Anàlisi d'un espot televisiu sota els criteris de l'Escola de Frankfurt.

Aquest espot presenta un carrer qualsevol d'una ciutat de l'Índia, amb una contextualització plena d'estereotips d'aquest país. En aquest carrer, entre l'efervescència de les bicicletes, els vianants i algun “motocarro”, el propietari d'un cotxe típic, i tòpic, indi, que en aquest context, ja se li suposa un determinat estatus social, pensa com millorar el seu vehicle.

El fetitxe en forma de cotxe amb un valor de canvi molt superior al seu valor d'ús comença a ser modificat. Incomprensiblement, el propietari del cotxe comença a xocar contra les parets, fa que un elefant (un altre estereotip indi) s'assegui a sobre del cotxe i passa tota una nit treballant a cops de martell per canviar-li l'aparença.

Arribats a aquest punt, l'idealització d'un anunci sobre paper d'un Peugeot 206, cotxe europeu, inabastable realment per aquest ciutadà indi, es veu reflectit en el vehicle modificat a cops. Aconseguida aquesta fita, el propietari del cotxe, i els seus amics, poden optar a una millora social en forma de festa “occidentalitzada” dins de la pròpia societat índia.

L'àudio juga un paper important en el conjunt de l'anunci. La música tradicional índia de fons de l'inici de l'espot dóna pas a una música amb tons molt més actuals, però mantenint clares connotacions índies, reflectint l'existència de dues classes socials ben delimitades a la societat índia.

El cotxe és un reflex de l'estatus social que distingeix el seu propietari a l'Índia, homogeneïtzant-lo amb Europa. És un clar exemple d'imperialisme cultural i econòmic en clau d'humor, però absolutament aplicable al consumidor espanyol, al que se li transmet la necessitat de canviar el cotxe vell per tal de millorar socialment. El capitalisme, a través de la publicitat, transmet un valor associat al cotxe com a element de rellevància social i de modernitat.

29 anys amb els mitjans de comunicació de masses.

Els mitjans de comunicació de masses han anat canviant des de l'any del meu naixement, el 1980. Però el gran canvi ha estat l'ús que he anat donant en cada etapa de la meva vida. Funcions com el lleure, la integració social i el prestigi han conviscut, i conviuen, amb disfuncions com la narcotització, la passivitat o la degradació del “gust”. Les sèries, els informatius, els concursos, la “radiofòrmula”, les retransmissions esportives i internet són part de la meva pròpia identitat cultural.

La televisió de la meva infància era pública. TVE i TVC. Una opció massiva (La Primera i TV3) i una minoritària (La 2 i el 33) en dos idiomes coexistents. Una finestra al món que “informa” i “narcotiza” a parts iguals. Un castellanoparlant com jo va tenir una immersió lingüística molt potent a l'escola, però també mirant els dibuixos animats de dissabte i diumenge després de dinar (Els barrufets, Els Bobobobs, Històries de Catalunya...), i de les tardes de cada dia (El Doctor Slump, Bola de Drac...). Poc a poc, el català s'anava convertint en una llengua pròpia. “El Club Super3” cohesionava la infància catalana.

La premsa local, ja sigui el diari “SEGRE” o “La Mañana” sempre ha estat present a casa meva. Són qui “atorga estatus” i “crea l'opinió” de la realitat més propera. “Complementa” les vivències diàries d'una manera molt efectiva.

Amb l'adolescència van arribar els canals privats (Antena 3, Telecinco i Canal +) i el “boom” del visionat de les sèries americanes. L'imperialisme cultural en forma de El príncipe de Bel-Air, Cosas de Casa, Els Simpson, El Equipo A, McGiver, V, El Coche Fantástico, Humor Amarillo o Pressing Catch. Nous formats, alguns encara vigents, són la base dels jocs amb els meus germans.

