Les vacances escolars.

Volia escriure sobre la necessitat del descans estival dels infants catalans. De fet, amb les primeres calors només venen ganes de descansar i refrescar-se. Si això ens passa als adults, no cal esforçar-se gaire per recordar, i enyorar, les meravelloses vacances de la nostra infància.

Però, llegeixo, esfereït, a través del bloc de l'Enric Gil Garcia "Meditacions des de l'esfera", l'article publicat a l'Avui "Mestres a Kàtmandu" del Francesc Puigpelat. És un acte d'irresponsabilitat alimentar els tòpics i continuar amb la criminalització dels mestres i, en el fons, dels drets laborals adquirits. Les 65 hores són una mostra. Els treballadors de les grans empreses, no només els funcionaris, veuen com la retallada de drets laborals és el pa de cada dia. En aquest panorama neoliberal, és lògic que els funcionaris siguem considerats poc més que una lacra social.
Malgrat tot, centrant-nos en les vacances escolars, veiem que Catalunya és el pais, no ja de la UE, si no de la OCDE en el qual els nenes i nenes estan més escolaritzats. Per posar un exemple, no hi ha cap nen o nena de la OCDE de 7 anys que faci més de 1000 hores lectives l'any i a Catalunya en fan 1050 (gràcies a l'extenció de ls sisena hora a primària). En canvi, els millors resultats escolars, segons l'informe PISA, els trobem en països que no depassen les 750 hores lectives anuals. Aleshores la clau d'un bon sistema educatiu no està en la més llarga extensió d'hores a classe.
Pel que fa a la concentració de les vacances a l'estiu, cal tenir present les temperatures d'aquest pais, per adonar-nos que els mesos d'estiu dins una escola poden ser una tortura.
Ara bé, quan considerem els centres escolars com a simples centres assistencials en els que s'atèn els nens i nenes que no poden ser atesos pels seus pares, podem defensar que estiguin oberts els 365 dies a l'any, les 24 hores del dia i que els pares puguin portar-hi els seus fills en funció dels seus horaris laborals. Com passa massa sovint, volem solucionar, a través de l'escola, un problema social, com la retallada de drets laborals, la pressió econòmica sobre les famílies, l'excessiva durada de les jornades laborals, la manca de reduccions de jornada retribuïdes per atendre els fills, la poca utilització del català, l'abús de la televisió i els videojocs, l'agressivitat, la violència masclista, els abusos sexuals i un llarg i interminable etcètera.
Les vacances escolars són les adequades. Fins i tot hi ha una excessiva escolarització, que impossibilita les famílies a exercir correctament l'educació dels seus fills. I sí, els mestres gaudim d'un llarg període de vacances que ens facilita el recuperar les forces pels cursos següents en aquesta meravellosa professió.
I, tant de bo, els debats entorn les vacances giressin cap a l'augment de les vacances i els permisos i llicències per atendre els infants pel conjunt dels ciutadans.

Valoració de final de curs de la CGT de Ponent.

Avui s'han acabat les classes a les escoles de Catalunya. El Departament d'Educació fa molts cursos que sembla improvisar en les seves decisions, sense unes directrius clares. Ahir, des de la Secció Sindical d'Ensenyament de la CGT de Ponent, vam fer una valoració del curs que reprodueixo a continuació:

"L'AVANTPROJECTE DE LLEI D'EDUCACIÓ DE CATALUNYA

Des de la CGT hem vingut alertant, als qui esperaven els canvis que poguessin aparèixer a l’avantprojecte de la Llei d'Educació de Catalunya (LEC), que potser es diluirien les grolleres afirmacions de les Bases, però no canviaria res substancial. El Departament d'Educació havia insistit en la validesa d’unes Bases que no va retirar, malgrat el rebuig mostrat pels mestres i professors de l'escola pública el passat 14 de febrer.

