Totum Revolutum - Bloc de Jose Martín.

FELIÇ ANY NOU!

2011-12-31T15:19:00.004+01:00

Misèria nacional al IV Reich europeu.

2011-12-29T23:00:00.002+01:00

Haver de recórrer a uncrèdit per fer front a les nòmines dels treballadors públics erauna amenaça que semblava que mai s'arribaria a fer realitat.Desconec els objectius de la Generalitat amb aquesta jugada. Sis'intentava atiar l'odi cap a Catalunya, s'ha aconseguit, perquè ala resta d'administracions espanyoles són, si més no, mésdiscretes. Si s'intentava atemorir la població, també ho hanaconseguit perquè si els funcionaris no poden cobrar, què passaràamb la resta dels treballadors i treballadores? Si s'intentava fercaure en picat el consum, que li ho preguntin als comerciants delpaís. La dignitat nacional cau per terra amb aquesta patèticasituació.

Catalunya i Espanya, icadascú de nosaltres, estem sotmesos al IV Reich. La gran Europasomiada pel nazisme va materialitzant-se dia a dia en la UnióEuropea. Fins ara, havíem viscut la cara amable i, sense adonar-nos,vam anar renunciant a la sobirania popular cedint la moneda i elsbancs centrals a organismes supranacionals i no democràtics que araes destapen en la vessant més amarga, però també més descarada icruel. Tot el que es faci a Catalunya i Espanya és condicionat pelBanc Central Europeu, que determinarà quins tipus d'impostos hi had'haver. Si no podem decidir sobre com recaptar diners per gestionarla cosa pública, quin poder democràtic tenim?

La impotència és elsentiment generalitzat, molt més enllà de la indignació o laràbia. Ho impregna tot i l'acció dels nostres governants ensdemostra la indignitat de la seva condició, però ens ha d'ajudar aser conscients de la importància d'intentar construir alternativesreals i democràtiques quotidianes enfront el totalitarisme que ensenvolta.

Som innocents.

2011-12-28T14:58:00.001+01:00

Som innocents.

Els nostres governants segueixen sempre el mateix patró: actuar quanarriben els moments de relaxació. Els mestres estem acostumats alscanvis durant l'estiu, però el que ha fet CiU amb el nostre sou éslamentable i roí fins a rebaixar-los a la més indigna condició.

Més d'un funcionari haurà regalat el seu vot als defensors de lapàtria, a costa de la classe treballadora. Perquè qualsevolretallada al funcionariat implica directament una agressió mésviolenta cap als treballadors més precaris i que ens han de conduira l'acomiadament lliure.

Que et baixin el sou és dur, però que a més et retinguin l'IRPFd'un sou que no has cobrat és un robatori, un delicte que hem dedenunciar als tribunals. A més a més, el sou dels treballadorspúblics és pressupostat des del primer dia de l'any i que ara no hihagi diners, només demostra que s'han malversat fons públics amb unús inadequat que ha conduït a la situació actual. Cal esperarl'assessorament jurídic dels sindicats per poder prendre les accionsindividuals que considerem oportunes.

Tots tenim clar que una vaga de funcionaris no els afecta per res,perquè a través de la manipulació dels mitjans de comunicació demasses són especialistes en generar l'efecte contrari de rebre méssuport popular cap als que som considerats uns privilegiats, que jonomés definiria com treballadors amb drets laborals, perquè foradel funcionariat, només queda la misèria i la precarietat, que ésl'objectiu del sistema neoliberal pel conjunt dels treballadros.

El funcionariat és un lloc de treball d'accés igualitari i per tantamb un component democràtic manifest en el seu germen, i amb la sevadesaparició, que és l'objectiu final de la dictadura europea en laque vivim, s'alimenta la pèrdua generalitzada de drets laborals i,en conseqüència, de drets democràtics. La Unió Europea ha donatel poder a gent que no ha estat elegida democràticament i que responexclusivament a criteris econòmics de les grans corporacions i,sobretot, que mai ha de sotmetre's al poder popular i, per tant, pottrepitjar-lo contínuament. El que estem vivint els funcionaris aCatalunya és la materialització d'aquesta anomenada “dictaduradels mercats”, amb el Banc Central Europeu com el primer capvisible, que decideix com han de ser els impostos a Catalunya i aEspanya. 

Què pot decidir el nostre president, si no té capacitat d'accióimpositiva o sobre la creació de diners? Res, si no vol trencar ambla Unió Europea, que possiblement sigui l'única sortida perrecuperar la democràcia perduda, si és que mai la vam tenir...

Elogi de l'educació lenta.

2011-09-11T22:33:00.000+02:00

Arrenca un curs ple de novetats, com sempre, malauradament.

Hi ha hagut canvis generalitzats en l'horari escolar que són fruit del pegat de reparació de la sisena hora, que s'ha retirat a mitges, a causa dels greus problemes econòmics i no per un motiu pedagògic i social que respongui a la racionalització d'horaris escolars i a la conciliació de la vida familiar i laboral. S'ha embolicat l'horari amb un marge d'una hora entre uns centres i uns altres, enlloc de fer una aposta per l'autonomia de centres i garantir que es pogués, per exemple, optar per la jornada intensiva.

S'han aturat moltes obres d'instal·lacions educatives necessàries i s'han reduït les dotacions econòmiques i materials empitjorant l'educació dels nostres nens i nenes.

La darrera gran notícia referida a l'ensenyament és l'atac a la immersió lingüística a Catalunya. Algú és capaç d'explicar com s'ha de garantir que el castellà sigui llengua vehicular en un model en el que explícitament es diu que aquesta llengua és el català? Un model d'èxit reconegut que ha garantit, en bona part, la cohesió social de Catalunya es veu en perill pels qui continuen negant l'evidència de la debilitat de la llengua catalana enfront l'omnipresent espanyola. Els polítics i els mitjans de comunicació faran electoralisme, un cop més, a les portes de les eleccions generals. 

Tot aquest soroll, aquesta remor, aquesta tensió ens pot fer bullir el cap i el cor, però no podem permetre que el que és urgent ens faci oblidar el que és realment important en la tasca que tenim diàriament a les nostres escoles i instituts. 

Aquest és el millor moment per poder recomanar la lectura de “Elogi de l'educació lenta” d'en Joan Domènech i començar el curs aturant-nos a reflexionar entorn el que fem, i el que hauríem de fer, a l'escola i fora d'ella.

Comença el nou curs. Optimisme!

2011-08-31T15:59:00.003+02:00

Demà comença la preparació oficial del nou curs envoltats pel clima de retallades generalitzades en els serveis públics. Les escoles i instituts no poden escapar de la tisora, transformada en forma de disminució de plantilla, retard en les substitucions, menys dotació tecnològica després de la borratxera del 1x1, incompliment de terminis en l'execució d'obres, cancel·lació d'obres necessàries, retard en el pagament d'ajudes i beques i un llarg etcètera que repercuteix molt negativament en el futur de la nostra societat i en el present del nostre dia a dia a les aules.

Però davant l'adversitat només hi cap la resistència i l'optimisme que ens fa tirar endavant amb les mateixes ganes, o més, que el primer dia.

Bona tornada a la feina i bon inici de curs!

Mou, tu dedo nos señala el camino...

2011-08-28T23:16:00.007+02:00

Els polítics ja ens tenien acostumats a fer grans canvis normatius durant el mes d'agost, però aquest any han portat la situació al límit. Han dinamitat la possibilitat d'aconseguir un contracte indefinit i, en conseqüència, una estabilitat econòmica i social que pugui transformar-se en drets laborals dignes. I encara algú es sorprendrà si es diu que tothom aspira a ser funcionari, és l'únic camí per aconseguir un treball mínimament digne, però també sembla que està en perill d'extinció.

L'altra gran bomba és la reforma de la sacrosanta Constitució Espanyola que, de cop i volta, ha esdevingut la simple convenció social que pot ser canviada en qualsevol moment que es necessiti per adaptar-se a les novesa realitats. Aquest canvi de parer entre els grans partits polítics s'ha aconseguit gràcies als "mercats" als quals obeeix tota l'acció política a Catalunya i Espanya, derogant un a un tots i cadascun dels drets dels ciutadans.

Contra aquesta impunitat és difícil lluitar. Les manifestacions multitudinàries són ignorades i possiblement el 20-N tornarà a guanyar el bipartidisme, o millor encara, continuarà guanyant l'abstenció que tornarà a ser absolutament ignorada i sembla que res del que es pugui fer pot tenir efecte en aquesta dictadura dels "mercats".

Van sorgint iniciatives ciutadanes per lluitar contra aquesta dinàmica i m'agradaria destacar la petició d'un referendum vinculant per aprovar aquesta reforma constitucional impulsada pel Vicenç Navarro, tot i ser conscients de la dificultat de tirar-la endavant. No podem oblidar que el referendum vinculant serà el 20 de Novembre i que el resultat és tan previsible que fa por d'imaginar.

Mentre tot això va marcant el nostre futur, tots plegats sembla que vivim enlluernats per la glòria del Barça de Guardiola i cegats pel dit de Mourinho. El conjunt de la ciutadania ens veiem incapaços d'exercir la sobirania que ens pot otorgar un referendum, que està a les mans d'un 10% dels diputats de les corts espanyoles. Només es necessita el suport de 35 d'aquests professionals del despotisme, que tinguin un mínim de sensibilitat vers les necessitats del conjunt de la ciutadania.

El 20 de Novembre guanyarà el PP, amb el gir dretà que suposarà, però tots seguirem obnubilats, sense saber ben bé el perquè. Malauradament, molts dels més afectats, de tots els colors, continuaran tenint clar el camí a seguir...

Reflexió de final de curs, cap al canvi de paradigma.

2011-07-07T16:00:00.003+02:00

Avui que s'acaba oficialment tot un curs he vist un video molt interessant a https://sites.google.com/site/propostesdidactiques/ sobre el canvi de paradigma que necessitem aplicar a les escoles per millorar l'educació.
Us convido a veure'l i pensar-hi durant l'estiu:

Hi ha milers de raons per la indignació.

2011-06-19T23:07:00.003+02:00

Avui a Lleida milers de persones han reivindicat que hi ha milers de raons per millorar el sistema capitalista. Cadascú té la seva i la suma d'individualitats crea un grup heterogeni i divers, lluny de la imatge "perroflauta" i més a prop de la gent "normal" que veu com el seu banc l'escanya, se li abaixa el sou, perd la feina, ha de pagar més pels seus estudis, l'escola dels seus fills no es construeix o la llista d'espera per la seva operació s'eternitza.