El futbol serveix per conformar una personalitat i una sensació de pertànyer a un grup, a una ciutat. Teníem una Unió Esportiva Lleida amb la que emmirallar-nos i somiar. Anar al Camp d'Esports tenia en TV3, i en la ràdio i la premsa local, el mirall (en la mítica temporada de l'ascens a Primera Divisió) en el que, d'alguna manera, em sentia identificat. La premsa escrita em permetia seguir l'evolució del meu equip i, poc a poc, vaig anar interessant-me per d'altres temes i coneixent les personalitats locals, el paper escrit els “prestigia”, la seva lectura diària em conforma l'imaginari social i cultural lleidatà, català i espanyol. Ajuda a crear una identitat pròpia.

Però amb el Segle XXI vaig arribar a la joventut i l'explosió dels “nous mitjans de comunicació”. Desenvolupo l'esperit crític a través de pàgines web com “Nodo-50” (http://www.nodo50.org/) o “Indymedia” (http://barcelona.indymedia.org/) i prenc contacte amb els moviments socials crítics amb la “informació oficial”. Mai més torno a llegir un diari, escoltar una tertúlia radiofònica o mirar un programa de televisió de la mateixa manera. Ara sempre vaig a buscar “les fonts”. Així mateix, la militància activa a la CGT de Ponent em canvia radicalment la visió dels mitjans de comunicació locals i la seva “independència” i “veracitat”, però també dels anomenats alternatius. La web 2.0 només fa que agreujar la situació. Portals com “Poliblocs” (http://www.poliblocs.cat) són una bona mostra de l'amalgama ideològic català i les possibilitats expressives de la “blocosfera”. Internet ha democratitzat la informació, especialment la seva publicació i difusió, però “despersonalitza, greument, els actes de socialització”. El simple fet de publicar opinions a internet no pressuposa una acció política i social real efectiva. Aquesta passa per moltes altres accions i, sobretot, no pot ignorar el pes dels “mitjans de comunicació tradicionals”.

Personalment, a l'actualitat la televisió és totalment secundària al meu dia a dia. TV3 és la referència. Només escolto la ràdio als trajectes, breus, en cotxe. RAC1 ha desbancat a la “radiofòrmula”. El diari “Público” comparteix protagonisme amb la premsa local un o dos cops per setmana. No llegeixo el diari cada dia. Internet és l'espai de publicació, formació, informació i entreteniment preeminent. Dels líders d'audiència a la recerca de les visions alternatives de la realitat, sense deixar de publicar la meva pròpia realitat al meu bloc personal (http://totum-revolutum.blogspot.com) o al Facebook. Cal prendre consciència de la necessitat de controlar “l'estimulació excessiva” que suposa la realitat audiovisual actual.

29 anys de canvi permanent, de replantejament de la pròpia identitat cultural construïda des de moltes vessants, però amb el segell dels Mitjans de Comunicació de Masses permanentment present, modelant-me i remodelant-me una i altra vegada a través de totes aquestes funcions i disfuncions.

La Comunicació Intercultural des del corrent constructivista.

Un cop llegit el text “¿Qué es la comunicación intercultural?” de Miquel Rodrigo (1999), La comunicación intercultural Barcelona: Anthropos, p. 64-81, arribem a la conclusió que la comunicació intercultural és una necessitat de la realitat social actual. La relació entre les diferents cultures porta indefugiblement a comunicar-se entre elles. Els individus, o les institucions, que integren les diferents realitats culturals són els actors que estableixen la comunicació intercultural, ja sigui interpersonal o mediada. La interacció entre ells és la base.

L'imperialisme cultural estatunidenc ha aconseguit establir una llengua que facilita la comunicació, ja que és a través del llenguatge com és construeixen, i es comparteixen, les realitats culturals. Però aquesta preeminència de l'anglès, i la forta presència mediàtica de la indústria cultural estatunidenca, no ha d'impedir tenir present que, fins i tot, les diferents llengües propicien construccions de la realitat diferents.
Les interpretacions de la realitat són sempre subjectives, fet que implica que cadascun dels punts de vista sobre la vida de les diferents cultures són igualment vàlids, ja que estan arrelats a les convencions col·lectives històriques de cada cultura. La televisió, però també el cinema, la ràdio, la indústria musical i Internet, possibiliten una uniformització d'aquestes convencions col·lectives, sent, d'alguna manera, creadors d'una nova cultura, per sobre d'estats, nacions, ètnies, religions i ideologies. Malauradament, massa sovint constatem com aquesta realitat és la imposició del model cultural de l'emissor, més que una construcció d'una nova cultura. És per això que a la Catalunya del segle XXI, a través dels mitjans de comunicació de masses, tenim més coneixement de la història i l'actualitat dels Estats Units d'Amèrica que de la del nostre municipi, nació o estat.

