punts que tracta el llibre em quedo amb la necessitat de recuperar la confiança en la institució i en els professionals que la composen, també per part dels propis mestres i professors. És l'única manera de fer que l'escola obtingui el paper central en la formació d'una ciutadania responsable. Més enllà de mirar el passat amb nostàlgia, tendresa, odi o qualsevol altre sentiment, cal reflexionar entorn el convenciment ideològic i metodològic de les actuacions quotidianes dels docents. Estic d'acord amb Luri que no hi ha metodologies inadequades per l'aprenentatge en mans de mestres competents convençuts en la seva aplicació, però és evident que cada mestre pot triar les que consideri més adients pel seu alumnat i per les seves capacitats.

Una altra idea destacable és la responsabilitat dels mestres en el nostre dia a dia a les aules. No podem objectar ni renunciar-hi. Molt sovint no som capaços d'assumir-la i ens posem a la defensiva davant dels problemes, evitant així posar-hi remei. Nosaltres, amb els pares i els alumnes, però també amb l'administració i el conjunt de la societat, som els principals responsables de l'educació dels nens i nenes d'avui, ciutadans adults del futur.

Per últim, l'autor parla de la voluntat com a fonament de l'aprenentatge. Aquest és un autèntic motor per l'escola. La voluntat dels alumnes, dels mestres, dels pares i de l'administració per implicar-se plenament en el correcte funcionament dels nostres centres educatius. És aquí on l'optimisme esdevé, més que possible, necessari. Sense un plantejament positiu en el seu conjunt, no seria possible engegar curs rere curs aquesta apassionant aventura que diem ESCOLA. Espero que el món no s'ens empassi. El curs està a punt de començar...

Anàlisi d'un espot televisiu sota els criteris de l'Escola de Frankfurt.

Aquest espot presenta un carrer qualsevol d'una ciutat de l'Índia, amb una contextualització plena d'estereotips d'aquest país. En aquest carrer, entre l'efervescència de les bicicletes, els vianants i algun “motocarro”, el propietari d'un cotxe típic, i tòpic, indi, que en aquest context, ja se li suposa un determinat estatus social, pensa com millorar el seu vehicle.

El fetitxe en forma de cotxe amb un valor de canvi molt superior al seu valor d'ús comença a ser modificat. Incomprensiblement, el propietari del cotxe comença a xocar contra les parets, fa que un elefant (un altre estereotip indi) s'assegui a sobre del cotxe i passa tota una nit treballant a cops de martell per canviar-li l'aparença.

Arribats a aquest punt, l'idealització d'un anunci sobre paper d'un Peugeot 206, cotxe europeu, inabastable realment per aquest ciutadà indi, es veu reflectit en el vehicle modificat a cops. Aconseguida aquesta fita, el propietari del cotxe, i els seus amics, poden optar a una millora social en forma de festa “occidentalitzada” dins de la pròpia societat índia.

L'àudio juga un paper important en el conjunt de l'anunci. La música tradicional índia de fons de l'inici de l'espot dóna pas a una música amb tons molt més actuals, però mantenint clares connotacions índies, reflectint l'existència de dues classes socials ben delimitades a la societat índia.

El cotxe és un reflex de l'estatus social que distingeix el seu propietari a l'Índia, homogeneïtzant-lo amb Europa. És un clar exemple d'imperialisme cultural i econòmic en clau d'humor, però absolutament aplicable al consumidor espanyol, al que se li transmet la necessitat de canviar el cotxe vell per tal de millorar socialment. El capitalisme, a través de la publicitat, transmet un valor associat al cotxe com a element de rellevància social i de modernitat.

29 anys amb els mitjans de comunicació de masses.

Els mitjans de comunicació de masses han anat canviant des de l'any del meu naixement, el 1980. Però el gran canvi ha estat l'ús que he anat donant en cada etapa de la meva vida. Funcions com el lleure, la integració social i el prestigi han conviscut, i conviuen, amb disfuncions com la narcotització, la passivitat o la degradació del “gust”. Les sèries, els informatius, els concursos, la “radiofòrmula”, les retransmissions esportives i internet són part de la meva pròpia identitat cultural.

