FELIÇ ANY NOU!

Misèria nacional al IV Reich europeu.

Haver de recórrer a un crèdit per fer front a les nòmines dels treballadors públics era una amenaça que semblava que mai s'arribaria a fer realitat. Desconec els objectius de la Generalitat amb aquesta jugada. Si s'intentava atiar l'odi cap a Catalunya, s'ha aconseguit, perquè a la resta d'administracions espanyoles són, si més no, més discretes. Si s'intentava atemorir la població, també ho han aconseguit perquè si els funcionaris no poden cobrar, què passarà amb la resta dels treballadors i treballadores? Si s'intentava fer caure en picat el consum, que li ho preguntin als comerciants del país. La dignitat nacional cau per terra amb aquesta patètica situació.

Catalunya i Espanya, i cadascú de nosaltres, estem sotmesos al IV Reich. La gran Europa somiada pel nazisme va materialitzant-se dia a dia en la Unió Europea. Fins ara, havíem viscut la cara amable i, sense adonar-nos, vam anar renunciant a la sobirania popular cedint la moneda i els bancs centrals a organismes supranacionals i no democràtics que ara es destapen en la vessant més amarga, però també més descarada i cruel. Tot el que es faci a Catalunya i Espanya és condicionat pel Banc Central Europeu, que determinarà quins tipus d'impostos hi ha d'haver. Si no podem decidir sobre com recaptar diners per gestionar la cosa pública, quin poder democràtic tenim?

La impotència és el sentiment generalitzat, molt més enllà de la indignació o la ràbia. Ho impregna tot i l'acció dels nostres governants ens demostra la indignitat de la seva condició, però ens ha d'ajudar a ser conscients de la importància d'intentar construir alternatives reals i democràtiques quotidianes enfront el totalitarisme que ens envolta.

Som innocents.

Som innocents.

Els nostres governants segueixen sempre el mateix patró: actuar quan arriben els moments de relaxació. Els mestres estem acostumats als canvis durant l'estiu, però el que ha fet CiU amb el nostre sou és lamentable i roí fins a rebaixar-los a la més indigna condició.

Més d'un funcionari haurà regalat el seu vot als defensors de la pàtria, a costa de la classe treballadora. Perquè qualsevol retallada al funcionariat implica directament una agressió més violenta cap als treballadors més precaris i que ens han de conduir a l'acomiadament lliure.

Que et baixin el sou és dur, però que a més et retinguin l'IRPF d'un sou que no has cobrat és un robatori, un delicte que hem de denunciar als tribunals. A més a més, el sou dels treballadors públics és pressupostat des del primer dia de l'any i que ara no hi hagi diners, només demostra que s'han malversat fons públics amb un ús inadequat que ha conduït a la situació actual. Cal esperar l'assessorament jurídic dels sindicats per poder prendre les accions individuals que considerem oportunes.

Tots tenim clar que una vaga de funcionaris no els afecta per res, perquè a través de la manipulació dels mitjans de comunicació de masses són especialistes en generar l'efecte contrari de rebre més suport popular cap als que som considerats uns privilegiats, que jo només definiria com treballadors amb drets laborals, perquè fora del funcionariat, només queda la misèria i la precarietat, que és l'objectiu del sistema neoliberal pel conjunt dels treballadros.

El funcionariat és un lloc de treball d'accés igualitari i per tant amb un component democràtic manifest en el seu germen, i amb la seva desaparició, que és l'objectiu final de la dictadura europea en la que vivim, s'alimenta la pèrdua generalitzada de drets laborals i, en conseqüència, de drets democràtics. La Unió Europea ha donat el poder a gent que no ha estat elegida democràticament i que respon exclusivament a criteris econòmics de les grans corporacions i, sobretot, que mai ha de sotmetre's al poder popular i, per tant, pot trepitjar-lo contínuament. El que estem vivint els funcionaris a Catalunya és la materialització d'aquesta anomenada “dictadura dels mercats”, amb el Banc Central Europeu com el primer cap visible, que decideix com han de ser els impostos a Catalunya i a Espanya.

Què pot decidir el nostre president, si no té capacitat d'acció impositiva o sobre la creació de diners? Res, si no vol trencar amb la Unió Europea, que possiblement sigui l'única sortida per recuperar la democràcia perduda, si és que mai la vam tenir...

Elogi de l'educació lenta.

Arrenca un curs ple de novetats, com sempre, malauradament.

Hi ha hagut canvis generalitzats en l'horari escolar que són fruit del pegat de reparació de la sisena hora, que s'ha retirat a mitges, a causa dels greus problemes econòmics i no per un motiu pedagògic i social que respongui a la racionalització d'horaris escolars i a la conciliació de la vida familiar i laboral. S'ha embolicat l'horari amb un marge d'una hora entre uns centres i uns altres, enlloc de fer una aposta per l'autonomia de centres i garantir que es pogués, per exemple, optar per la jornada intensiva.

S'han aturat moltes obres d'instal·lacions educatives necessàries i s'han reduït les dotacions econòmiques i materials empitjorant l'educació dels nostres nens i nenes.