Quan ens comuniquem amb membres d'una cultura diferent de la nostra, ho fem sempre des de la nostra particular cosmovisió fruit dels nostres aprenentatges fets a la vida quotidiana a través d'una socialització i un context determinats, que té semblances i diferències substancials amb les altres cultures, i que determinen construccions de realitats socials diferents. Podem trobar un bon exemple en les zones frontereres entre els estats. A la Cerdanya o al Camp de Gibraltar trobem xocs culturals evidents entre els habitants de banda i banda de la frontera, que és una construcció social. Són membres de cultures diferents, que tenen molts punts en comú i també moltes diferències, en un espai físic concret d'extensió molt reduïda.

La cultura és la realitat objectiva (des del punt de vista filogenètic) fruit de la comunicació entre les persones que en formen part, però alhora (des del punt de vista ontogenètic) cada individu de cada cultura ha elaborat una construcció d'una realitat subjectiva de la seva cultura, i de les altres, farcida d'estereotips i tòpics, de generalitzacions excessives.

És aquí on trobem la necessitat de l'empatia per fer possible la comunicació intercultural, ja que la crisi de sentit a la que fan referència Berger i Luckmann es pot aguditzar amb la complexitat que implica el contacte entre diferents cultures, amb diferents realitats objectives associades. Aquest és un repte d'una societat com la catalana que, malgrat ser fruit del mestissatge, troba problemes de comunicació intercultural en el que són problemes socials, d'origen socioeconòmic, fruit de les desigualtats.

Els canvis en la construcció del discurs mediàtic.

El discurs mediàtic està en constant canvi, al ritme vertiginós que canvien les possibilitats tècniques dels mitjans de comunicació de masses. Considerant els mitjans tradicionals la premsa, la ràdio i la televisió i els nous mitjans digitals les plataformes multimèdia 2.0 i les xarxes socials, veiem com el gran canvi està en la interactivitat del procés.

A partir de l'esquema Emissor -> Missatge -> Receptor en un determinat Context constatem aquest canvi. Els mitjans tradicionals tenen vies de participació dels receptors amb “cartes al director”, trucades, participació a concursos o com a públic. Per contra, els nous mitjans digitals el receptor és alhora emissor. La “blocosfera” és un bon exemple, com els portals de vídeos com “Youtube” o les plataformes per fotografies com “Flickr”. En aquesta diferència rau el diferent nivell de credibilitat d'uns i altres. Els primers sempre passen un filtre previ a la seva publicació, que està en mans de professionals amb una empresa al darrera. Per la seva banda, els nous mitjans són immediats i sense més censura que la de la persona que ho publica, sense cap mena d'infraestructura, més enllà de la que presta, gratuïtament, el servei.

Entremig d'aquests extrems veiem que dia a dia les versions digitals dels mitjans tradicionals van guanyant pes i potencien la interactivitat i també es recorre el camí a la inversa com el cas del diari de nova creació “Público” que amb Ignacio Escolar, blocaire de referència, al capdavant, ha traspassat el format digital al paper.

Possiblement caminem cap a la integració d'ambdos plantejaments que es complementen i es milloren, en contra dels que profetitzen la desaparició dels mitjans tradicionals.

Els informatius televisius públics i privats.

La televisió és la institució mediàtica amb més presència a la vida de la ciutadania. Segons dades de l'IDESCAT (http://www.idescat.cat/dequavi/?TC=444&V0=8&V1=11) un 98,5 % de la població disposa de televisor, és a dir, la capacitat real de “formar, informar i entretenir” és, potencialment, molt elevada.

