02 d’agost, 2012

Del govern dels millors al govern dels covards.


El govern dels millors s'ha convertit en un govern de covards. Els que s'omplen la boca de la importància de Catalunya com a nació fan el joc al govern del PP i atien la por de la ciutadania atacant els més dèbils com són les persones dependents ja siguin els infants, la gent gran, els malalts o els discapacitats. Deixen de pagar la seva atenció, però faran tot el que demani “La Caixa”, “Abertis”, “Eurovegas” o qualsevol gran empresa de les que governen en aquesta oligarquia que només respon a les tesis del mercat i al que dicta el Banc Central Europeu.

Defensen un “pacte fiscal” i, alhora, practiquen una submissió absoluta. Hi posen teatre, deixant d'anar a reunions i fent declaracions majestàtiques, però haurem de ser rescatats per Espanya en una espiral dictatorial des dels paràmetres macroeconòmics que sembla no tenir límits.

Quan temps es pot mantenir la farsa? O el que és pitjor, podrem arribar a saber què hi ha de joc polític i què hi ha de dramàtica realitat en tota aquesta representació?

10 de juliol, 2012

Crisi i oportunitats.


La crisi és un motiu de pes per escriure i així reflexionar sobre el món que ens envolta. Contínuament sentim dir que la crisi és una bona oportunitat. És un bany d'optimisme en una situació vital molt negativa en molts aspectes. Però només el realisme optimista ens farà adonar de les oportunitats que realment ens presenta la crisi del capitalisme.

Hi ha qui diu que és l'oportunitat d'obrir un negoci, de canviar de casa, de tornar als valors de l'austeritat, de racionalitzar el consum, de valorar les coses importants de la vida més enllà dels diners, de reflexionar entorn el món que ens envolta, de transformar els nostres hàbits, de millorar les relacions amb els nostres veïns, de repensar les raons de la nostra existència, de tornar a creure, de descobrir la solidaritat, de lluitar per uns ideals, en definitiva, de transformar el món a partir del que fem diàriament. Lamentar-se no ens condueix enlloc, resignar-se és no fer res, lluitar és l'únic camí.

Les evidències del mal funcionament del sistema són les mil cares de la crisi i ens posen a les nostres mans, diàriament, les oportunitats de canviar-lo a partir del que decidim fer avui mateix.

25 de març, 2012

VAGA GENERAL!


Fa temps que volia tornar a escriure al bloc, però no trobava el moment. La vaga general del 29 de març és un dia prou important com per fer-hi una petita reflexió per animar els mestres de l'escola pública a fer-ne. Només cal fer un cop d'ull a les notícies per acabar-se de decidir:






I una última reflexió, que jo creia que era de Bertolt Brecht, però que podria ser de qualsevol de nosaltres:


"Quan els nazis van venir a buscar els comunistes,
vaig guardar silenci,
perquè jo no era comunista,

Quan van empresonar els socialdemòcrates,
vaig guardar silenci,
perquè jo no era socialdemòcrata,

Quan van venir a buscar els sindicalistes,
no vaig protestar,
perquè jo no era sindicalista,

Quan van venir a buscar els jueus,
no vaig protestar,
perquè jo no era jueu,

Quan van venir a buscar-me,
no hi havia ningú més que poguera protestar."

Martin Niemöller

31 de desembre, 2011

FELIÇ ANY NOU!


29 de desembre, 2011

Misèria nacional al IV Reich europeu.


Haver de recórrer a un crèdit per fer front a les nòmines dels treballadors públics era una amenaça que semblava que mai s'arribaria a fer realitat. Desconec els objectius de la Generalitat amb aquesta jugada. Si s'intentava atiar l'odi cap a Catalunya, s'ha aconseguit, perquè a la resta d'administracions espanyoles són, si més no, més discretes. Si s'intentava atemorir la població, també ho han aconseguit perquè si els funcionaris no poden cobrar, què passarà amb la resta dels treballadors i treballadores? Si s'intentava fer caure en picat el consum, que li ho preguntin als comerciants del país. La dignitat nacional cau per terra amb aquesta patètica situació.