He dit en altres ocasions que no entenc com una crisi financera i econòmica pot ser pagada pels ciutadans amb la retallada de drets socials, enlloc de carregar-la contra els que l'han generat. És evident que els partits polítics al govern estan més entrampats amb els bancs que qualsevol de nosaltres, però no poden continuar ignorant la queixa de tants milers de persones, encara que no els hagin votat. Potser si es plantessin a les pressions econòmiques i defensessin amb fermesa els drets dels seus ciutadans, la percepció que hom tindria de la classe política seria una altra.

L'Artur Mas diu que vol escoltar propostes concretes i crec que les esmentades més amunt són prou evidents i que precisament són les mesures que el seu govern proposa, les que els manifestants volen combatre.

De la indignació hauria de sortir un moviment de solidaritat entre els ciutadans i ciutadanes que pressionés contra aquesta retallada constant dels drets democràtics, però és possible que només sorgeixi decepció. Tots sabem que no seria la primera vegada que s'ignora el clam del poble o és que no hi ha soldats espanyols arreu, tot i la massiva campanya del "No a la Guerra".

Sota el meu punt de vista les eleccions municipals van ser una oportunitat perduda per visibilitzar aquesta indignació fent fora dels governs municipals els partits majoritaris amb una participació multitudinària, que fes entrar alternatives als pobles i ciutats. M'hagués agradat veure un parell de regidors de la CUP a Lleida, enlloc de 6 del PP i 6 de CiU com única oposició a l'Àngel Ros.

De fet, sembla que el que més ha molestat el statu quo espanyol i català ha estat el triomf de Bildu a Donosti i el del PP a Badalona respectivament, és a dir, canvis democràtics i reals, amb poder i capacitat de decisió. Li pesi a qui li pesi.

Tot i això, no cal perdre l'esperança i mantenir amb força un moviment assambleari i autogestionat que té uns objectius molt clars, tot i que els que ens haurien d'escoltar no els vulguin reconèixer.

Continuarem indignant-nos i actuant en conseqüència!

Alternatives a l'amnèsia electoral.

2011-05-16T22:49:00.001+02:00

Entrem a la recta final de la campanya electoral. Tots estem acostumats a que aquest període sigui ple de promeses i mitges veritats, però aquest any hem viscut l'insult més gran a la nostra intel·ligència dels darrers temps.

Els partits amb quota de poder a Catalunya, i a Espanya, estan esperant que acabi el xou electoral per anunciar el gruix de les retallades socials que hipotèticament han de possibilitar la sortida de la crisi. Sembla que ningú hagi entès que aquesta crisi ha estat ocasionada pel sistema financer i que és aquest (que encara obté beneficis) qui ho hauria de pagar i no el conjunt dels ciutadans. Malgrat tot, el PSC i CiU no paren de fer campanya com si res d'això fos real, com si la crisi fos un somni del passat, i no dubten a prometre escoles bressol i millores urbanístiques a tort i a dret. Contínuament recorden que a les eleccions municipals es vota la persona i no el partit, com si ambdues coses no anessin lligades. L'alcalde de Lleida s'esforça en amagar les sigles i els colors, el cartell electoral és verd i a un raconet s'albira el quadrat amb les sigles PSC. CiU ha posat un independent de cap de llista.

L'oposició no és queda enrere. El PP basa la campanya en anunciar polítiques contra els immigrants, obviant que des dels municipis no es pot posar remei als problemes que ells mateixos plantegen. Per últim, IC-V i ERC desitgen poder assaborir les engrunes, en forma d'IMAC o IME, del pastís que, de ben segur, es menjarà l'Àngel Ros i estan en un continu patiment per la por que tenen a perdre la cadira i quedar fora de l'ajuntament.

Cap lleidatà amb esperit crític i sentit comú pot donar el seu vot a les forces amb actual representació a la Paeria. És una tasca de responsabilitat col·lectiva ajudar els qui intenten construir una alternativa, que, necessàriament, ha d'existir. Defensar els serveis públics i fomentar la participació ciutadana és una tasca de tots. Jo us animo a votar la CUP.

Lleida, de bat a bat!

2011-04-17T23:40:00.004+02:00

La CUP és una proposta ferma per fer canviar les dinàmiques de l'ajuntament de Lleida. Tal i com apunta el manifest de la plataforma "Lleida, de bat a bat" de suport a aquesta candidatura, la CUP "és un projecte il·lusionant, capaç de remoure consciències, allunyat de la professionalització política i que aposta per situar la societat civil en el centre de les grans transformacions".

Una candidatura d'esquerres sense complexos amb objectius clars a la recerca de la justícia social, de la participació política dels ciutadans, de l'habitabilitat i la sostenibilitat de la ciutat i amb propostes de canvis en la manera de fer, entendre i practicar la política. La seva presència a la Paeria ha de permetre fer possibles aquests canvis des de la participació de tots els lleidatans.

Per ajudar a que aquesta proposta creixi, prengui força i es consolidi a la ciutat de Lleida, us convido a llegir el manifest i donar-hi suport.

Adéu Sisena Hora.

2011-04-11T23:45:00.004+02:00

En aquest bloc he escrit mil i una vegada contra la Sisena Hora a l'Educació Primària. Està més hores a l'escola no implica millorar el rendiment acadèmic. Com estar més hores a la feina no implica treballar més. Això ho sap tothom.

Quan es va aplicar li vaig dedicar la segona entrada d'aquest bloc i, cinc anys després, els motius per rebutjar-la continuen sent els mateixos, amb l'afegit de la demostració que la seva posada en pràctica ha estat totalment inadequada i inútil. Només s'ha aconseguit desorganitzar tots els claustres dinamitant espais de trobada amb horaris comuns entre l'Educació Infantil i la Primària i escalfar les cadires de les nostres escoles durant una hora més al dia. També hem tingut el dubtós honor de ser el país amb més hores lectives del món. Potser ja tenim alguna cosa a destacar als rànkings de la OCDE i alguns polítics ja estan contents. Però poca cosa més.

Lamentablement, la rectificació només té una motivació: la crisi. La retirada de la sisena hora s'emmarca en la macroretallada que està patint l'Estat del Benestar. Però, tot i això, me n'alegro d'aquest anunci, en especial, per la salut dels nostres nens i nenes. El comunicat del Departament d'Ensenyament no aclara com serà l'aplicació d'aquesta mesura, que s'entèn que estarà en mans de l'Autonomia dels Centres i les direccions, però suposo que encara està per desenvolupar.

En el mateix paquet de mesures, fem un salt enrera als temps dels interins sense dret a vacances i amb menys hores de coordinació entre mestres. No totes les rectificacions han de ser positives, però la retirada de la sisena hora és una bona idea. Caldrà veure si, tal i com ha apuntat la consellera en moltes ocasions, això no suposa retallades de plantilles, sinó millores en els reforços necessaris pels alumnes de les nostres escoles.

Caldrà estar espectant...

Fem que hi hagi oposició d'esquerres a la Paeria.

2011-03-21T00:05:00.003+01:00

Avui s'ha presentat la llista de la CUP de Lleida per les properes eleccions municipals, de la qual en formo part, més o menys activa.

La Paeria viu en una situació en la que la crítica des de l'esquerra és nul·la. En aquest sentit és necessari que pugui haver algun regidor crític amb la política de l'ajuntament.

La privatització dels serveis públics i la política d'aparador estan a l'ordre del dia i cal lluitar-hi amb fermesa. Només pensant una mica i passejant per la ciutat ens adonem de les constants incongruències de l'acció de govern de l'alcalde Ros.

Un exemple ho il·lustra molt bé. Es nega la remodelació de la piscina coberta dels Camps Elisis perquè costa 1 milió d'euros, però es poden gastar 700.000 en la il·luminació monumental dels ponts sobre el riu Segre. Lluir i malgastar, enlloc de rehabilitar i donar serveis als ciutadans.

Aquesta és la tònica d'un ajuntament en el que no se sent ni un petit to de crítica des de posicions d'esquerra. Alguns només intenten que el PSC perdi la majoria absoluta per poder tornar a recuperar les engrunes del pastís del poder.

Barça - Madrid i eleccions.

2011-03-06T23:29:00.003+01:00

El cap de setmana del 27 i 28 de novembre coincidien dos esdeveniments socials i mediàtics de gran envergadura. D'una banda, la Lliga de Futbol Professional tenia previst el partit Barça – Madrid. D'altra banda, el president de la Generalitat de Catalunya va decidir que diumenge 28 es celebrarien les Eleccions al Parlament de Catalunya. Aquí podem veure una clara vinculació entre televisió i política.

Intentant evitar caure en teories conspiradores delirants, sí que es tracta d'un bon exemple per reflexionar sobre la realitat que projecten els mitjans de comunicació de masses entorn dos determinats esdeveniments socials i l'ús polític que se'n pot arribar a fer. En primer lloc, cal tenir present que es inconcebible, basant-nos en la lluita per l'audiència, la coincidència d'aquests dos grans esdeveniments.

El partit de futbol entre el FC Barcelona i el Real Madrid és un èxit d'audiència assegurat, que ha conduit el propietari dels drets d'aquesta emissió, Mediapro, a programar-lo en dilluns, independentment del que els aficionats i socis dels respectius clubs podrien desitjar. L'audiència televisiva és el que realment importa, el que pot aportar més beneficis econòmics.

En aquesta línia no hem d'evitar imaginar els motius que porten el president de la Generalitat a fer coincidir les eleccions amb el derbi per excel·lència. Les enquestes vaticinaven una estrepitosa derrota de Jose Montilla, que podria tenir greus conseqüències en la credibilitat del govern central, també a mans el PSOE. És possible que el pes mediàtic del partit de futbol apaivagui les crítiques, ja que el resultat electoral haurà de compartir presència amb la mare de tots els partits. Dilluns, el telenotícies vespre de qualsevol canal de televisió tindrà el Barça – Madrid com a notícia. Quina serà la que l'obrirà: les eleccions o el derbi?

Més enllà dels possibles problemes de seguretat que podrien derivar-se de la coincidència d'ambdós esdeveniments, també és cert que, en el cas d'haver-se disputat el matx el diumenge al vespre, hagués restat audiència a la vetllada de resultats electorals. Fins i tot, els darrers dies de campanya electoral van ser parcialment eclipsats per l'esdeveniment futbolístic. La coincidència en el mateix cap de setmana permet relativitzar el resultat electoral i els seus efectes immediats, si més no a un nivell molt superficial, en la realitat que reflecteixen els mitjans de comunicació de masses.