A Espanya, la televisió és considerada, segons Lluís de Carreras i Serra, un “servei públic essencial”, però podem diferenciar, entre els canals majoritaris, els públics (TVE1, TVE2, La FORTA) i els privats (Antena 3, Telecinco, Cuatro i La Sexta), en funció dels seus propietaris mediàtics. En el primer cas és l'estat, des del govern central o des de les autonomies, i en el segon són diferents empreses del sector audiovisual, periodístic i editorial amb una presència molt important a nivell socioeconòmic.

Malgrat aquesta diferenciació, en funció dels propietaris mediàtics, el funcionament general és molt similar i està fortament condicionat per la presència de la publicitat, fet que fa que la lluita per l'audiència sigui una característica fonamental. Darrerament, s'està qüestionant aquest model a causa de la multiplicació de l'oferta a través de la Televisió Digital Terrestre, que fa que els ingressos per publicitat es redueixin, en haver de repartir-se.

Però quan parlem dels informatius el panorama canvia. En el cas de les televisions privades els propietaris contracten els professionals i marquen la línia editorial en funció dels seus interessos, essencialment buscant l'audiència, a través del sensacionalisme, de l'incís en un determinat esport del qual es tenen els drets de retransmissió (pensem en el Fòrmula 1), amb una afinitat política manifesta o latent, amb la promoció de determinades pel·lícules en les que s'ha aportat capital...

Per la seva banda, en el cas de les televisions públiques, aquesta situació s'agreuja, arribant al cronometratge dels minuts de presència de les diferents opcions parlamentàries en les campanyes electorals en funció de la seva representativitat o els nomenaments i destitucions dels professionals en funció dels canvis de govern. Són, massa sovint, utilitzats pels diferents governs com aparells de ratificació de les posicions pròpies, deixant en segon terme l'autèntica funció de servei públic sensible a totes les posicions ideològiques.

Per acabar, cal destacar que sembla que el públic és considerat espectador o consumidor abans que ciutadà en el tractament de la informació i, com a tal, tria l'opció que considera més adient, encara que sigui per tradició (cal tenir present que fins la dècada dels 90 del segle passat no van aparèixer els primers canals privats).

Sociològicament, caldria prohibir l’ús dels adjectius natural i normal

Cal partir de la premissa que la Sociologia no es regeix per les lleis naturals pròpies de la ciència. La Sociologia intenta explicar una realitat existent i canviant. Aquest canvi constant, accelerat extremadament en la darreria del segle XX i aquest inici del segle XXI, té com a màxim exponent els canvis en la comunicació. Sociològicament es descriuen i s'analitzen diferents fets, propis d'un moment i un espai concrets.

Sense anar més lluny, la proliferació de l'ús dels telèfons mòbils ha portat a ser considerada normal una situació que fa 30 anys era extremadament excepcional. L'any 1980, a Espanya, hagués estat impossible imaginar que gairebé tothom disposaria de telèfon mòbil, quan en alguns pobles, de centenars o milers d'habitants, únicament es disposava d'un únic telèfon públic. Avui l'excepcionalitat és trobar algú sense telèfon mòbil.

Centrant-nos en els mitjans de comunicació, durant la dictadura del General Franco s'afirmava que les retransmissions esportives televisives, i radiofòniques, servien pel control social de la població. Es consideraven excessives, des d'alguns sectors crítics, les retransmissions per l'únic canal de televisió. Actualment, havent viscut la "guerra del futbol” és totalment acceptat, fins i tot considerat normal, la retransmissió de 3 i 4 partits de futbol de la 1a divisió espanyola a dos canals alhora, de retransmissions de partits de Segona Divisió A i B a la televisió pública catalana, de lligues estrangeres a la televisió pública espanyola i partits diversos a les televisions locals. En el mateix sentit s'accepta que la televisió pública de Catalunya emeti els diumenges els telenotícies del migdia més tard per donar cabuda a les retransmissions de Fórmula 1, que són al seu temps retransmeses per un altre canal privat. El que temps enrera només seria propi de determinats esdeveniments esportius, com un Mundial de Futbol o uns Jocs Olímpics, ara és la quotidianitat setmanal.