Catalunya i Espanya, i cadascú de nosaltres, estem sotmesos al IV Reich. La gran Europa somiada pel nazisme va materialitzant-se dia a dia en la Unió Europea. Fins ara, havíem viscut la cara amable i, sense adonar-nos, vam anar renunciant a la sobirania popular cedint la moneda i els bancs centrals a organismes supranacionals i no democràtics que ara es destapen en la vessant més amarga, però també més descarada i cruel. Tot el que es faci a Catalunya i Espanya és condicionat pel Banc Central Europeu, que determinarà quins tipus d'impostos hi ha d'haver. Si no podem decidir sobre com recaptar diners per gestionar la cosa pública, quin poder democràtic tenim?

La impotència és el sentiment generalitzat, molt més enllà de la indignació o la ràbia. Ho impregna tot i l'acció dels nostres governants ens demostra la indignitat de la seva condició, però ens ha d'ajudar a ser conscients de la importància d'intentar construir alternatives reals i democràtiques quotidianes enfront el totalitarisme que ens envolta.


28 de desembre, 2011

Som innocents.


Som innocents.

Els nostres governants segueixen sempre el mateix patró: actuar quan arriben els moments de relaxació. Els mestres estem acostumats als canvis durant l'estiu, però el que ha fet CiU amb el nostre sou és lamentable i roí fins a rebaixar-los a la més indigna condició.

Més d'un funcionari haurà regalat el seu vot als defensors de la pàtria, a costa de la classe treballadora. Perquè qualsevol retallada al funcionariat implica directament una agressió més violenta cap als treballadors més precaris i que ens han de conduir a l'acomiadament lliure.

Que et baixin el sou és dur, però que a més et retinguin l'IRPF d'un sou que no has cobrat és un robatori, un delicte que hem de denunciar als tribunals. A més a més, el sou dels treballadors públics és pressupostat des del primer dia de l'any i que ara no hi hagi diners, només demostra que s'han malversat fons públics amb un ús inadequat que ha conduït a la situació actual. Cal esperar l'assessorament jurídic dels sindicats per poder prendre les accions individuals que considerem oportunes.

Tots tenim clar que una vaga de funcionaris no els afecta per res, perquè a través de la manipulació dels mitjans de comunicació de masses són especialistes en generar l'efecte contrari de rebre més suport popular cap als que som considerats uns privilegiats, que jo només definiria com treballadors amb drets laborals, perquè fora del funcionariat, només queda la misèria i la precarietat, que és l'objectiu del sistema neoliberal pel conjunt dels treballadros.

El funcionariat és un lloc de treball d'accés igualitari i per tant amb un component democràtic manifest en el seu germen, i amb la seva desaparició, que és l'objectiu final de la dictadura europea en la que vivim, s'alimenta la pèrdua generalitzada de drets laborals i, en conseqüència, de drets democràtics. La Unió Europea ha donat el poder a gent que no ha estat elegida democràticament i que respon exclusivament a criteris econòmics de les grans corporacions i, sobretot, que mai ha de sotmetre's al poder popular i, per tant, pot trepitjar-lo contínuament. El que estem vivint els funcionaris a Catalunya és la materialització d'aquesta anomenada “dictadura dels mercats”, amb el Banc Central Europeu com el primer cap visible, que decideix com han de ser els impostos a Catalunya i a Espanya.

Què pot decidir el nostre president, si no té capacitat d'acció impositiva o sobre la creació de diners? Res, si no vol trencar amb la Unió Europea, que possiblement sigui l'única sortida per recuperar la democràcia perduda, si és que mai la vam tenir...

11 de setembre, 2011

Elogi de l'educació lenta.

Arrenca un curs ple de novetats, com sempre, malauradament.

Hi ha hagut canvis generalitzats en l'horari escolar que són fruit del pegat de reparació de la sisena hora, que s'ha retirat a mitges, a causa dels greus problemes econòmics i no per un motiu pedagògic i social que respongui a la racionalització d'horaris escolars i a la conciliació de la vida familiar i laboral. S'ha embolicat l'horari amb un marge d'una hora entre uns centres i uns altres, enlloc de fer una aposta per l'autonomia de centres i garantir que es pogués, per exemple, optar per la jornada intensiva.

S'han aturat moltes obres d'instal·lacions educatives necessàries i s'han reduït les dotacions econòmiques i materials empitjorant l'educació dels nostres nens i nenes.

La darrera gran notícia referida a l'ensenyament és l'atac a la immersió lingüística a Catalunya. Algú és capaç d'explicar com s'ha de garantir que el castellà sigui llengua vehicular en un model en el que explícitament es diu que aquesta llengua és el català? Un model d'èxit reconegut que ha garantit, en bona part, la cohesió social de Catalunya es veu en perill pels qui continuen negant l'evidència de la debilitat de la llengua catalana enfront l'omnipresent espanyola. Els polítics i els mitjans de comunicació faran electoralisme, un cop més, a les portes de les eleccions generals. 