Sota el nou paraigües del Servei Públic d’Educació, obre noves vies al finançament dels centres concertats (increment dels mòduls, finançament addicional per necessitats educatives especials, contractes programa, nous concerts), que paren la mà per rebre més diners públics mentre es mantenen com empresa privada.

L’articulat evita pronunciar-se explícitament per la gestió indirecta de centres públics, però deixa el camí obert a través de la municipalització (com ja fa a les Llars d’infants municipals de gestió indirecta i gran part dels serveis públics que presten els municipis).

A més, deixa en mans dels ajuntaments la primera etapa d’educació infantil, l’educació de persones adultes, els ensenyaments artístics (autèntiques ventafocs del sistema educatiu) i, mitjançant conveni, els permet també gestionar els ensenyaments ordinaris.

Es mantenen els mecanismes de privatització de la gestió dels centres públics amb l’autonomia econòmica i el finançament diferenciat segons resultats.

També la jerarquització dels centres públics a través d’una direcció professionalitzada, convertint al director en gerent de personal i retornant així als vells cossos del franquisme, perdent el poder democràtic dels claustres de professors i els consells escolars.

Es desregulen les condicions laborals amb llocs de treball específics i de lliure designació, difícilment assumibles per una societat en la que l'amiguisme és el pa de cada dia, amb una «carrera» docent depenent de l’avaluació del director, amb una adscripció a zona educativa, enlloc d'un centre concret, amb reduccions econòmiques pels interins i en els tres primers anys com a funcionari de carrera.

Per aquests motius cal manifestar un rotund rebuig a l'avantprojecte, que, com les Bases i el Pacte Nacional, prenen com a referent l’escola concertada i es tracta que la pública la imiti (sisena hora, gestió privada, jerarquització...)

Hi ha qui diu que des dels sindicats es veuen fantasmes a les propostes del govern, però la LEC és conseqüència del desplegament de la Ley Orgánica de Educación. Una part dels problemes i amenaces que afrontem es desprenen directament d’aquesta llei marc. Al govern del PP de la Comunidad de Madrid no li cal una llei per passar un centre de titularitat pública a municipal i d’aquí a gestió privada (com a Catalunya amb les llars municipals) o, fins i tot, vendre’l, com en el cas del CEIP Miguel Ángel Blanco a El Álamo, redistribuint l’alumnat matriculat i el professorat públic.

I, amb Ley de Educación de Andalucía (LEA) aprovada a finals del 2007 el govern socialista andalús «incentiva» al professorat amb fins a 7000 euros en 4 anys, en funció dels «resultats», és a dir, dels aprovats.

El conseller Maragall ha manifestat la voluntat d’entrar al Parlament el Projecte de LEC abans de l’estiu. No mobilitzar-nos abans que aquest tràmit es completi és tornar a deixar les mans lliures a la Conselleria per tirar endavant els plans privatitzadors de l’ensenyament. Deixar aquest articulat pendent de futures negociacions és perdre l’objectiu de la vaga del 14. Perquè fins i tot els marcs de negociació no són els de la vaga, sinó el Pacte Nacional d’Educació –amb les patronals privades- i la nova Mesa Sindical, que incorpora sindicats de la privada i del professorat de religió -cap dels quals no es va enfrontar a les Bases-, manipulant la representació del professorat de la pública en lluita per a posar la «negociació» de les nostres condicions laborals i de l’educació pública en les seves mans.

Davant d'aquesta situació, des de la CGT continuem proposant la mobilització del professorat, i de la resta de la comunitat educativa, en defensa de l'Escola Pública. Concretament, tal i com ja s'ha fet públic amb aterioritat, es contempla la convocatòria, sempre intentant trobar la unitat sindical, d'una nova jornada de vaga al mes d'octubre.

IMPROVISACIÓ I MANCA D'INVERSIÓ.