Possiblement, l'ètica periodística serà qui haurà de posar cadascun dels esdeveniments mediàtics al nivell que li correspon, malgrat que l'audiència es mesura dia a dia i, de ben segur, que el dilluns els protagonistes serien els milionaris que corren darrere una pilota i el resultat de les eleccions al Parlament que reflectirien els mitjans de comunicació de masses seria, amb aquest plantejament, una mica menys important del que socialment li correspon.

Tot això no és res més que una reflexió personal entorn una curiosa coincidència que, per alguns, no té cap rellevància, però que, considerant el poder de convocatòria de la televisió, no és trivial. Els partits polítics coneixen molt bé el poder de la tele i així ho demostren a diari en la seva acció de govern. El control polític de la campanya electoral a la televisió pública catalana, amb el cronometratge del tractament informatiu, és un bon exemple d'aquesta afirmació. El programa Àgora de TV3 destinat a cadascun dels candidats amb representació parlamentària, amb horari de màxima audiència, el debat pactat, els anuncis gratuïts de propaganda electoral, l'absència informativa, i per tant social, dels grups polítics extraparlamentaris, independentment de la rellevància de les accions o propostes dutes a terme, són exemples del control polític de la televisió pública, que en període d'eleccions s'agreuja encara més. Aquests fets fan que aquesta reflexió personal pugui arribar a tenir una relativa validesa.

La Pena de Telenotícies.

2011-03-03T23:14:00.002+01:00

La televisió, però també tota la premsa en general, ha aconseguit tenir una font d'audiència generant espectacle, disfressat de notícia, entorn qualsevol judici legal que s'esdevingui amb personatges públics o que, per la seva temàtica (corrupció política, assassinats cruents...), siguin susceptibles de despertar l'interès del públic.

La llibertat d'informació hauria d'estar fonamentada en la veracitat. A més a més, la pluralitat hauria de regir els mitjans de comunicació que pretenen ser neutrals o tendeixen cap a la desitjada (i impossible) objectivitat.

La velocitat de reacció dels mitjans de comunicació quan es produeixen detencions fa que immediatament es presentin imatges, inicials o, fins i tot, nom i cognoms dels acusats. L'impacte sobre la ciutadania és molt gran. Les repercussions a la vida de les persones també. Aquest atac directe a la intimitat de les persones difícilment és rectificat. En moltes ocasions hem vist portades de diaris anunciant una detenció i una petita columna de rectificació, en cas de ser necessari, un cop s'ha dictat l'absolució. Quan es posa en una balança el dret a la intimitat i la llibertat d'informació es fa molt difícil decantar-se cap a un o altre costat, tot i què és evident que una actuació respectuosa i responsable exercint la llibertat d'expressió (amb l'assumpció de la presumpció d'innocència i de les oportunes rectificacions) són els fonaments per garantir que el dret a la intimitat no sigui vulnerat.

Malauradament, aquestes situacions són molt quotidianes i, lligades a la simplificació del discurs propi dels “telenotícies”, condueix al judicis paral·lels inevitables. Massa sovint, fins i tot, s'arriba a la creació d'un espectacle entorn aquests fets, multiplicant els efectes negatius sobre la vida dels acusats.

La pròpia tria i explicació d'un determinat fet, per sobre d'un altre, ja condiciona i crea unes expectatives en els ciutadans que els condueixen a posicionar-se respecte una persona que ha comés, suposadament, un determinat delicte.

L'opinió pública inicia el judici paral·lel en el mateix moment que apareix a la premsa la notícia de la detenció d'una persona, ja sigui pública o un simple ciutadà anònim. Els mitjans de comunicació de masses obliden un fet molt aviat, malgrat que, en molts casos, encara no s'ha dut a terme cap mena de judici oficial i la idea d'innocència o culpabilitat ja ha estat fossilitzada en l'imaginari col·lectiu. Possiblement, quan s'apropa el moment del judici (podent haver passat anys) la notícia torna a renéixer i difícilment es fa especial incís en la presumpció d'innocència.

Un exemple clar de l'espectacularització de la informació relativa a processos judicials d'una determinada rellevància mediàtica és l'aparició de TV Movies que, abans d'haver-se dictat sentència, ja recreen uns esdeveniments determinats, amb una greu vulneració de la presumpció d'innocència, ja que tenen un argument amb un desenllaç, sigui o no real.

"Mesquita, NO!" d' Alberto Aranda i Guillermo Cruz (2005)

2011-03-02T22:21:00.000+01:00

WebIslam

El punt de partida de qualsevol reflexió sobre un documental és que l'objectivitat no existeix. Un cop feta aquesta afirmació ens trobem en condicions de valorar la pluralitat en l'enfocament del seu contingut.

“Mesquita, NO!”, dirigida per Alberto Aranda i Guillermo Cruz, se'ns presenta com una juxtaposició de testimonis plurals que van teixint i relatant uns esdeveniments passats, il·lustrats amb unes imatges també enregistrades en el passat, que tracten de complementar els testimonis.

Un conflicte repetitiu a Catalunya, fruit del desconeixement i l'aïllament social al que irremeiablement estem abocats, és viscut i explicat de diferent manera per tots i cadascun dels seus protagonistes. Tots ells (la representant veïnal, el representant de la mesquita, la representant dels moviments socials del barri, els representants de l'ajuntament) enarboren la seva “veritat” fonamentada en un determinat punt de vista fruit de la seva situació social i la seva experiència vital, que generen un complex teixit ideològic, mental i social, que s'expressa en els testimonis manifestats.

La juxtaposició d'intervencions, amanida amb les imatges dels esdeveniments, generen un efecte molt interessant de contradicció contínua. Cadascuna de les persones que veuen aquest documental podran fer una interpretació diferent en funció del testimoni amb el que si sigui més fàcil establir un sentiment d'empatia, però la pluralitat que, suposadament, cerca el documental tindrà molt difícil la tasca d'assolir un grau de veracitat o objectivitat absolut.

Un dels principals impediments per assolir la neutralitat o objectivitat desitjada (?) es troba a la banda sonora del film i en la tria d'imatges que il·lustren els diferents posicionaments de cadascun dels grups en conflicte. Tots i cadascun d'ells estan molt ben definits en l'imaginari col·lectiu plens de tòpics i prejudicis. Trobem els polítics “penell”, que canvien d'opinió en funció de com bufa el vent, els veïns addictes al “NO”, que davant qualsevol “amenaça” es posen a la defensiva i rebutgen per sistema qualsevol actuació conflictiva, evitant crear diàleg, els moviments socials “il·lusos” que sempre tenen ganes de mostrar com de “progres” i tolerants poden arribar a ser, i els immigrants musulmans, desconeguts i incompresos, eternament sospitosos de ser terroristes. Lamentablement, per molt que s'escarrassin en argumentar bé les seves problemàtiques i motivacions entorn qualsevol esdeveniment, els prejudicis en un o altre sentit són inevitables i, massa sovint, quan s'opta per la pluralitat com a font d'objectivitat no s'aconsegueix ponderar les diferents versions sinó, com en un partit de futbol qualsevol, posicionar-se a favor o en contra d'alguns dels testimonis.

La desitjada veracitat, i molt especialment al segle XXI, no sempre pot passar per sentir diferents versions d'un mateix fet, sinó que possiblement es necessiten altres ingredients més difícils d'aconseguir com imatges i testimonis “in situ” que possibiliten una determinada versió que es concreta en el desenvolupament (guió i edició) d'un determinat producte audiovisual. Potser ha arribat l'hora de renunciar a l'objectivitat i acudir a la veracitat com a autèntic motor de la informació i la comunicació, acceptant que tota producció audiovisual té un punt de vista propi dels seus productors i directors.

L'estructura ternària de Syd Field a "The Matrix" (Wachowski Bros, 2002)

2011-03-01T22:41:00.002+01:00

Primer Acte

El detonant.

Trucada misteriosa de Morpheus al lloc de treball de Neo, avisant del risc que corre entre els agents.

Fórmules dramàtiques de desenvolupament.

Obstacles i complicacions en la vida de Neo, relacionats amb la revelació de la seva doble vida com a programador i com a pirata informàtic, la seva detenció i els dubtes que li assalten durant tantes situacions misterioses.

Les contraintencions són a mans dels agents.

Primer punt de gir.

Tria de les pastilles i sortida de Matrix.

Segon acte

Recursos d'interès del segon acte.

S'inicia amb un lapse de temps que condensa la rehabilitació del Neo amb les cures de la resta del grup, en especial de Morpheus.

Muntatges com l'explicació en boca de Morpheus del que és Matrix i el Món Real.

Un nou lapse de temps presenta l'ensinistrament de Neo, finalitzada amb un contrapunt d'acció concretat en la lluita entre Neo i Morpheus.

Un altre contrapunt destacat és la conspiració de “Xifra” per entregar Morpheus.

També és interessant destacar el revés físic que suposa la revelació de l'Oracle i la traïció de “Xifra”.

Un altre contrapunt d'acció és l'entrada de Neo i Trinitry a l'edifici en el que està reclòs Morpheus i l'enfrontament amb els agents.

- El midpoint

Entrada a Matrix per anar a veure a l'Oracle, que conduirà a la materialització de la traïció perpretrada per “Xifra”.

- El segon punt de gir.

El rescat de Morpheus.

Tercer acte:

Recursos d'interès del tercer acte.

Presenta un contrapunt d'acció en la lluita entre l'agent i Neo.

Una cursa d'obstacles en l'escapada de Neo de Matrix perseguit pels agents.

El compte enrere es presenta amb la detecció de la nau per part dels centinelles.

L'anticlímax és la mort de Neo.

- El clímax.

Ressurrecció de Neo a partir de la declaració d'amor de Trinitry.

- La resolució.

La lluita continua, tot just acaba de començar...

Alguns personatges de "Crash" (Paul Haggis, 2004)..

2011-02-27T22:54:00.002+01:00

Les principals característiques d'alguns dels personatges protagonistes de la pel·lícula Crash (Paul Haggis, 2004), a tall de bíblia de personatges.

John Ryan (Matt Dillon) és un dels personatges més durs de la pel·lícula. Amb una història de fons molt complexa i poc explícita. El seu comportament professional racista i superbiós, contrasta amb la necessitat de tenir cura d'un pare malalt i d'intentar obtenir beneficis dels serveis socials per atendre les seves necessitats. Que el condueix a una de les grans contradiccions entre l'odi cap als negres i la necessitat d'aquests ciutadans en una societat justa i en la que tothom és igual i que l'assistenta social és, precisament, de raça negra. Aquest odi racial és el motor de tota la seva acció des de l'escorcoll dels Thayer fins les discussions amb l'assistenta social, passant pel conflicte amb el seu company de patrulla Tom Hansen.

El posat, però també la seva actuació en tot moment, demostra la seva superioritat envers la resta de les persones, però que té el contrapunt en la impotència que sembla sentir davant la malaltia del seu pare. Podríem parlar d'un temperament colèric. És impulsiu, masclista i racista. És un exemple de policia que abusa de la seva autoritat, arribant a generar rebuig en el seus propis companys i també en l'espectador.

En tot plegat, l'arc de transformació que viu està lligat directament a la seva professió, ja que aquella persona de la que va fer abús de poder, posteriorment ha de ser rescatada d'una mort segura. Possiblement, les vivències extremes i contradictòries no comportin cap canvi de concepció del món, però han afegit nous ingredients per continuar configurant la seva personalitat.

Tom Hansen (Ryan Phillippe) és l'antítesi de l'oficial Ryan. És un policia jove, que creu en la justícia i en la funció social i de servei dels cossos de seguretat. És l'exemple de lluitador per millorar la societat, a partir de la confiança en els altres. En quant es disposa a denunciar l'actitud del seu company de patrulla, topa amb la injusta realitat, havent de ser ell qui assumeixi les incomoditats i la responsabilitat d'abandonar el seu company de feina. Els seu comportament revela com assumeix la igualtat entre negres i blancs alhora que aquesta confiança en la justícia el porta a convertir-se en l'assassí d'un delinqüent reincident, però que és mort sense motiu d'una manera ben absurda. La psicosi de la seguretat, juntament amb la desigualtat manifesta entre negres i blancs, comportarà aquest tràgic i incomprensible final.

En aquest cas, l'arc de transformació que ha viscut aquest personatge sí que pot suposar un canvi radical en la seva vida, ja que de ser un defensor de la justícia ha passat a ser un assassí.

Jean Cabot (Sandra Bullock) és l'exemple d'una dona perfecta per un polític perfecte, fins que la vivència d'una situació traumàtica, sent atracada enmig d'un tranquil carrer, encanonada i indefensa davant els lladres, de raça negra, fa brotar en ella l'odi racial. Aquest fet trastocarà per sempre la seva escala de valors. Fins i tot, els seus treballadors, hispans, seran sospitosos de fer trontollar la seguretat pròpia de les classes benestants. Però el seu entorn no comprendrà aquest canvi de comportament, especialment el seu marit, obsessionat amb donar bona imatge a tots els estrats socials.

La rigidesa, l'agressivitat i la impulsivitat naixeran en ella després d'aquest conflicte i condicionaran completament la seva vida. Irònicament, després d'un accident, serà la seva assistenta mexicana qui la salvarà i atendrà, mentre el seu marit, massa ocupat, no podrà fer-ho, estant lluny. Aquest arc de transformació tindrà la màxima expressió en l'afirmació que la seva assistenta (hispana) és la seva millor amiga. Els seus amics i familiars li han donat l'esquena i només els diners, i les relacions laborals amb els seus subordinats, permetran que tingui una relació personal agradable.

Rick Cabot (Brendan Fraser) és un polític perfecte, només preocupat en la seva imatge, per amagar qualsevol aspecte de la seva vida que pugui interferir en la seva carrera política. Busca en tot moment el reconeixement públic, generant en l'espectador un cert rebuig, amb un temperament que podríem classificar com a flegmàtic.

Per sobre de qualsevol esdeveniment vital es situa la seva carrera política i tot el seu món està controlat i dissenyat per conduir-lo a l'èxit electoral. Aquesta obsessió el porta a allunyar-se de les seves relacions familiar, i concretament de la seva parella, fins al punt de fer vides paral·leles, però incomunicades. L'arc de transformació en aquest cas és imperceptible, perquè aquest personatge està recobert d'una cuirassa impermeable a qualsevol relació personal.

Christine Thayer (Thandie Newton) es mostra impulsiva i reivindicativa. Es podria classificar com de temperament colèric. En moltes ocasions intenta aixecar-se contra els abusos amb un cert desig de justícia. El seu entorn social còmode i benestant no evita que sigui abusada per un policia mentre és escorcollada arbitràriament. Aquest serà un fet traumàtic a la seva vida que el portarà a tenir una trajectòria paral·lela a la de l'agent John Ryan.

Aquesta personatge viura un rebuig frontal cap al seu marit i la seva passivitat per evitar qualsevol escàndol públic. Finalment, serà rescatada de la mort pel mateix policia que va abusar d'ella, ocasionant així un arc de transformació propi i que condueix a infinitat d'interpretacions entorn la funció de la policia a partir del rol que juga la víctima o el delinqüent.

Cameron Thayer (Dashun Howard) és un negre en un món de blancs. Director de TV preocupat especialment per mantenir una imatge i un estatus social, que el condueix a la passivitat davant l'abús policial comés sobre la seva dona i que el martiritzarà durant tot el film.

Només al final de la pel·lícula reaccionarà passionalment i de forma temerària davant uns lladres en primer lloc i la policia en segon lloc. Haurà passat d'un extrem a l'altre. Aquest serà el seu arc de transformació particular que posarà en perill la seva integritat, al temps que continuarà esforçant-se per seguir un estil de vida benestant “blanc” i allunyant-se progressivament de la seva esposa.

Tots aquests personatges, i els altres que apareixen en aquesta pel·lícula, entrellacen la seva existència amb repercussions transcendents en la vida de tots i cadascun d'ells. Podríem classificar-la en el model col·lectiu de creació de personatges, ja que amb unes pinzellades de cadascun d'ells, a més a més de les seves interconnexions, ens presenta diferents caràcters i històries vitals que cadascun dels espectadors amaneix amb els ingredients de les seves pròpies vivències, prejudicis o expectatives, amb un resultat d'allò més interessant.

"El Viatge de l'Heroi" de Cristopher Vogler aplicat a "Spiderman" (Sam Raimi, 2002)

2011-02-24T23:47:00.002+01:00

1. El món ordinari: És on es troba el protagonista en la seva existència quotidiana, gens exòtica.

Presentació de Peter Parker com un estudiant adolescent no gaire integrat a l'institut.

2. La crida de l'aventura: Un repte trenca la monotonia i situa el futur heroi davant dels riscos de la seva empresa. És l'arrencada del guió, l'inici de l'aventura on s'estableixen les regles del joc, es planteja la contesa i es defineix l'objectiu.

Peter Parker rep la picada de l'aranya modificada genèticament i poc a poc descobreix els seus superpoders.

3. Rebuig de la crida: El protagonista percep el perill d'allò desconegut abans d'embarcar-s'hi.

Apareix el primer conflicte sobre què fer amb aquests poders sobrenaturals. En primer lloc busca aconseguir diners al Pressing Catch per aconseguir enamorar la seva idealitzada i estimada Mary Jane.

4. El mentor: Encoratja el protagonista. L'ajuda amb la seva experiència i els seus mètodes, però, arribada l'hora final, no pot substituir el deixeble.

El seu oncle, abans de morir, li dóna la màxima per guiar la seva acció “un gran poder comporta una gran responsabilitat”.

5. Travessia del primer llindar. L'heroi accepta el repte i s'aventura en un ambient estrany i perillós. No hi ha marxa enrere. Això coincideix amb el primer punt de gir i l'inici del segon acte.

La mort del seu oncle a mans d'un lladre, que ell hagués pogut evitar, fa que descobreixi com ha de fer servir els seus poders sobrenaturals. Ha de fer complir la justícia.

6. Proves, aliats i enemics: Ajuden l'heroi a conèixer les regles del nou món en el qual s'ha endinsat.

La premsa fa un joc ambivalent amb el superheroi, fent famós Spiderman i donant diners a Peter Parker, fotògraf oficial, per viure en el món ordinari. L'enemic principal de Spiderman és el “Follet Verd”, que li porposa esdevenir soci per fer-se amos i senyors de la ciutat de New York, però que el protagonista rebutja categòricament.

7. Aproximació a la caverna: És la fase d'aproximació o acostament on el protagonista inicia tots els preparatius per a l'entrada a la caverna

Aquest rebuig fa que el “Follet Verd” busqui la manera d'afeblir la fortalesa de Spiderman, que ha esdevingut el seu enemic absolut.

8. L'odissea: L'heroi s'enfronta al seu malson més temut. És un descens als inferns, on el protagonista haurà d'entaular una batalla amb la mort.

Spiderman rep el primer cop quan el “Follet Verd” ataca la seva tieta.

9. La recompensa: Una vegada superada l'odissea, l'heroi aconsegueix una recompensa. Es pot tractar d'un tresor, un elixir o una persona d'especial importància per a la missió. Aquesta novena etapa coincideix amb el segon punt de gir i el final del segon acte.

A l'hospital, amb la tia convalescent, Peter Parker és capaç de verbalitzar el que sent per Mary Jane, encara que sigui dient que li ho ha dit a Spiderman, que ha aconseguit enamorar-la salvant-la de la mort en dues ocasions.

10. El camí de tornada: L'heroi està a punt d'assaborir l'èxit de la seva missió, però encara no ha sortit del món hostil. Es desfermen les forces del mal contra ell, disposades a arrabassar-li el trofeu i a no deixar-lo escapar amb vida.

El “Follet Verd” es decideix a atacar Mary Jane.

11. La resurrecció o examen final: L'heroi torna a enfrontar-se amb la mort per a renéixer en l'última prova, abans de tornar a la seva llar amb la missió acomplerta. Les tenebres llancen una darrera ofensiva abans de sucumbir definitivament. És el clímax del guió. La conversió del protagonista en heroi arriba a la plenitud.

En la batalla, Spiderman ha de triar entre salvar la societat (exemplificada en el telefèric ple de nens) o la vida de la seva estimada Mary Jane. Finalment és capaç d'aconseguir-ho tot i eliminar el “Follet Verd”.

12. Tornada amb l'elixir: El protagonista torna al seu món convertit en heroi i amb algun elixir o tresor vital per a la seva comunitat.

Malauradament, aquesta victòria, que fa que Mary Jane declari el seu amor a Peter Parker, al mateix temps que el fill de Norman Osborn (el “Follet Verd”) també busca el recolzament total i absolut de Peter Parker. Ressona de nou la premissa que motiva l'acció de Spiderman “un gran poder comporta una gran responsabilitat”. És per això que el superheroi ha de renunciar al trofeu (Mary Jane) per sacrificar-se lluitant a la recerca de la justícia. El superheroi s'ha consagrat.

Educació, retallades i seny.

2011-02-16T22:34:00.003+01:00

Des del moment en que CiU va guanyar les eleccions s'han anat anunciant retallades a tort i a dret. L'Educació no ha estat una excepció.

En moltes ocasions he criticat la mala gestió que demostra el Departament d'Ensenyament a l'hora de decidir on s'inverteix.

La Sisena Hora a Primària ha estat la despesa més innecessària que s'ha fet en els darrers anys en el camp de l'Educació, juntament amb la introducció massiva d'ordinadors portàtils a l'Educació Secundària, sense una infraestructura bàsica.

Aquestes mesures haurien de ser derogades de cara al curs vinent.

Malauradament, en aquesta rectificació, que és d'agrair, té un pes específic la situació econòmica actual i les retallades de drets socials generalitzades que estem vivint, enlloc de primar els criteris tècnics, pedagògics, organitzatius i d'optimització de recursos que haurien d'haver evitat que aquestes mesures es duguessin a terme. Disfressem les retallades de seny. Volem estalviar el que ja s'ha gastat...

Eleccions sindicals al Departament d'Ensenyament.

2011-02-05T16:25:00.005+01:00

Aquest any la CGT de Ponent no hem presentat candidatura a les eleccions sindicals de personal docent de la Generalitat de Catalunya per motius personals i professionals de les persones que havíem encapçalat el projecte quatre anys enrere.

Els sindicats es lamenten de la baixa participació, però no ens hauria d'estranyar si constatem que el comportament del gruix dels sindicalistes és similar al dels polítics professionals. Per tant, la participació és normal que sigui similar. Aquests darrers dies tots s'han esforçat a venir a demanar el vot malgrat que al mateix temps pactin l'augment de l'edat de jubilació o es quedin perplexos que la consellera entrant anunciï que cal revisar la sisena hora, que ells van pactar.

El Departament d'Ensenyament ha actuat com una apisonadora en tot el procès d'aprovació de la Llei d'Educació de Catalunya, en una clara demostració de força, i ha deixat en evidència una i altra vegada el poder real dels sindicats. Per contra, quan els mestres i professors s'han plantat des de la base, és a dir, quan hi ha hagut participació real, s'ha hagut de rectificar, com amb la proposta d'hores extres o amb la retirada de la jornada intensiva del juny.

Tots els sindicats haurien de replantejar-se seriosament el paper que juguen davant del professorat i davant de l'administració i, especialment, la credibilitat i la capacitat d'acció real en tots els temes importants que afecten els treballadors de l'ensenyament, però també al conjunt de la ciutadania. Però, més enllà de la necessària reflexió, caldria un canvi en l'acció quotidiana i, fins i tot, en el marc de representació, que caldria fer-lo caminar cap als delegats de centre, enlloc de la multiplicació de les Juntes de Personal d'acció testimonial. Un sol delegat de centre, amb un parell d'hores, podria fer molta més tasca sindical de profit que centenars d'alliberats, però possiblement, ni a sindicats, ni a l'administració els sembli una proposta viable ni interessant. Preferiran mantenir la baixa participació i la delegació ben llunyana als centres de treball...

La vida sense internet.

2011-01-31T23:21:00.003+01:00

Hi va haver un dia, no gaire llunyà en el que la vida transcorria sense la necessitat de "connectar-se" enlloc.

Ara he estat un temps sense connexió a internet i és en aquest moment que he constatat la gran dependència que se'ns ha creat. Demanar hora pel metge, estudiar, consultar un telèfon o una adreça, fer una primera consulta sobre qualsevol tema, fer una queixa a l'ajuntament, informar-me sobre una gestió, treballar o revelar unes fotos són algunes de les coses quotidianes que avui per avui parteixen de la connexió a internet.

Avui, al cap de molt de temps, torno a escriure en aquest bloc com un espai de reflexió.

La contrainformació que molesta.

2010-10-05T23:52:00.001+02:00

Després dels violents enfrontaments esdevenits a Barcelona el 29 de setembre, la 3ª tinent d'Alcalde i responsable de Prevenció, Seguretat i Mobilitat de l'Ajuntament de Barcelona, Assumpta Escarp, ha proposat tancar webs com kaosenlared.net o barcelona.indymedia.org, per fer “apologia de la violencia”.

Aquestes webs fa molt temps que funcionen com a publicacions obertes en les que es dóna veu als moviments socials i polítics silenciats pels mitjans de comunicació de masses tradicionals. Aquest tipus de funcionament els fa molt dinàmics i una bona font d'informació, ja que sovint són els propis participants dels moviments els qui publiquen notícies, comunicats o manifestos. Evidentment, també hi ha qui en fa un ús irracional bombardejant amb missatges de tota mena, de dubtosa utilitat. Indubtablement, són un bon exemple del que hauria de ser la llibertat d'expressió.

Els ciutadans hem d'exercir la nostra responsabilitat per contrastar la veracitat d'aquests mitjans, de la mateixa manera que ho fem en visionar un telenotícies d'un canal públic o si escoltem una tertúlia d'Intereconomia.

La sobreinformació a la que estem sotmesos ens fa haver de ser molt curosos en buscar les fonts, però aquests mitjans són el que tracten de ser, és a dir, espais de contrainformació que omplen un buit, però que molesten profundament el statu quo.

Simplificar els problemes socials d'arrel molt profunda, culpabilitzant aquests mitjans de comunicació de la violència que periòdicament apareix als carrers de Barcelona, és una greu irresponsabilitat política i social.

Boicot a les colònies i sortides escolars.

2010-09-23T00:06:00.002+02:00

Molts mestres i professors hem decidit que cal canviar la manera de mostrar el nostre desacord amb la política educativa del Departament d'Educació. El curs que vaig dedicar a tasques sindicals vaig rebre constantment la queixa que les vagues contra la Llei d'Educació de Catalunya no eren efectives i que calien mesures imaginatives de protesta.

No anar de colònies o no fer sortides ha estat una d'aquestes protestes imaginatives sorgides de la base, dels claustres. La imposició contínua de mesures inexplicables com el nou calendari escolar, la supressió de la jornada intensiva dos setmanes al juny i el llarg etcètera previ ha fet reaccionar molts mestres i professors amb aquesta mesura. Ningú ha d'oblidar que, a l'Educació Pública, tot aquest tipus d'activitats són voluntàries, al temps que comporten un alt grau de responsabilitat extra pel conjunt dels acompanyants.

Les colònies i les sortides han generat un teixit empresarial força potent, un negoci que no podem negar que, massa sovint, està fonamentat en la precarietat i la desregulació dels monitors que s'encarreguen de dur a terme les activitats. La Generalitat de Catalunya no ha afrontat seriosament l'Educació en el Lleure i, en alguns casos, la qualitat d'aquestes activitats és dubtosa, a causa de manca de formació, interès o retribució.

Malgrat tot, la importància de la convivència entre els alumnes i els mestres en un entorn i un temps diferent i la necessitat de buscar noves fonts d'aprenentatge fora de l'escola és innegable. L'enfocament pedagògic del segle XXI ha de contemplar la integració quotidiana de la vida cultural, econòmica i social de l'entorn dels alumnes. No pot deixar de banda les sortides.

Sóc un ferm defensor de les colònies i les sortides com espais de convivència i aprenentatge inigualables, però alhora recolzo aquesta mena de protestes. La part més positiva d'aquesta mesura és la profunda reflexió col·lectiva que hem de fer tots els docents entorn el sentit i la necessitat de les sortides. Qualsevol activitat extra ha d'estar integrada totalment en la dinàmica creada al centre, fomentant les visites significatives a indrets propers i fugint les visites més “comercials”. Els mestres i professors també som els responsables d'organitzar-les, programar-les i dirigir-les d'acord al que en un determinat moment s'estigui esdevenint a l'aula, al centre, al barri, a la ciutat o al país. Cal pensar si és millor contractar els serveis d'un monitor, mal pagat i poc motivat, en un museu qualsevol de Barcelona, passant més de 2 hores de viatge d'anada i 2 més de tornada, fer per enèsima vegada un pot de perfum amb romaní, anar a visitar un pagès en les seves tasques quotidianes, pujar el turó més proper de l'escola o rebre la visita d'algun “expert” en qualsevol dels aspectes que es desenvolupin a l'aula?

Certificat acadèmic universitari de titulació progressiva de la UOC.

2010-09-09T14:03:00.003+02:00

Avui he anat a recollir el meu certificat acadèmic universitari de titulació progressiva de Comunicació Audiovisual de la UOC al centre de suport de Lleida.

Lamentablement, de camí cap a casa, l'he perdut. Anava a la part de sota del cotxet de l'Oriol i m'haurà caigut. M'he adonat a en arribar a casa i la gana del meu fill no em permetia refer el camí.

Si algú el trobés, gràcies a internet, seria ben fàcil contactar amb mi a través d'aquest bloc o al Facebook, però aquest algú es prendrà la molèstia o el llançarà a la paperera?

La sort de tot plegat és que no té cap validesa oficial...

Comença el xou electoral.

2010-09-08T23:08:00.004+02:00

El President de la Generalitat de Catalunya ha donat el tret de sortida d'una cursa que ja va començar fa temps.

El xou electoral comporta evadir-se de la realitat i fer volar coloms tot marejant la perdiu, per acabar sent el gall del galliner. Fins al dia de les eleccions ens parlaran de "sobirania del Poble de Catalunya", de "mesures valentes contra la crisi" i de "canvi", sobretot, de "canvi".

Quan s'apel·la al canvi, encara que mai es digui en quina direcció anirà, es poden guanyar unes eleccions. El canvi és inevitable, però cal decidir molt bé què cal canviar i què no. Els que ens dediquem a l'Educació sabem molt bé que signifiquen els canvis inútils.

El debat sobre la Independència de Catalunya eclipsarà qualsevol altra discussió més terrenal que hauria de fer decantar el vot indecís. Caldria posicionar-se respecte la privatització de la Sanitat Pública en el que anomenen "copagament", també sobre les prioritats en infrastructures o que s'intentés esclarir la implicació dels principals partits polítics del país en el cas "Pretòria" i el "Millet". Seria d'agrair que també es concretessin les mesures per aminorar la crisi econòmica en l'àmbit català, però això és somiar.

L'únic que podem esperar d'aquestes eleccions és l'aparició d'un Jesús Gil o una Rosa Díez a la catalana, que acabin de fer més esperpèntica, si és possible, la vida política parlamentària del nostre país.

Nou curs, noves aventures...

2010-09-05T23:19:00.003+02:00

Dimarts comença un nou curs. Com cada any per aquestes dates els Mitjans de Comunicació de Masses ens bombardegen amb diferents dades entorn els alumnes, els mestres, les obres, les escoles, les despeses de les famílies i mil i un motiu més de debat estèril.

Quan estudiava magisteri, una de les preguntes més recurrents, entre els meus amics i coneguts, era si volia passar-me la vida repetint el mateix, curs rere curs, any rere any. L'experiència m'ha demostrat que en la docència la repetició es dóna en molt poques ocasions. Cap curs és igual, imparteixes classes en diferents escoles, en diferents nivells, a diferents grups, a diferents persones, et relaciones amb diferents famílies i companys i, sobretot, els nostres governants s'esforcen per introduir canvis, i més canvis, organitzatius, de gestió de personal, d'accès a la funció pública, curriculars, econòmics i un llarg etcètera, que, malauradament, gasten milions d'euros, però no incideixen en el canvi més necessari de tots, el metodològic. La gestió política i econòmica no vol acceptar la necessitat d'aquest canvi, que només serà possible fomentant la formació contínua del professorat, possibilitant els espais de coordinació dels equips docents, fomentant la delegació responsabilitats dins els centres des de les direccions cap als mestres i professors, evitant els canvis innecessaris en les dinàmiques que funcionen, tot donant-les a conèixer i sent conscients que el nostre referent ha de ser l'evolució de l'Educació a Catalunya i a Espanya i deixar d'emmirallar-se en Finlàndia i el Japó, que són dues realitats llunyanes geogràficament i històrica. Però aquests canvis suposen inversions econòmiques i aquestes no arribaran en un moment com l'actual.

Un dels darrers exemples d'aquests canvis irracionals és la digitalització de l'Educació Secundària, amb la introducció massiva d'ordinadors a les aules, amb el cost econòmic que suposa, sense unes mínimes condicions tecnològiques ni metodològiques. No és estrany veure ordinadors "Aptiva" funcionant encara a les aules d'informàtica de Primària ni que la xarxa ens deixi penjats en el nostre dia a dia a les escoles i instituts. És simptomàtic que s'hagi optat per digitalitzar els llibres de text, enlloc de fomentar canvis metodològics que comportin la utilització de les TAC com una eina més del treball quotidià a l'aula.

Esperarem, il·lusament, rectificacions dels responsables del Govern de la Generalitat en matèries com la sisena hora a primària, la retallada de mestres d'Educació Especial a les escoles rurals, la retallada de les plantilles, el nou calendari, la jornada intensiva o, sobretot, la pèrdua de valor democràtic i professional dels claustres de mestres i professors, i gaudirem de les noves aventures que, de ben segur, ens oferirà el nou curs que comença dimarts.

El Món a través de la Televisió.

2010-07-25T22:57:00.004+02:00

La televisió és sovint presentada com una finestra al món. Només aquell que no sortís mai de casa tindria en la finestra el principal vincle amb el món que l'envolta. Trepitjar el carrer ens connecta amb els nostres conciutadans. Malauradament, en moltes ocasions ens trobem tan aïllats com el que no surt mai de casa malgrat estar potencialment molt ben comunicats i constantment bombardejats d'informació.

El periodista, escriptor, assagista i historiador polonès Ryszard Kapuscinski, premi Príncep d'Astúries, entre d'altres reconeixements a la seva trajectòria personal i professional, col·laborador de mitjans tan reputats com Time, The New York Times, La Jornada y Frankfurter Allgemeine Zeitung, exemple de bona praxis i garant de la veracitat, corresponsal en diversos indrets del món, troba molts punts per discrepar de la idíl·lica visió dels mitjans de comunicació com a garantia de la llibertat i la pluralitat informativa.

En el seu article “¿Reflejan los media la realidad del mundo?” apunta interessants reflexions que posen de manifest la necessitat d'una visió, audició i lectura crítiques dels mitjans de comunicació de masses.

No és estrany, que el que els mitjans de comunicació de masses occidentals consideren un esdeveniment altament noticiable, sigui considerat d'interès per “tota la humanitat”, sense tenir present que centenars de milions de persones no reben cap informació de la que s'està generant i que, alguns dels que poden rebre-la, la consideren del tot intranscendent.

Tot aquest volum ingovernable d'informació periodística es genera, massa sovint, d'una forma industrialitzada, lluny dels criteris de veracitat i contrast que haurien de regir aquesta professió. El periodista ha estat substituït pel media worker, el peó dels mitjans de comunicació de masses.

Aquesta situació té una repercussió directa en el que rebem a través de la suposada finestra, que unifica fins a l'extrem el discurs ideològic que rebem, que, a nivell internacional, però també cada cop més a l'escala nacional i, fins i tot, local, és dictat per grans empreses que tenen en la informació la seva mercaderia, les agències de notícies. Malgrat que la potencialitat tècnica permetria els corresponsals fer molt bona tasca, des de qualsevol indret del món, davant de qualsevol fet rellevant, ens trobem que tots els telenotícies ens mostren les mateixes imatges amb els mateixos testimonis, que massa sovint no aporten res, i que són repetits fins la sacietat i van configurant el que Kapuscinski anomena la història “telefalsificada”, que es fonamenta en la manipulació de la informació.

La televisió és, avui per avui, la principal font de referències a l'actualitat, però també a la nostra història recent. Alguns esdeveniments històrics, recordats periòdicament, com el cop d'estat fallit del 23 de Febrer de 1981, per posar només un exemple i d'abast nacional, es configuren en la consciència col·lectiva a través d'un seguit d'imatges omnipresents com l'entrada dels guàrdies civils al Congrés dels Diputats o els tancs circulant per la ciutat de València. La vivència personal dels ciutadans resta en segon terme, eclipsada per les imatges d'aquells trets al sostre i de la valentia de Gutiérrez Mellado, l'únic diputat que planta cara als colpistes. Només alguns historiadors faran seriosos exercicis d'investigació entorn aquest esdeveniment i és estrany trobar, a la televisió, exemples que intentin aprofundir en les explicacions i implicacions dels protagonistes a tots els nivells. Només fossilitza l'anècdota.

Aquesta situació es veu agreujada quan constatem el tractament de les notícies, especialment internacionals, generades per les agències que són directament mostrades als telenotícies sense que el director pugui fer un ús racional i crític, ja que l'actualitat accelera el ritme, i la necessitat del contrast i la garantia de la veracitat s'allunyen dels mitjans de comunicació de masses i resten a les mans d'aquestes empreses que, dia rere dia, alimenten i donen forma els informatius d'arreu del món.

La finestra esdevé única i unidireccional, malgrat que tots i cadascun de nosaltres habitem una petita parcel·la d'aquest immens món.

Crisi i Independència.

2010-07-18T23:52:00.004+02:00

La crisi ha acabat. Si més no, mediàticament. Ara el debat es centra en la unitat d'Espanya i la viabilitat de la independència de Catalunya. Ara bé, s'ha rebutjat una Iniciativa Legislativa Popular per preparar un referèndum vinculant d'autodeterminació. El govern és capaç de mobilitzar un milió i mig de persones en defensa del "Dret a Decidir" i no els dóna resposta parlamentària. És evident que plantejar la independència de Catalunya no entra a la Constitució Espanyola.

Tot aquest mareig pseudoideològic serveix a tots els grups polítics per evitar afrontar la crisi i les seves repercussions socials, l'autèntic problema de Catalunya, d'Espanya, d'Europa i del Sistema Capitalista mundial. Les rebaixes de sou, les pensions congelades, els embargaments per impagament, l'atur, la corrupció política a dreta i esquerra, la renúncia al debat, la desaparació de les alternatives, l'ofegament de la dissidència, l'atordiment futbolític i televisiu, la manipulació informativa queden eclipsades per la confrontació nacionalista.

Lamentablement, la proximitat de les eleccions farà que tot el programa, si existeix, dels partits polítics majoritaris i amb ressò mediàtic giri entorn l'etern debat Catalunya-Espanya, però sense cap voluntat real de posar-hi remei amb la convocatòria d'un referèndum vinculant que qualsevol societat democràtica hauria d'acceptar sense gaires escarafalls i que exigiria els governants que es preocupessin dels autèntics problemes socials i hi possessin remei d'una manera racional i justa.

Ni a Catalunya, ni a Espanya es vol afrontar cap mena de problema i la millor manera és debatre estèrilment i mantenir la poltrona calenta, evitant que es qüestioni de cap manera l'statu quo.

Som una nació? Nosaltres decidim.

2010-07-07T23:35:00.003+02:00

El proper dia 10 es farà una manifestació en la que ha de tenir cabuda tothom. El president Montilla al capdavant apel·lant a la falsa unitat dels catalans davant d'un text legal. Els balcons de Lleida són plens de banderes espanyoles i els cotxes passen pitant per celebrar que uns quants "esportistes" espanyols, molts d'ells defensors de la samarreta catalana, com el lleidatà Puyol, heroi espanyol a l'alçada del Cid Campeador, poden guanyar 600.000 euros públics per barba, mentre les retallades socials del govern afecten tothom.

Aquest és el Poble de Catalunya, del que s'omplen la boca els nostres legítims representants al Parlament, que es dediquen a barallar-se per sortir a la foto de la mani i poder esgarrapar alguns vots catalanistes que els permetin continuar governant. Hauríem de poder comptar els que toquen el clàxon, els que pengen banderes espanyoles al balcó, els que han saltat d'emoció amb la rematada del Puyol, els que s'aplegaran arreu de Catalunya diumenge vinent a veure la final del mundial, per comparar-ho amb els que seguiran els polítics en una manifestació per Barcelona el proper dia 10 de juliol. Proposo un nou lema, per tal que el Molt Honorable es quedi tranquil, que convidi a una profunda reflexió sobre alguns posicionaments que s'allunyen de la ciutadania: "Som una nació? Nosaltres decidim." Aquest nosaltres poden ser 7 milions de persones, milers d'independentistes, quatre polítics o els Jutges del Tribunal Constitucional. Només caldria afegir un altre interrogant molt més transcendental per tots els catalanistes de pro que defensaran amb tota la seva força la independència i el dret a decidir: el Barça continuarà jugant a la lliga espanyola?

Pis en venda a Cappont.

2010-07-01T14:19:00.004+02:00

Això és un Totum Revolutum. Ara bé, no pensava que acabés ofertant el meu pis en aquest bloc, però pensant-ho bé he cregut que és un bon aparador.

Venem el nostre pis a Lleida, al barri de Cappont. Per més informació podeu fer-hi un cop d'ull a l'anunci que he publicat a yaencontre.com o trucar-me directament.

Crisi, Vaga General, Fèlix Millet i l'Estatut.

2010-06-30T00:11:00.002+02:00

La societat catalana està convulsa.

La crisi econòmica ha conduït els governs a prendre mesures dràstiques que afecten directament la ciutadania, però que no ataquen a l'arrel del problema. Repercuteixen a la vida de les persones, fent-los més víctimes de la crisi i donen ales als culpables per tornar a caure als mateixos errors.

Davant l'evidència i la gravetat d'aquesta situació els sindicats institucionals han convocat una vaga general. Una vaga mal plantejada d'origen, ja que es fa un cop decretada la reforma laboral, sense opció a rectificar. Perduda abans d'hora, sense ànim d'aconseguir un canvi real.

El cas Félix Millet esquitxa a tothom. Molts polítics no veien res estrany en el que algú els donés grans quantitats de diners a fons perdut. Tots els grups polítics parlamentaris semblen estar afectats i intenten tapar-se les vergonyes com poden.

La sentència del Tribunal Constitucional arriba en aquest precís moment i tots els que van defensar l'Estatut s'afanyen a demanar unitat i s'esforcen a mobilitzar la societat en defensa d'una nació, tot i que ningú s'atreveix a tirar endavant un referèndum d'autodeterminació que permeti decidir un projecte polític i social per Catalunya en una o altra direcció.

No sóc partidari de les teories conspiratives, però és evident l'interès que pot tenir el govern per desviar l'atenció de les mesures neoliberals contra la crisi i dels escàndols que posen en qüestió “l'oasi català” fent que sembli la Marbella de Julián Muñoz. Paral·lelament avui hem constatat, una vegada més, el poder dels Mitjans de Comunicació de Masses per manipular la ciutadania, ja que mentre es critica qualsevol mobilització laboral, com les vagues, minimitzant-les i qüestionant-les, en un sol dia s'ha donat molta força a la manifestació convocada pel proper dia 10 de juliol. Amb un ressò similar, la vaga general seria tot un èxit amb 15 dies d'antelació o les mobilitzacions en defensa de l'Educació Pública i de Qualitat dels darrers anys també.

Lamentablement, sembla que tota aquesta merda embolicada amb la senyera ens serà més fàcil de pair.

Temps pel bloc.

2010-06-28T23:32:00.003+02:00

El temps té un valor extraordinari. La seva finitud i volatilitat el fan més valuós. A què el dediquem condiciona completament la nostra vida. El bloc ha anat quedant poc a poc en un segon terme. Les idees, els conflictes, les reflexions continuen sent-hi, però falta trobar el moment per compartir-les en aquest espai. Amb l'estiu espero recuperar una mica el ritme i trobar el moment per reactivar una mica el bloc.

Dèficit educatiu al barri de Cappont de Lleida.

2010-03-22T22:53:00.002+01:00

Les dades de les preinscripcions fetes pel curs 2010-11 demostren una mala planificació de l'oferta de places d'educació infantil i primària a la ciutat de Lleida.

Concretament, el barri de Cappont, amb uns 12.000 habitants i en contínua expansió, pateix un greu dèficit. L'Escola “Frederic Godàs” té un excés de demanda de 7 alumnes, l'Escola “Cappont” de 14 i a l'Escola “Camps Elisis” només resten 6 places lliures. Amb les tres escoles públiques del barri plenes encara restarien per escolaritzar prop de 15 alumnes. Això vol dir que en algun dels tres centres s'hauria d'obrir una nova línia, tancant, si així es considera oportú, alguna de les dels barris amb menys demanda, per compensar aquesta desigualtat i garantir que no hi ha una despesa econòmica addicional, tot deixant alguna plaça lliure a cadascuna de les escoles del barri per permetre la correcta integració de la més que probable “matrícula viva”, és a dir, l'alumnat nouvingut. La situació es veu agreujada perquè a la zona d'influència, massa extensa i inconnexa, també hi ha una greu saturació de la demanda, concretament de 17 alumnes, a l'Escola “Pràctiques I” .

L'Escola “Cappont” disposa d'espai suficient a l'actualitat per fer efectiva aquesta ampliació provisional urgent, ja que encara no està desplegada tota l'educació primària, fins determinar quins dels centres del barri ha de ser ampliat o si se n'ha de crear un de nou.

No és acceptable la creació d'un excés de places a nous centres en altres zones d'expansió de la ciutat, perjudicant greument els ciutadans del barri de Cappont, en el que l'Escola “Cappont”, de nova creació, ja s'ha quedat petita, i els pares i mares es veuen obligats a escolaritzar els seus fills i filles fora del barri, mentre en altres zones de la ciutat queden lliures moltes places vacants.

Cal posar-hi remei immediatament i adaptar l'oferta educativa a la realitat sociodemogràfica de la ciutat, per tal de no perjudicar les famílies del barri de Cappont.

17 de març. Vaga a l'ensenyament públic català.

2010-03-12T20:48:00.005+01:00

El llunyà 14 de febrer de 2008, la vaga contra les “Bases de la Llei d'Educació de Catalunya” va ser un èxit rotund. Alguns la van criticar per “preventiva”, però cal actuar abans que les mesures s'hagin aprovat. La unitat sindical no el va saber gestionar. Els interessos polítics dicten l'estratègia sindical, si és que existeix alguna, que carrega, curs rere curs, en els mestres i professors la ja tradicional convocatòria de vaga anual per dir que s'està en contra de la política del Departament d'Educació, sense valorar el seguiment cada cop més mins de les darreres convocatòries i amb autèntics despropòsits a l'hora de fer difusió en els centres i als mitjans de comunicació.

Els mestres i professors som capaços de trobar altres mecanismes de denúncia, fent partícips els pares i mares i els alumnes dels problemes relacionats amb la incompetència política i la ineficàcia econòmica de l'administració. Només escola a escola, barri a barri, poble a poble, podem trobar la complicitat de tots aquells amb els que compartim el dia a dia i la nostra realitat social i educativa.

Les escoles i instituts no hem d'encobrir els qui gestionen malament els nostres impostos, empitjorant la qualitat de l'Educació. Els alumnes, els pares, les mares, els padrins i les padrines i l'extens conjunt que forma la comunitat educativa han de conèixer en tot moment les mancances materials i de recursos humans concrets que pateixen als nostres centres. Han de conèixer les retallades de plantilla. Han de prendre consciència de la malversació que suposa la contractació de mestres per impartir hores no lectives a la sisena hora de l'educació primària. Els consells escolars han de ser el motor per conduir l'autonomia de centres cap a la racionalització d'horaris forçant les jornades contínues i exigint el compliment en l'adjudicació d'ajuts i obres, fomentant en tot moment la participació. S'ha de donar a conèixer la realitat dels centres educatius, des de la confiança i la complicitat amb les famílies, sense caure en el desànim, sinó encoratjant-nos per millorar.

Cal vetllar contínuament per garantir l'educació de qualitat, però el camí no pot ser una altra jornada de vaga.

Ernest Maragall presenta la dimissió.

2010-02-15T23:30:00.003+01:00

El conseller d'Educació de la Generalitat de Catalunya, Ernest Maragall, ha presentat la seva dimissió.

No ho ha fet per les diferents vagues secundades per bona part del professorat de l'escola pública. Tampoc per la nul·la voluntat negociadora  que ha manifestat vers els legítims representants dels treballadors i el continu menysteniment als sindicats. Molt menys per haver redactat una llei sota la doctrina neoliberal, amb l'escola privada concertada com a model. No ha estat pel minse procès participatiu en la redacció del text legal. Ni tan sols per fer-se dir d'esquerres mantenint un discurs i una acció de govern equiparable a la de l'Esperanza Aguirre.

La dimissió ha arribat per dir el que pensa realment del tripartit, posant en perill les poltrones del PSC, demostrant la lamentable vocació democràtica dels nostres polítics. Del "Ni debo rectificar nada ni es mi intención hacer uso del tradicional argumento del fuera de contexto" del seu article publicat a "La Vanguardia" a passat a rectificar les seves paraules per mantenir-se al poder a qualsevol preu com, malauradament, ens tenen tan acostumats els polítics.

Per una vegada he d'estar totalment d'acord amb l'Ernest Maragall. Els ciutadans estem "cansats" del tripartit i el Conseller d'Educació ja fa molts dies que hauria d'haver dimitit.

“La Ola” de Dennis Gansel (2008)

2010-02-11T23:12:00.001+01:00

Aquesta pel·lícula presenta una situació en la que es posa de manifest la importància de la “normalitat” en la conducta dels individus.

El professor planteja, en el seu taller, un conjunt limitat de normes explícites que la majoria dels alumnes accepten com a part del joc. El punt de partida, però és la reflexió entorn la indiferència sobre la possibilitat d'instaurar un sistema dictatorial en un país democràtic occidental com Alemanya.

El professor s'erigeix com a líder i s'inicia un camí en el que s'instauren normes molt clares i simples, a l'estil dels règims totalitaris, que condueixen, d'entrada a una posició clara: estàs amb el grup o fora del grup. El sentiment de pertinença es va incrementant amb el temps i els propis membres del grup s'encarreguen d'evitar que ningú incompleixi les normes. La pressió del grup fa que aquells que rebutgen les imposicions siguin menystinguts per la resta.

Poc a poc, i en la mesura que permet el període en el que transcorre l'acció, una setmana, aquestes normes van creixent i aplicant-se d'una manera menys explícita, però més ferma. La pressió del grup, que es va reafirmant en les seves normes clares i simples, esdevé més elevada. El control per part del líder, en aquest cas, el professor, és nul, però els propis membres de “La Ola” vigilen que es compleixin les normes.

A més a més, els alumnes van afegint trets definitoris del grup per iniciativa pròpia (com la salutació) i actuen de manera autònoma regits per la irracionalitat.

Hem de considerar que la pel·lícula presenta els adolescents de l'Alemanya del segle XXI com a persones amb una manifesta inestabilitat en les normes, per la laxitud dels pares a l'hora d'exemplificar-les. Algunes mostres són de pares “progressistes”, com els que critica el darrer “Informe Bofill”, amb actituds que ruboritzen els propis fills o pares massa ocupats en el seu dia a dia laboral que no els permet atendre correctament els seus fills. El raonament que proposa el professor dels ingredients perquè emergeixi un règim totalitari són els que poc a poc s'evidencien entre els propis alumnes.

La importància del grup es remarca i, molt encertadament, s'associa a l'esport. Concretament, a l'esport escolar, però es podria extrapolar, a l'esport d'elit a nivell social. La competitivitat i la rivalitat entre els grups fa que per reafirmar un d'ells s'hagi de negar l'altre.