Sociològicament, caldria prohibir l’ús dels adjectius natural i normal.

Conceptes bàsics de Sociologia aplicats a la Comunicació Audiovisual.

Considerant la importància que es dóna a les audiències en la programació televisiva, i radiofònica, els televidents, i els radiooients, amb la seva tria són l'acció humana, determinant en el negoci audiovisual.

Però de la mateixa manera, considerant el continu debat entre qui tria la programació, si l'audiència o els emissors, podríem dir que els programes d'èxit estan estretament lligats a l'estructura social directament relacionada, en aquest cas, amb la distribució horària de la programació. Hi ha hores amb més audiència a priori, per hàbits socials, i que, per tant, els programes que hi són assignats tenen més possibilitats d'èxit. Així s'entenen les “peregrinacions” d'algunes propostes que d'entrada no acaben de tenir molta acceptació per part del públic i acaben sent relegades a horaris intempestius.

Seguint en la mateixa línia, els radiooients i els televidents, seguidors d'un programa amb molta audiència, troben en ell una identitat, que possibilita la socialització amb el seu entorn més proper (família, companys de feina, amics...) i que té una bona mostra en els grups del Facebook, o els blocs, de determinats programes.

Finalment, tornant a la controvèrsia entre qui és el culpable de la “teleescombreria”, i jo afegiria “radioescombreria”, l'audiència o els emissors, podem percebre el concepte de poder. L'audiència és activa o és passiva? L'exercici del poder per part de l'audiència només es podrà materialitzar a través del consum actiu de mitjans audiovisuals a través d'internet. En la resta de casos, el poder rau en l'emissor.

Símbols: El Punt Verd d'Ecoembes.

El Punt Verd és un símbol omnipresent a les nostres vides.

Tots els envasos que passen per les nostres mans ens el mostren. El veiem a diari. És el Yin i el Yang dels residus. Aquells que els generen, amb envasos excessius i innecessaris, des de la seva vessant fosca de generadors de benestar a costa de destruir el planeta, se'n fan càrrec de la seva gestió integral a través d'Ecoembes, empresa sense ànim de lucre, que d'altra banda té el monopoli del Sistema Integral de Gestió de Residus d'Envasos, carregant el cost al consumidor, això sí. Els residus generen llocs de treball i nous envasos. Són font de lluminositat. L'objecte etiquetat amb aquest nou "Yin i Yang" també té les dos cares, la foscor i la lluminositat. El problema que suposa l'excessiva producció de residus es transforma en llocs de treball i nous envasos que, al seu temps, seran generadors de felicitat en la nostra societat de consumidors. El mal i el bé en un mateix envàs.

El paral·lelisme entre els dos símbols és manifest, tant en l'aparença com en el significat.

L'excés de residus, el gran problema de la societat occidental, és transformat en una oportunitat per buscar la llum a través del reciclatge, sense perdre ni un bri del nostre benestar consumista i generant un nou negoci al seu voltant.

Primer semestre a la UOC.

Aquests dies he conegut les notes del meu primer semestre a la UOC. Molta gent m'havia parlat molt bé d'aquesta universitat i ara jo també ho puc fer. El model d'avaluació continuada em sembla molt adequat i, per trobar un problema, crec que les taxes són molt elevades i que el Campus Virtual necessita una actualització, però no crec que això sigui desconegut pels membres d'aquesta comunitat educativa tan especial.

He començat a estudiar el segon cicle de Comunicació Audiovisual, amb l'objectiu d'assolir la llicenciatura i poder aplicar els aprenentatges a l'Educació Audiovisual, que és una de les assignatures pendents de les escoles d'avui.

Intentaré estudiar a un ritme assequible, a les hores que el Víctor dorm. He començat amb tres assignatures, que són complements de formació: Teoria de la Comunicació i la Informació, Sociologia de la Comunicació de Masses i Comunicació i Informació Audiovisuals I.