La darrera gran notícia referida a l'ensenyament és l'atac a la immersió lingüística a Catalunya. Algú és capaç d'explicar com s'ha de garantir que el castellà sigui llengua vehicular en un model en el que explícitament es diu que aquesta llengua és el català? Un model d'èxit reconegut que ha garantit, en bona part, la cohesió social de Catalunya es veu en perill pels qui continuen negant l'evidència de la debilitat de la llengua catalana enfront l'omnipresent espanyola. Els polítics i els mitjans de comunicació faran electoralisme, un cop més, a les portes de les eleccions generals. 

Tot aquest soroll, aquesta remor, aquesta tensió ens pot fer bullir el cap i el cor, però no podem permetre que el que és urgent ens faci oblidar el que és realment important en la tasca que tenim diàriament a les nostres escoles i instituts. 

Aquest és el millor moment per poder recomanar la lectura de “Elogi de l'educació lenta” d'en Joan Domènech i començar el curs aturant-nos a reflexionar entorn el que fem, i el que hauríem de fer, a l'escola i fora d'ella.

Comença el nou curs. Optimisme!

Demà comença la preparació oficial del nou curs envoltats pel clima de retallades generalitzades en els serveis públics. Les escoles i instituts no poden escapar de la tisora, transformada en forma de disminució de plantilla, retard en les substitucions, menys dotació tecnològica després de la borratxera del 1x1, incompliment de terminis en l'execució d'obres, cancel·lació d'obres necessàries, retard en el pagament d'ajudes i beques i un llarg etcètera que repercuteix molt negativament en el futur de la nostra societat i en el present del nostre dia a dia a les aules.

Però davant l'adversitat només hi cap la resistència i l'optimisme que ens fa tirar endavant amb les mateixes ganes, o més, que el primer dia.

Bona tornada a la feina i bon inici de curs!

Mou, tu dedo nos señala el camino...

Els polítics ja ens tenien acostumats a fer grans canvis normatius durant el mes d'agost, però aquest any han portat la situació al límit. Han dinamitat la possibilitat d'aconseguir un contracte indefinit i, en conseqüència, una estabilitat econòmica i social que pugui transformar-se en drets laborals dignes. I encara algú es sorprendrà si es diu que tothom aspira a ser funcionari, és l'únic camí per aconseguir un treball mínimament digne, però també sembla que està en perill d'extinció.

L'altra gran bomba és la reforma de la sacrosanta Constitució Espanyola que, de cop i volta, ha esdevingut la simple convenció social que pot ser canviada en qualsevol moment que es necessiti per adaptar-se a les novesa realitats. Aquest canvi de parer entre els grans partits polítics s'ha aconseguit gràcies als "mercats" als quals obeeix tota l'acció política a Catalunya i Espanya, derogant un a un tots i cadascun dels drets dels ciutadans.

Contra aquesta impunitat és difícil lluitar. Les manifestacions multitudinàries són ignorades i possiblement el 20-N tornarà a guanyar el bipartidisme, o millor encara, continuarà guanyant l'abstenció que tornarà a ser absolutament ignorada i sembla que res del que es pugui fer pot tenir efecte en aquesta dictadura dels "mercats".

Van sorgint iniciatives ciutadanes per lluitar contra aquesta dinàmica i m'agradaria destacar la petició d'un referendum vinculant per aprovar aquesta reforma constitucional impulsada pel Vicenç Navarro, tot i ser conscients de la dificultat de tirar-la endavant. No podem oblidar que el referendum vinculant serà el 20 de Novembre i que el resultat és tan previsible que fa por d'imaginar.

Mentre tot això va marcant el nostre futur, tots plegats sembla que vivim enlluernats per la glòria del Barça de Guardiola i cegats pel dit de Mourinho. El conjunt de la ciutadania ens veiem incapaços d'exercir la sobirania que ens pot otorgar un referendum, que està a les mans d'un 10% dels diputats de les corts espanyoles. Només es necessita el suport de 35 d'aquests professionals del despotisme, que tinguin un mínim de sensibilitat vers les necessitats del conjunt de la ciutadania.

El 20 de Novembre guanyarà el PP, amb el gir dretà que suposarà, però tots seguirem obnubilats, sense saber ben bé el perquè. Malauradament, molts dels més afectats, de tots els colors, continuaran tenint clar el camí a seguir...

Reflexió de final de curs, cap al canvi de paradigma.

Avui que s'acaba oficialment tot un curs he vist un video molt interessant a https://sites.google.com/site/propostesdidactiques/ sobre el canvi de paradigma que necessitem aplicar a les escoles per millorar l'educació.
Us convido a veure'l i pensar-hi durant l'estiu:

Hi ha milers de raons per la indignació.

Avui a Lleida milers de persones han reivindicat que hi ha milers de raons per millorar el sistema capitalista. Cadascú té la seva i la suma d'individualitats crea un grup heterogeni i divers, lluny de la imatge "perroflauta" i més a prop de la gent "normal" que veu com el seu banc l'escanya, se li abaixa el sou, perd la feina, ha de pagar més pels seus estudis, l'escola dels seus fills no es construeix o la llista d'espera per la seva operació s'eternitza.