El Departament d'Educació ha perdut tot un curs intentant imposar una llei neoliberal que atempta contra l'Ensenyament Públic Català, ja que fa entrar els serveis públics més elementals a la lògica del mercat, fent incís especial en el rendiment avaluables de les inversions, deixant de banda la garantia de la igualtat d'oportunitats i la universalització de l'ensenyament de qualitat a través de l'Escola Pública.

En aquest ambient, la manca d'inversió i la improvisació s'han materialitzat de moltes maneres i estan íntimament relacionades.

Un exemple d'improvisació, i poca serietat, ha estat el recent canvi de Director dels Serveis Territorials de Lleida, amb totes les repercussions que comporta la dificultat de planificar i treballar, a llarg termini i de forma coherent, amb tants canvis de directius.

En la mateixa línia, d'improvisació i desconeixement de la realitat de les escoles, està la polèmica entorn la 3a hora de castellà, que demostra, al mateix temps, que la Generalitat de Catalunya està plenament sotmesa a les lleis que emanen del govern de Madrid.

Aquesta dependència és aleatòria, com demostra, d'altra banda, la retallada de drets laborals al que són sotmesos els treballadors i treballadores del Departament d'Educació que tenen fills menors de 12 anys i que el nou Estatut Bàsic de l'Empleat Públic, d'àmbit estatal, els reconeix el dret a tenir reducció de jornada d'1/3 mantenint el 80% del sou. Els mestres i professors catalans no poden aplicar-se'l. La Generalitat només els concedeix fins als 6 anys. Des de la CGT hem animat als afectats a denunciar a través d'un contenciós administratiu aquest tipus de discriminació i el Departament, en un acte d'irresponsabilitat i mala fe, en ser presentat el recurs, concedeix els permisos, sense estendre'ls a la resta dels treballadors afectats. Aquesta és la primera mostra de manca d'inversions, ja que aquest curs s'han repetit les dificultats per cobrir totes les places necessàries.

Dins d'aquestes retallades hem de contextualitzar l'anunci de no dotar els centres dels mestres encarregats de les biblioteques escolars (PUNTEDU) i dels especialistes d'anglès, mentre s'anuncia a tort i a dret la innovació i, en especial, la importància de les llengües estrangeres i les milers de places d'oposicions que es convoquen curs rere curs, i que encara no han aconseguit estabilitzar la situació dels milers de mestres i professors interins i substituts que ja estan treballant al Departament d'Educació. Més irresponsabilitat.

D'altra banda, algunes obres molt necessàries de renovació i construcció de centres estan paralitzades, al no estar pressupostades.

En aquest retall econòmic, i dins del marc de la futura Llei d'Educació de Catalunya, hauríem d'incloure també la fallida supressió del Batxillerat Nocturn, un exemple de garantia de la igualtat d'oportunitats, que és una gran despesa econòmica i, per tant, el conseller Maragall considera que ha de ser retallada, apostant per l'ensenyament a distància, amb el futur concert de la seva gestió. Només la ràpida mobilització social el va aturar.

Per últim, i en relació a la reivindicació en solitari de la CGT dels darrers dos cursos, caldria retirar la sisena hora de l'Educació Primària, ja que en aquest curs, després de successives demores, encara quedarà pendent la seva extensió a tots els centres de Catalunya, i en especial a molts centres de Lleida, ja que les escoles rurals que no tenen una línia completa encara no l'aplicaran el curs vinent, per falta de personal. No es pot garantir la correcta aplicació i ha estat una despesa del tot inútil per la societat catalana, que únicament ha aconseguit garantir les futures ampliacions dels concerts educatius a les patronals de l'ensenyament privat. És, en si mateixa, l'exemple més palpable de la improvisació del Departament, que porta molts cursos arrossegant-se, i de la manca d'inversió en les actuacions que es duen a terme, ja que no s'aplicarà per problemes pressupostaris. Per aquest motiu, una vegada més, des de la CGT demanem que el Departament d'Educació faci marxa enrere i torni a establir la jornada escolar de 5 hores, amb la possibilitat que, com en d'altres Comunitats Autònomes de l'Estat Espanyol, es pugui optar per la jornada intensiva si el Consell Escolar ho creu oportú. Cal racionalitzar la jornada escolar i, paral·lelament, també cal racionalitzar la jornada laboral.