Ara que he aprovat intentaré fer allò que no vaig fer amb la gran quantitat de treballs que vaig fer a Magisteri, és a dir, donar difusió, per si algú en pot treure alguna utilitat, a aquelles reflexions que recullen, que considero interessants, a través del bloc. Ho publicaré en els propers dies.

Linkat, una oportunitat.

El centre on treballaré el curs vinent, el CEIP La Mitjana de Lleida, és centre pilot d'aplicació de Linkat. Aquests primers dies d'estiu hem aprofundit en el seu ús, constatant que només cal un canvi de mentalitat enfront el programari lliure a l'educació per tal de donar-li l'impuls que necessita per ampliar-ne el seu ús.

Molts programes sota llicència GNU - Linux s'han fet un lloc al nostre dia a dia a les aules i són la base de multiplicitat de serveis oferts a internet. El Mozilla Firefox, l'Openoffice o el Gimp són tres exemples que he incorporat al meu treball diari, com molts altres mestres i professors.

Fer anar un nou sistema operatiu, el Linkat, dissenyat per ser utilitzat a les escoles i instituts catalans, amb un bon recolzament institucional al darrera i amb un entorn d'escriptori, el Gnome, comú a molts altres sistemes, i tant o més intuïtiu i automatitzat que el Windows Vista, és una gran oportunitat per l'educació catalana. És només una qüestió de voluntat i convenciment entre els docents.

Linkat és una bona oportunitat.

2a edició dels "Premis Blocs Catalunya".

Malgrat l'estat letàrgic en el que ha viscut aquest bloc els darrers mesos, sempre intento promocionar-lo.

Aquest any s'han tornat a convocar els "Premis Blocs Catalunya". Com l'any passat he inscrit el bloc a la categoria d'Educació i espero rebre algun vot a la consulta popular.

La Seu Vella, una caixa de sorpreses.

Aquests primers dies de juliol he obert una caixa de sorpreses de la mà de l'Anna de Dios i la Núria Piqué, a la 40a Escola d'Estiu "Jaume Miret" organitzada pel Moviment d'Innovació Educativa de Lleida, la Seu Vella.

L'edifici més important de la ciutat és present cada dia a les nostres vides però encara ens costa atansar-nos a gaudir-ne de la seva genialitat.

Aquesta barrera l'hem intentat trencar amb propostes metodològiques molt encertades per treballar aquest gran recurs didàctic des de les més diverses vessants.

La Seu Vella és molt més que una catedral. El turó en el seu conjunt és una font de recursos inesgotables i que no poden ser considerats aïlladament, a més de ser un símbol per tots els lleidatans.

Treballar la geografia, la història, l'art, els sentits, la matemàtica, la poesia, l'urbanisme tot experimentant dins i fora d'aquest espai ens permet plantejar propostes adequades a tots els nivells que giren entorn la Seu Vella i, en conseqüència, fomenten el seu coneixement i, per tant, la seva valoració.

En definitiva, cal explicar la singularitat del conjunt historicoartística del Turó de la Seu Vella de Lleida per poder gaudir-ne plenament.

Massa sovint, els mestres i professors lleidatans organitzem sortides a Barcelona, havent de patir retencions a l'anar i al tornar, dedicant molt temps, i diners, al desplaçament i no som capaços d'organitzar una sortida d'una jornada sencera a aquest indret que ben segur que la mereix, treballant-lo abans, durant i després, per tal d'omplir-lo de significat.

Els reportatges. Treballs audiovisuals a Cicle Mitjà i Superior de Primària.

Durant aquest curs passat el Cicles Mitjà i Superior del meu centre hem treballat el reportatge audiovisual a través de la proposta del STAC del CEIP Pràctiques II.

Al Bloc d'Informàtica i Audiovisuals del CEIP Dr. Serés d'Alpicat hem fet un recull dels treballs dels alumnes.

A més a més, a través del Google Maps hem ubicat els diferents centres participants amb les seves corresponent propostes.

Mostra PROJECTE STAC PRACTIQUES 2 en un mapa més gran