La televisió de la meva infància era pública. TVE i TVC. Una opció massiva (La Primera i TV3) i una minoritària (La 2 i el 33) en dos idiomes coexistents. Una finestra al món que “informa” i “narcotiza” a parts iguals. Un castellanoparlant com jo va tenir una immersió lingüística molt potent a l'escola, però també mirant els dibuixos animats de dissabte i diumenge després de dinar (Els barrufets, Els Bobobobs, Històries de Catalunya...), i de les tardes de cada dia (El Doctor Slump, Bola de Drac...). Poc a poc, el català s'anava convertint en una llengua pròpia. “El Club Super3” cohesionava la infància catalana.

La premsa local, ja sigui el diari “SEGRE” o “La Mañana” sempre ha estat present a casa meva. Són qui “atorga estatus” i “crea l'opinió” de la realitat més propera. “Complementa” les vivències diàries d'una manera molt efectiva.

Amb l'adolescència van arribar els canals privats (Antena 3, Telecinco i Canal +) i el “boom” del visionat de les sèries americanes. L'imperialisme cultural en forma de El príncipe de Bel-Air, Cosas de Casa, Els Simpson, El Equipo A, McGiver, V, El Coche Fantástico, Humor Amarillo o Pressing Catch. Nous formats, alguns encara vigents, són la base dels jocs amb els meus germans.

El futbol serveix per conformar una personalitat i una sensació de pertànyer a un grup, a una ciutat. Teníem una Unió Esportiva Lleida amb la que emmirallar-nos i somiar. Anar al Camp d'Esports tenia en TV3, i en la ràdio i la premsa local, el mirall (en la mítica temporada de l'ascens a Primera Divisió) en el que, d'alguna manera, em sentia identificat. La premsa escrita em permetia seguir l'evolució del meu equip i, poc a poc, vaig anar interessant-me per d'altres temes i coneixent les personalitats locals, el paper escrit els “prestigia”, la seva lectura diària em conforma l'imaginari social i cultural lleidatà, català i espanyol. Ajuda a crear una identitat pròpia.

Però amb el Segle XXI vaig arribar a la joventut i l'explosió dels “nous mitjans de comunicació”. Desenvolupo l'esperit crític a través de pàgines web com “Nodo-50” (http://www.nodo50.org/) o “Indymedia” (http://barcelona.indymedia.org/) i prenc contacte amb els moviments socials crítics amb la “informació oficial”. Mai més torno a llegir un diari, escoltar una tertúlia radiofònica o mirar un programa de televisió de la mateixa manera. Ara sempre vaig a buscar “les fonts”. Així mateix, la militància activa a la CGT de Ponent em canvia radicalment la visió dels mitjans de comunicació locals i la seva “independència” i “veracitat”, però també dels anomenats alternatius. La web 2.0 només fa que agreujar la situació. Portals com “Poliblocs” (http://www.poliblocs.cat) són una bona mostra de l'amalgama ideològic català i les possibilitats expressives de la “blocosfera”. Internet ha democratitzat la informació, especialment la seva publicació i difusió, però “despersonalitza, greument, els actes de socialització”. El simple fet de publicar opinions a internet no pressuposa una acció política i social real efectiva. Aquesta passa per moltes altres accions i, sobretot, no pot ignorar el pes dels “mitjans de comunicació tradicionals”.

Personalment, a l'actualitat la televisió és totalment secundària al meu dia a dia. TV3 és la referència. Només escolto la ràdio als trajectes, breus, en cotxe. RAC1 ha desbancat a la “radiofòrmula”. El diari “Público” comparteix protagonisme amb la premsa local un o dos cops per setmana. No llegeixo el diari cada dia. Internet és l'espai de publicació, formació, informació i entreteniment preeminent. Dels líders d'audiència a la recerca de les visions alternatives de la realitat, sense deixar de publicar la meva pròpia realitat al meu bloc personal (http://totum-revolutum.blogspot.com) o al Facebook. Cal prendre consciència de la necessitat de controlar “l'estimulació excessiva” que suposa la realitat audiovisual actual.