FEDERACIÓ D'ENSENYAMENT

CGT-PONENT"

65 hores.

Europa només té sentit com a Unió Econòmica, la Unió Política és una quimera. Tenim molts exemples, com són el fracàs de la Constitució Europea o el rebuig del Tractat de Lisboa a l'únic estat que s'han atrevit a sotmetre'l a referèndum.
El neoliberalisme, imitant el model econòmic americà, opta per la reducció de la democràcia, allunyant cada vegada més els espais de decisió política i econòmica. El Banc Central Europeu, el Tractat de Bolonya, la Privatització i Liberalització dels Serveis Públics, les expatriacions i la reducció de drets són el pa de cada dia.
La manca de responsabilitat dels ciutadans en l'exercici dels drets i els deures cívics faciliten aquest regne de les grans corporacions econòmiques.
L'última agressió als ciutadans és el plantejament de les 65 hores setmanals. Els treballadors som incapaços de defensar-nos davant d'explotacions com aquestes. L'empresa privada, l'autèntic garant de la llibertat a Europa, els constructors en particular a Espanya, ja fan treballar moltes més hores de les legalment establertes.
El consumisme desmesurat que fonamenta els principis del neoliberalisme al primer món, fa que s'acceptin jornades laborals com la que planteja Europa. Com més treballis més diners guanyaràs. Aquesta màxima, ideal del Capitalisme, ha farcit Catalunya i Espanya de treballadors autònoms amb molts menys drets, i que generen moltes menys despeses a les grans empreses, que comencen a tastar les fels de la crisi. El transport per carretera ha estat un exemple.
D'altra banda, els pocs funcionaris que quedem, i seguint les tesis de Sarkozy, i del Conseller Maragall, cada cop serem menys i se'ns aplicarà la lògica neoliberal, en la que cal reduir els costos a qualsevol preu.
Moltes veus s'aixequen contra la proposta dels ministres de treball de la Unió Europea. "Blogueros en acción: Unidos por la conciliación laboral", des del ciberespai, busquen la reflexió. Però aquestes agressions no poden evitar-se amb reflexió, sinó amb acció. Des de la CGT, amb Baladre i Ecologistes en Acció, es va engegar la campanya de denúncia "La UE, ¿pa qué? ¿pa quién?". Anant una mica més enllà cal donar una resposta conjunta de la classe treballadora, classe mitjana, si la volem anomenar així, en forma de vaga general.
Però les lluites no s'acaben amb una vaga. Cal lluitar dia a dia, des dels nostres llocs de treball, als nostres pobles i ciutats, per defensar la dignitat de les persones per damunt dels interessos econòmics, per molt que es disfressin de necessitats, adaptacions o flexibilitzacions. Són agressions!

Inauguracions innecessàries.