Tot aquest soroll, aquesta remor, aquesta tensió ens pot fer bullir el cap i el cor, però no podem permetre que el que és urgent ens faci oblidar el que és realment important en la tasca que tenim diàriament a les nostres escoles i instituts. 

Aquest és el millor moment per poder recomanar la lectura de “Elogi de l'educació lenta” d'en Joan Domènech i començar el curs aturant-nos a reflexionar entorn el que fem, i el que hauríem de fer, a l'escola i fora d'ella.

31 d’agost, 2011

Comença el nou curs. Optimisme!



Demà comença la preparació oficial del nou curs envoltats pel clima de retallades generalitzades en els serveis públics. Les escoles i instituts no poden escapar de la tisora, transformada en forma de disminució de plantilla, retard en les substitucions, menys dotació tecnològica després de la borratxera del 1x1, incompliment de terminis en l'execució d'obres, cancel·lació d'obres necessàries, retard en el pagament d'ajudes i beques i un llarg etcètera que repercuteix molt negativament en el futur de la nostra societat i en el present del nostre dia a dia a les aules.

Però davant l'adversitat només hi cap la resistència i l'optimisme que ens fa tirar endavant amb les mateixes ganes, o més, que el primer dia.

Bona tornada a la feina i bon inici de curs!

28 d’agost, 2011

Mou, tu dedo nos señala el camino...


Els polítics ja ens tenien acostumats a fer grans canvis normatius durant el mes d'agost, però aquest any han portat la situació al límit. Han dinamitat la possibilitat d'aconseguir un contracte indefinit i, en conseqüència, una estabilitat econòmica i social que pugui transformar-se en drets laborals dignes. I encara algú es sorprendrà si es diu que tothom aspira a ser funcionari, és l'únic camí per aconseguir un treball mínimament digne, però també sembla que està en perill d'extinció.

L'altra gran bomba és la reforma de la sacrosanta Constitució Espanyola que, de cop i volta, ha esdevingut la simple convenció social que pot ser canviada en qualsevol moment que es necessiti per adaptar-se a les novesa realitats. Aquest canvi de parer entre els grans partits polítics s'ha aconseguit gràcies als "mercats" als quals obeeix tota l'acció política a Catalunya i Espanya, derogant un a un tots i cadascun dels drets dels ciutadans.

Contra aquesta impunitat és difícil lluitar. Les manifestacions multitudinàries són ignorades i possiblement el 20-N tornarà a guanyar el bipartidisme, o millor encara, continuarà guanyant l'abstenció que tornarà a ser absolutament ignorada i sembla que res del que es pugui fer pot tenir efecte en aquesta dictadura dels "mercats".

Van sorgint iniciatives ciutadanes per lluitar contra aquesta dinàmica i m'agradaria destacar la petició d'un referendum vinculant per aprovar aquesta reforma constitucional impulsada pel Vicenç Navarro, tot i ser conscients de la dificultat de tirar-la endavant. No podem oblidar que el referendum vinculant serà el 20 de Novembre i que el resultat és tan previsible que fa por d'imaginar.

Mentre tot això va marcant el nostre futur, tots plegats sembla que vivim enlluernats per la glòria del Barça de Guardiola i cegats pel dit de Mourinho. El conjunt de la ciutadania ens veiem incapaços d'exercir la sobirania que ens pot otorgar un referendum, que està a les mans d'un 10% dels diputats de les corts espanyoles. Només es necessita el suport de 35 d'aquests professionals del despotisme, que tinguin un mínim de sensibilitat vers les necessitats del conjunt de la ciutadania.

El 20 de Novembre guanyarà el PP, amb el gir dretà que suposarà, però tots seguirem obnubilats, sense saber ben bé el perquè. Malauradament, molts dels més afectats, de tots els colors, continuaran tenint clar el camí a seguir...

07 de juliol, 2011

Reflexió de final de curs, cap al canvi de paradigma.

Avui que s'acaba oficialment tot un curs he vist un video molt interessant a https://sites.google.com/site/propostesdidactiques/ sobre el canvi de paradigma que necessitem aplicar a les escoles per millorar l'educació.
Us convido a veure'l i pensar-hi durant l'estiu: