Avui a Lleida milers de persones han reivindicat que hi ha milers de raons per millorar el sistema capitalista. Cadascú té la seva i la suma d'individualitats crea un grup heterogeni i divers, lluny de la imatge "perroflauta" i més a prop de la gent "normal" que veu com el seu banc l'escanya, se li abaixa el sou, perd la feina, ha de pagar més pels seus estudis, l'escola dels seus fills no es construeix o la llista d'espera per la seva operació s'eternitza.
He dit en altres ocasions que no entenc com una crisi financera i econòmica pot ser pagada pels ciutadans amb la retallada de drets socials, enlloc de carregar-la contra els que l'han generat. És evident que els partits polítics al govern estan més entrampats amb els bancs que qualsevol de nosaltres, però no poden continuar ignorant la queixa de tants milers de persones, encara que no els hagin votat. Potser si es plantessin a les pressions econòmiques i defensessin amb fermesa els drets dels seus ciutadans, la percepció que hom tindria de la classe política seria una altra.
L'Artur Mas diu que vol escoltar propostes concretes i crec que les esmentades més amunt són prou evidents i que precisament són les mesures que el seu govern proposa, les que els manifestants volen combatre.
De la indignació hauria de sortir un moviment de solidaritat entre els ciutadans i ciutadanes que pressionés contra aquesta retallada constant dels drets democràtics, però és possible que només sorgeixi decepció. Tots sabem que no seria la primera vegada que s'ignora el clam del poble o és que no hi ha soldats espanyols arreu, tot i la massiva campanya del "No a la Guerra".
Sota el meu punt de vista les eleccions municipals van ser una oportunitat perduda per visibilitzar aquesta indignació fent fora dels governs municipals els partits majoritaris amb una participació multitudinària, que fes entrar alternatives als pobles i ciutats. M'hagués agradat veure un parell de regidors de la CUP a Lleida, enlloc de 6 del PP i 6 de CiU com única oposició a l'Àngel Ros.
De fet, sembla que el que més ha molestat el statu quo espanyol i català ha estat el triomf de Bildu a Donosti i el del PP a Badalona respectivament, és a dir, canvis democràtics i reals, amb poder i capacitat de decisió. Li pesi a qui li pesi.
Tot i això, no cal perdre l'esperança i mantenir amb força un moviment assambleari i autogestionat que té uns objectius molt clars, tot i que els que ens haurien d'escoltar no els vulguin reconèixer.
Continuarem indignant-nos i actuant en conseqüència!
He dit en altres ocasions que no entenc com una crisi financera i econòmica pot ser pagada pels ciutadans amb la retallada de drets socials, enlloc de carregar-la contra els que l'han generat. És evident que els partits polítics al govern estan més entrampats amb els bancs que qualsevol de nosaltres, però no poden continuar ignorant la queixa de tants milers de persones, encara que no els hagin votat. Potser si es plantessin a les pressions econòmiques i defensessin amb fermesa els drets dels seus ciutadans, la percepció que hom tindria de la classe política seria una altra.
L'Artur Mas diu que vol escoltar propostes concretes i crec que les esmentades més amunt són prou evidents i que precisament són les mesures que el seu govern proposa, les que els manifestants volen combatre.
De la indignació hauria de sortir un moviment de solidaritat entre els ciutadans i ciutadanes que pressionés contra aquesta retallada constant dels drets democràtics, però és possible que només sorgeixi decepció. Tots sabem que no seria la primera vegada que s'ignora el clam del poble o és que no hi ha soldats espanyols arreu, tot i la massiva campanya del "No a la Guerra".
Sota el meu punt de vista les eleccions municipals van ser una oportunitat perduda per visibilitzar aquesta indignació fent fora dels governs municipals els partits majoritaris amb una participació multitudinària, que fes entrar alternatives als pobles i ciutats. M'hagués agradat veure un parell de regidors de la CUP a Lleida, enlloc de 6 del PP i 6 de CiU com única oposició a l'Àngel Ros.
De fet, sembla que el que més ha molestat el statu quo espanyol i català ha estat el triomf de Bildu a Donosti i el del PP a Badalona respectivament, és a dir, canvis democràtics i reals, amb poder i capacitat de decisió. Li pesi a qui li pesi.
Tot i això, no cal perdre l'esperança i mantenir amb força un moviment assambleari i autogestionat que té uns objectius molt clars, tot i que els que ens haurien d'escoltar no els vulguin reconèixer.
Continuarem indignant-nos i actuant en conseqüència!
0 comentaris:
Publica un comentari