Si hi ha una despesa innecessària per les malmeses arques públiques, aquestes són les inauguracions. Que una persona "il·lustre" remati la feina dura de tots els subcontractats precaris que l'han dut a terme és, pràcticament, un insult. Molt més greu encara si la inauguració arriba a destemps. Bé en la col·locació d'una primera pedra que no suposa la posada en marxa d'unes obres, bé per què la necessitat de l'obra en qüestió clamava al cel.
L'alcalde de Lleida, en aquesta línia d'inauguracions surrealistes, al març va inaugurar una botiga de "El Corte Inglés" als baixos adjacents a l'Arc del Pont, en una construcció de dubtosa integració arquitectònica en una de les parts antigues, a l'antiga entrada, de la ciutat.
Avui Lleida ha viscut una de ben curiosa. És inacceptable que el Conseller d'Obres Públiques vingui a inaugurar una rotonda, davant del Bowling, a l'Avinguda de les Garrigues, que fa molt temps que havia d'estar constuïda. A més a més, tenint present que a escasos metres queda per renovar una bona part de la mateixa avinguda, que connecta el barri de La Bordeta amb el centre de la ciutat, o que l'antiga N-II, també a la mateixa zona, encara no ha estat integrada a la xarxa viària urbana i és una autèntica barrera pels veïns de La Bordeta i Cap-pont. Per no parlar de la Plaça Blas Infante, al mateix barri de Cap-pont, en el que es van afanyar a fer el parking projectat, deixant la plaça en una gegant plataforma de formigó que, potser, algun dia, sí que esdevingui una plaça.
Un cop més estem davant d'una irracionalitat política, que ha de comportar una reflexió profunda entorn el destí dels diners públics. Amb la crisi econòmica calen menys inauguracions i més, i millors, obres públiques necessàries.

Un centenar de mestres i professors es concentren a Lleida contra l'avantprojecte de Llei d'Educació de Catalunya.

La data no acompanyava. Al juny la feina a les escoles i instituts es multiplica. A més a més, CCOO i UGT fa massa temps que juguen a l'ambigüitat. A Barcelona no recolzen les mobilitzacions. A les Juntes de Personal de Girona, Tarragona i Lleida sí. Ha plogut molt des de la jornada de vaga del 14 de febrer i, malgrat els petits avenços, no hem aconseguit canvis substancials. La futura Llei d'Educació, sota l'òptica neoliberal, busca reduir costos i millorar resultats. En són mostres l'intent de supressió del batxillerat nocturn o l'ampliació dels concerts educatius amb l'extensió de l'obligatorietat del segon cicle d'Educació Infantil (3-6).
Amb aquestes perspectives costa avaluar la repercussió del centenar de mestres i professors que s'han concentrat davant dels Serveis Territorials d'Educació a Lleida. Però avui també s'ha anunciat que les mobilitzacions continuaran el curs vinent. Potser massa tard, però la unitat sindical que va possibilitar l'èxit del 14F s'havia d'intentar mantenir. Poc a poc, alguns van treient-se la careta. Per l'octubre caldrà tornar-se a mobilitzar. La CGT, la USTEC, l'ASPEPC i el SEPC ja han anunciat que hi donaran suport. El curs s'acaba, però la lluita, encara que tard, ha de continuar.

L'Avantprojecte de Llei d'Educació de Catalunya.

Des de la CGT hem vingut alertant, als qui esperaven els canvis que poguessin aparèixer a l’avantprojecte de la Llei d'Educació de Catalunya (LEC), que potser es diluirien les grolleres afirmacions de les Bases, però no canviaria res substancial. El Departament d'Educació havia insistit en la validesa d’unes Bases que no va retirar, malgrat el rebuig mostrat pels mestres i professors de l'escola pública el passat 14 de febrer.

Sota el nou paraigües del Servei Públic d’Educació, obre noves vies al finançament dels centres concertats (increment dels mòduls, finançament addicional per necessitats educatives especials, contractes programa, nous concerts), que paren la mà per rebre més diners públics mentre es mantenen com empresa privada.

L’articulat evita pronunciar-se explícitament per la gestió indirecta de centres públics, però deixa el camí obert a través de la municipalització (com ja fa a les Llars d’infants municipals de gestió indirecta i gran part dels serveis públics que presten els municipis).

A més, deixa en mans dels ajuntaments la primera etapa d’educació infantil, l’educació de persones adultes, els ensenyaments artístics (autèntiques ventafocs del sistema educatiu) i, mitjançant conveni, els permet també gestionar els ensenyaments ordinaris.