29 anys de canvi permanent, de replantejament de la pròpia identitat cultural construïda des de moltes vessants, però amb el segell dels Mitjans de Comunicació de Masses permanentment present, modelant-me i remodelant-me una i altra vegada a través de totes aquestes funcions i disfuncions.

La Comunicació Intercultural des del corrent constructivista.

Un cop llegit el text “¿Qué es la comunicación intercultural?” de Miquel Rodrigo (1999), La comunicación intercultural Barcelona: Anthropos, p. 64-81, arribem a la conclusió que la comunicació intercultural és una necessitat de la realitat social actual. La relació entre les diferents cultures porta indefugiblement a comunicar-se entre elles. Els individus, o les institucions, que integren les diferents realitats culturals són els actors que estableixen la comunicació intercultural, ja sigui interpersonal o mediada. La interacció entre ells és la base.

L'imperialisme cultural estatunidenc ha aconseguit establir una llengua que facilita la comunicació, ja que és a través del llenguatge com és construeixen, i es comparteixen, les realitats culturals. Però aquesta preeminència de l'anglès, i la forta presència mediàtica de la indústria cultural estatunidenca, no ha d'impedir tenir present que, fins i tot, les diferents llengües propicien construccions de la realitat diferents.
Les interpretacions de la realitat són sempre subjectives, fet que implica que cadascun dels punts de vista sobre la vida de les diferents cultures són igualment vàlids, ja que estan arrelats a les convencions col·lectives històriques de cada cultura. La televisió, però també el cinema, la ràdio, la indústria musical i Internet, possibiliten una uniformització d'aquestes convencions col·lectives, sent, d'alguna manera, creadors d'una nova cultura, per sobre d'estats, nacions, ètnies, religions i ideologies. Malauradament, massa sovint constatem com aquesta realitat és la imposició del model cultural de l'emissor, més que una construcció d'una nova cultura. És per això que a la Catalunya del segle XXI, a través dels mitjans de comunicació de masses, tenim més coneixement de la història i l'actualitat dels Estats Units d'Amèrica que de la del nostre municipi, nació o estat.

Quan ens comuniquem amb membres d'una cultura diferent de la nostra, ho fem sempre des de la nostra particular cosmovisió fruit dels nostres aprenentatges fets a la vida quotidiana a través d'una socialització i un context determinats, que té semblances i diferències substancials amb les altres cultures, i que determinen construccions de realitats socials diferents. Podem trobar un bon exemple en les zones frontereres entre els estats. A la Cerdanya o al Camp de Gibraltar trobem xocs culturals evidents entre els habitants de banda i banda de la frontera, que és una construcció social. Són membres de cultures diferents, que tenen molts punts en comú i també moltes diferències, en un espai físic concret d'extensió molt reduïda.

La cultura és la realitat objectiva (des del punt de vista filogenètic) fruit de la comunicació entre les persones que en formen part, però alhora (des del punt de vista ontogenètic) cada individu de cada cultura ha elaborat una construcció d'una realitat subjectiva de la seva cultura, i de les altres, farcida d'estereotips i tòpics, de generalitzacions excessives.

És aquí on trobem la necessitat de l'empatia per fer possible la comunicació intercultural, ja que la crisi de sentit a la que fan referència Berger i Luckmann es pot aguditzar amb la complexitat que implica el contacte entre diferents cultures, amb diferents realitats objectives associades. Aquest és un repte d'una societat com la catalana que, malgrat ser fruit del mestissatge, troba problemes de comunicació intercultural en el que són problemes socials, d'origen socioeconòmic, fruit de les desigualtats.