Els informatius televisius públics i privats.

La televisió és la institució mediàtica amb més presència a la vida de la ciutadania. Segons dades de l'IDESCAT (http://www.idescat.cat/dequavi/?TC=444&V0=8&V1=11) un 98,5 % de la població disposa de televisor, és a dir, la capacitat real de “formar, informar i entretenir” és, potencialment, molt elevada.

A Espanya, la televisió és considerada, segons Lluís de Carreras i Serra, un “servei públic essencial”, però podem diferenciar, entre els canals majoritaris, els públics (TVE1, TVE2, La FORTA) i els privats (Antena 3, Telecinco, Cuatro i La Sexta), en funció dels seus propietaris mediàtics. En el primer cas és l'estat, des del govern central o des de les autonomies, i en el segon són diferents empreses del sector audiovisual, periodístic i editorial amb una presència molt important a nivell socioeconòmic.

Malgrat aquesta diferenciació, en funció dels propietaris mediàtics, el funcionament general és molt similar i està fortament condicionat per la presència de la publicitat, fet que fa que la lluita per l'audiència sigui una característica fonamental. Darrerament, s'està qüestionant aquest model a causa de la multiplicació de l'oferta a través de la Televisió Digital Terrestre, que fa que els ingressos per publicitat es redueixin, en haver de repartir-se.

Però quan parlem dels informatius el panorama canvia. En el cas de les televisions privades els propietaris contracten els professionals i marquen la línia editorial en funció dels seus interessos, essencialment buscant l'audiència, a través del sensacionalisme, de l'incís en un determinat esport del qual es tenen els drets de retransmissió (pensem en el Fòrmula 1), amb una afinitat política manifesta o latent, amb la promoció de determinades pel·lícules en les que s'ha aportat capital...

Per la seva banda, en el cas de les televisions públiques, aquesta situació s'agreuja, arribant al cronometratge dels minuts de presència de les diferents opcions parlamentàries en les campanyes electorals en funció de la seva representativitat o els nomenaments i destitucions dels professionals en funció dels canvis de govern. Són, massa sovint, utilitzats pels diferents governs com aparells de ratificació de les posicions pròpies, deixant en segon terme l'autèntica funció de servei públic sensible a totes les posicions ideològiques.

Per acabar, cal destacar que sembla que el públic és considerat espectador o consumidor abans que ciutadà en el tractament de la informació i, com a tal, tria l'opció que considera més adient, encara que sigui per tradició (cal tenir present que fins la dècada dels 90 del segle passat no van aparèixer els primers canals privats).