Es mantenen els mecanismes de privatització de la gestió dels centres públics amb l’autonomia econòmica i el finançament diferenciat segons resultats.

També la jerarquització dels centres públics a través d’una direcció professionalitzada, convertint al director en gerent de personal i retornant així als vells cossos del franquisme, perdent el poder democràtic dels claustres de professors i els consells escolars.

Es desregulen les condicions laborals amb llocs de treball específics i de lliure designació, difícilment assumibles per una societat en la que l'amiguisme és el pa de cada dia, amb una «carrera» docent depenent de l’avaluació del director, amb una adscripció a zona educativa, enlloc d'un centre concret, amb reduccions econòmiques pels interins i en els tres primers anys com a funcionari de carrera.

Per aquests motius cal manifestar un rotund rebuig a l'avantprojecte, que, com les Bases i el Pacte Nacional, prenen com a referent l’escola concertada i es tracta que la pública la imiti (sisena hora, gestió privada, jerarquització...)

Hi ha qui diu que des dels sindicats es veuen fantasmes a les propostes del govern, però la LEC és conseqüència del desplegament de la Ley Orgánica de Educación. Una part dels problemes i amenaces que afrontem es desprenen directament d’aquesta llei marc. All govern del PP de la Comunidad de Madrid no li cal una llei per passar un centre de titularitat pública a municipal i d’aquí a gestió privada (com a Catalunya amb les llars municipals) o, fins i tot, vendre’l, com en el cas del CEIP Miguel Ángel Blanco a El Álamo, redistribuint l’alumnat matriculat i el professorat públic.

I, amb Ley de Educación de Andalucía (LEA) aprovada a finals del 2007 el govern socialista andalús «incentiva» al professorat amb fins a 7000 euros en 4 anys, en funció dels «resultats», és a dir, dels aprovats.

El conseller Maragall ha manifestat la voluntat d’entrar al Parlament el Projecte de LEC abans de l’estiu. No mobilitzar-nos abans que aquest tràmit es completi és tornar a deixar les mans lliures a la Conselleria per tirar endavant els plans privatitzadors de l’ensenyament. Deixar aquest articulat pendent de futures negociacions és perdre l’objectiu de la vaga del 14. Perquè fins i tot els marcs de negociació no són els de la vaga, sinó el Pacte Nacional d’Educació –amb les patronals privades- i la nova Mesa Sindical, que incorpora sindicats de la privada i del professorat de religió -cap dels quals no es va enfrontar a les Bases-, manipulant la representació del professorat de la pública en lluita per a posar la «negociació» de les nostres condicions laborals i de l’educació pública en les seves mans.

Per tot això, us animem a participar a la concentració unitària convocada per dimecres 11 de juny a a les 14:00 davant dels Serveis Territorials d'Educació a Lleida per demanar, recuperant la força de la vaga del 14 de febrer, la retirada de l'avantprojecte de Llei d'Educació de Catalunya.

La Lleidasfera - Els blocs de Ponent

La meva activitat blocaire de baixa intensitat, des de la meva recent estrenada paternitat, m'ha portat a assabentar-me de la creació de la Lleidasfera, de la mà de'n Jordi Mayoral i en Miquel Bresolí a través de la premsa tradicional, i oficial, lleidatana: el Diari Segre.

Aquesta veu alternativa a la oficialitat i rigidesa dels mitjans de comunicació de masses de les Terres de Ponent neix, com massa sovint, més tard que a la resta de Catalunya, on els blocaires es van agrupant territorialment per, com diuen alguns utòpics, esdevenir una factor de pressió social lliure.
Tant de bo algun dia els blocaires lleidatans, i d'arreu del món, puguem tenir la força necessària per fer canviar realment la nostra realitat. La Jordina Freixanet havia suggerit el meu bloc, fet que li agraeixo enormement i és per mi tot un honor. Per la meva banda, ja m'hi he volgut afegir personalment.

Endavant amb la Lleidasfera!