He dit en altres ocasions que no entenc com una crisi financera i econòmica pot ser pagada pels ciutadans amb la retallada de drets socials, enlloc de carregar-la contra els que l'han generat. És evident que els partits polítics al govern estan més entrampats amb els bancs que qualsevol de nosaltres, però no poden continuar ignorant la queixa de tants milers de persones, encara que no els hagin votat. Potser si es plantessin a les pressions econòmiques i defensessin amb fermesa els drets dels seus ciutadans, la percepció que hom tindria de la classe política seria una altra.

L'Artur Mas diu que vol escoltar propostes concretes i crec que les esmentades més amunt són prou evidents i que precisament són les mesures que el seu govern proposa, les que els manifestants volen combatre.

De la indignació hauria de sortir un moviment de solidaritat entre els ciutadans i ciutadanes que pressionés contra aquesta retallada constant dels drets democràtics, però és possible que només sorgeixi decepció. Tots sabem que no seria la primera vegada que s'ignora el clam del poble o és que no hi ha soldats espanyols arreu, tot i la massiva campanya del "No a la Guerra".

Sota el meu punt de vista les eleccions municipals van ser una oportunitat perduda per visibilitzar aquesta indignació fent fora dels governs municipals els partits majoritaris amb una participació multitudinària, que fes entrar alternatives als pobles i ciutats. M'hagués agradat veure un parell de regidors de la CUP a Lleida, enlloc de 6 del PP i 6 de CiU com única oposició a l'Àngel Ros.

De fet, sembla que el que més ha molestat el statu quo espanyol i català ha estat el triomf de Bildu a Donosti i el del PP a Badalona respectivament, és a dir, canvis democràtics i reals, amb poder i capacitat de decisió. Li pesi a qui li pesi.

Tot i això, no cal perdre l'esperança i mantenir amb força un moviment assambleari i autogestionat que té uns objectius molt clars, tot i que els que ens haurien d'escoltar no els vulguin reconèixer.

Continuarem indignant-nos i actuant en conseqüència!

Alternatives a l'amnèsia electoral.

Entrem a la recta final de la campanya electoral. Tots estem acostumats a que aquest període sigui ple de promeses i mitges veritats, però aquest any hem viscut l'insult més gran a la nostra intel·ligència dels darrers temps.

Els partits amb quota de poder a Catalunya, i a Espanya, estan esperant que acabi el xou electoral per anunciar el gruix de les retallades socials que hipotèticament han de possibilitar la sortida de la crisi. Sembla que ningú hagi entès que aquesta crisi ha estat ocasionada pel sistema financer i que és aquest (que encara obté beneficis) qui ho hauria de pagar i no el conjunt dels ciutadans. Malgrat tot, el PSC i CiU no paren de fer campanya com si res d'això fos real, com si la crisi fos un somni del passat, i no dubten a prometre escoles bressol i millores urbanístiques a tort i a dret. Contínuament recorden que a les eleccions municipals es vota la persona i no el partit, com si ambdues coses no anessin lligades. L'alcalde de Lleida s'esforça en amagar les sigles i els colors, el cartell electoral és verd i a un raconet s'albira el quadrat amb les sigles PSC. CiU ha posat un independent de cap de llista.

L'oposició no és queda enrere. El PP basa la campanya en anunciar polítiques contra els immigrants, obviant que des dels municipis no es pot posar remei als problemes que ells mateixos plantegen. Per últim, IC-V i ERC desitgen poder assaborir les engrunes, en forma d'IMAC o IME, del pastís que, de ben segur, es menjarà l'Àngel Ros i estan en un continu patiment per la por que tenen a perdre la cadira i quedar fora de l'ajuntament.

Cap lleidatà amb esperit crític i sentit comú pot donar el seu vot a les forces amb actual representació a la Paeria. És una tasca de responsabilitat col·lectiva ajudar els qui intenten construir una alternativa, que, necessàriament, ha d'existir. Defensar els serveis públics i fomentar la participació ciutadana és una tasca de tots. Jo us animo a votar la CUP.

Lleida, de bat a bat!

La CUP és una proposta ferma per fer canviar les dinàmiques de l'ajuntament de Lleida. Tal i com apunta el manifest de la plataforma "Lleida, de bat a bat" de suport a aquesta candidatura, la CUP "és un projecte il·lusionant, capaç de remoure consciències, allunyat de la professionalització política i que aposta per situar la societat civil en el centre de les grans transformacions".

Una candidatura d'esquerres sense complexos amb objectius clars a la recerca de la justícia social, de la participació política dels ciutadans, de l'habitabilitat i la sostenibilitat de la ciutat i amb propostes de canvis en la manera de fer, entendre i practicar la política. La seva presència a la Paeria ha de permetre fer possibles aquests canvis des de la participació de tots els lleidatans.


Per ajudar a que aquesta proposta creixi, prengui força i es consolidi a la ciutat de Lleida, us convido a llegir el manifest i donar-hi suport.