La pel·lícula presenta tocs dramàtics propis del gènere que fan que perdi credibilitat, però és un exemple de la pressió del grup entre els adolescents i joves, al segle XXI, però també en altres moments històrics i les diferents manifestacions que això comporta. Possiblement, la proposta del professor és només una anècdota que dota de normes un conjunt de persones, que ja en tenien unes de prèvies, que els identificava amb d'altres grups, i que els porta a sentir-se part integrant de “La Ola”, d'una manera poc raonada, però són totes les normes que regeixen el nostre dia a dia tan explícites? De ben segur que no.

Tu “extimidad” contra mi intimidad.

2010-02-10T23:16:00.003+01:00

Comentari del reportatge "Tu 'extimidad' contra mi intimidad".

Mai a la història de la humanitat s'havia llegit, i sobretot escrit, tant com en l'actualitat. Aquesta afirmació és innegable i fàcilment constatable, d'una banda, per l'alfabetització de bona part de la població i, de l'altra, per l'ús generalitzat del correu electrònic, els missatges de mòbil, les pàgines web, els blocs i les pròpies xarxes socials com Facebook. L'escriptura és un estadi de l'elaboració del discurs molt més reflexiva que la parla i això implica que la construcció del nostre pensament també és força més elaborada.

L'extimitat fa referència a l'exposició pública del pensament i els sentiments a través del llenguatge. Sovint aquesta expressió pot anar més enllà del text i materialitzar-se en forma de fotografies i vídeos, ja que el llenguatge audiovisual és també omnipresent a la nostra societat.

Els testimonis que recull l'article a comentar, referents al funcionament i l'ús social del Facebook ("Es una buena manera de enseñar lo que quieres de tu vida a los demás". "Me divierte saber qué hace la gente que conozco". "Me da la sensación de que estoy mucho más conectada al mundo". "Es una ventana indiscreta desde la que mirar sin ser visto". "Es un pequeño gesto de exhibición"), argumenten molt bé aquesta nova forma de construcció de la personalitat i de les relacions socials.

El diàleg intern que regeix el nostre pensament pren forma externa en la seva difusió a internet, ja sigui en forma de bloc, més o menys elaborat, o de microblogging a les xarxes socials, molt més espontànies i, sovint, menys elaborades. Els blocs són un bon exemple, com apunta Paula Sibilia a l'article, ja que han estat presentats com diaris personals però amb vocació de ser publicats. La nostra intimitat, el nostre pensament i els nostres sentiments, esdevé “extimitat”, és a dir, es fa pública, es comparteix, i retroalimenta el nostre pensament, estructurant-lo de forma diferent que si mai hagués estat comunicat per escrit.

Aquest nou model comunicatiu trenca els esquemes i estructures preferents de la conversa, ja que ens hem acostumat a reenviar correus electrònics sense esperar cap mena de resposta, a fer convocatòries indiscriminades per missatge de mòbil, a abocar mil i un pensaments i reflexions al ciberespai amb l'esperança que pugui influir en alguna persona que, per un o altre motiu, acabi llegint-ho o a fer visible als nostres amics tots i cadascun dels esdeveniments socials i personals de la nostra vida. Estem fent néixer un nou model comunicatiu. Elaborem narracions molt més reflexives i que queden registrades, fins i tot, quan es tracta de comunicar-nos amb la família i els amics.

Malauradament, en aquest nou model, no sempre s'utilitza el registre pertinent. Sense anar més lluny, Facebook etiqueta a totes les persones que formen part de la nostra xarxa com amics o admiradors, independentment de si socialment tenen aquest estatus en el nostre dia a dia quotidià. Així mateix, no és estrany llegir comentaris i pensaments escrit a partir de la petició que ens fa el Facebook de “Què et passa pel cap?”. Aquesta exhortació ens porta a comunicar la nostra intimitat impulsivament. La intimitat esdevé “extimitat”.

Però l'extimitat té un altre exponent menys proper però, possiblement, més potent. La telerealitat ha evolucionat amb el creixement d'aquesta nova construcció del jo. Gran Hermano 11 té molt poc a veure amb aquella llunyana primera emissió que va trasbalsar la societat espanyola. Ens hem acostumat a “mirar pel forat del pany” a molts altres programes i, com molt bé apunten els autors, les peripècies d'Ivan i Ismael “avorririen les pedres”. Sense arribar al punt de la britànica Jade Goody, molts concursos televisius han adaptat i integrat la telerealitat en la seva dinàmica, mostrant-nos molts més aspectes dels seus protagonistes del que són estrictament necessaris pel desenvolupament formal del programa. Aquests plantejaments també ajuden a construir el nostre pensament.

Totes aquestes aportacions van constituint el sentit del jo, per escrit i amb els altres, de manera que les històries i els relats que podrien ser pensats interiorment o compartits amb les persones més properes i íntimes, són comunicades, a l'instant, a desenes o centenars de persones, conegudes i desconegudes que, amb els seus comentaris (sigui al bloc o a les xarxes socials) passen a formar part de nosaltres mateixos sense que ni tan sols els coneguem.

"The Man who shot Liberty Valance", John Ford, 1962

2010-02-08T23:28:00.003+01:00

“The Man who shot Liberty Valance” ha estat qualificada com a “western crepuscular” al temps que explica la substitució als Estats Units d'Amèrica d'un model de societat basada en la força i les armes per una societat democràtica, basada en el compliment de la llei i el diàleg entre les persones, amb un pilar fonamental en la llibertat d'expressió, representada per la premsa escrita.

Per fer-ho, John Ford utilitza una estructura del temps lineal, amb la introducció d'una figura particular: un flash-back dins del flash-back.

La pel·lícula presenta els protagonistes que arriben en tren a una ciutat en la que van a vetllar un mort. Ransom Stoddard (James Stewart) és un important senador que arriba a la ciutat d'incògnit i, en assabentar-se, la premsa no dubta a indagar perquè ha fet cap a la ciutat. El mort, Tom Doniphon (John Wayne), és aparentment un desconegut al qual ningú sembla trobar en falta. Per la insistència de la premsa en exercir la llibertat d'informació, Ransom Stoddard inicia l'explicació de qui és el mort. S'inicia el flash-back que ocuparà la part principal de la pel·lícula, en la que apareixen els mateixos personatges, molt més joves, en una societat més primària en la que les diligències feien la funció del tren com a mitjà de locomoció primordial, exemplificant, amb aquest paral·lelisme els canvis que el temps ha imposat als habitants de l'oest americà. Prèviament es presenten alguns elements premonitoris que en el transcurs de l'argument s'aniran dotant de significat.

Tota la pel·lícula s'explica essencialment des del punt de vista de Ransom Stoddard, parlant del Tom Doniphon. Ambdós són personatges arquetípics. El “cowboy” (John Wayne) es contraposa a l'advocat o home de lleis (James Stewart). En el flash-back  s'explica la substitució d'un model d'heroi per un altre en la lluita contra el mal, encarnat en el personatge del bandoler Liberty Valance (Lee Marvin), en un breu, intens i convuls període històric. 

La història transcorre en espais recurrents, generalment interiors, com són la taverna de la famíla de Hallie (Vera Miles), el carrer principal de la petita ciutat, la casa de Tom Doniphon, la redacció del diari i algunes escenes al desert. Cada espai marca una determinada seqüència amb una unitat narrativa pròpia que enllaçades donen significat a tota l'explicació.

El clímax de la pel·lícula s'esdevé en el flash-back dins del flash-back, ja que es desmunta el personatge triomfador de la nova societat democràtica amb l'explicació del que realment va succeir. Precisament en aquest punt m'agradaria comentar la dramatúrgia dels vectors, des del moment en que Tom Doniphon es disposa a explicar la veritat i tanca la porta per fer-ho a la intimitat. Mentre aquest mira directament a Ransom Stoddard, l'advocat es mostra capcot avergonyit de ser reconegut socialment per haver estat un assassí, fins que el cowboy l'anima a fer memòria i s'inicia el flashback dins el flashback. En tota aquesta conversa prèvia, la càmera sempre se situa darrera de cadascun dels personatges en els moments que parlen.

El fum de la cigarreta de Doniphon es converteix en una fosa a negre que introdueix el flashback, del que ell és el narrador. El fum dóna pas a la foscor i el cowboy es converteix en una ombra, en una silueta que controla la situació i es converteix en un dels vèrtex del triangle format pels vectors de les mirades entre l'advocat i Liberty Valance i la seva, que els mira a tots dos, mentre els que s'estan batent, estan centrats l'un amb l'altre.

Un ràpid moviment horitzontal de càmera converteix el triangle en quadrat situant un nou vèrtex, Pompey (Woody Stroode) un secundari amb un alt simbolisme, ja que és un home de raça negra, servent de Doniphon, que li dóna l'arma que matarà Liberty Valance i canviarà el destí dels protagonistes, inclòs el seu camí cap al reconeixement ple de drets. Els vectors donen forma a aquest quadrat. El tret del rifle és la diagonal que mata el bandoler i torna a la foscor Doniphon i Pompey per passar a un segon pla en tota la història i erigir un nou model d'heroi en la figura de l'home que, suposadament, va matar Liberty Valance, alliberant la població del terror.

Finalitzada l'explicació, el flash-back dins el flash-back, l'advocat queda per sota de l'autèntic alliberador del poble, assegut davant seu, desconcertat. Només els ànims i l'exaltació de l'humanisme i la cultura, amb un canvi de pla, que ens torna a l'espai públic, fora del despatx, torna a conduir Stoddard a la sala en la que podrà iniciar la seva carrera política en la defensa dels drets dels ciutadans del seu estat. Doniphon queda al marge de l'eufòria que es contagia amb l'acceptació del càrrec i s'enllaça amb el final del flash-back i el retorn a l'inici que precipita el final del film.

Anàlisi de la posada en escena dels 8 primers minuts del primer capítol de la sèrie “LOST”, dirigida per J. J. Abrams (2004).

2010-02-07T23:14:00.002+01:00

“Lost” és una de les sèries més revolucionàries dels darrers temps. És fonamentalment incomprensible, plena de girs copernicans i, en tot el seu argument, regna la incertesa, la desorientació i el suspens.

Aquesta descripció del conjunt de la sèrie està condensat en els 8 minuts que són l'objecte d'anàlisi d'aquest escrit.

L'escena a comentar és la presentació de bona part dels personatges principals i de la situació de partida de la sèrie. Els supervivents d'un accident d'avió a una misteriosa illa “deserta” són els protagonistes de la trama argumental, en una narració plena de flashbacks i flashforwards, que ajuden a descriure els personatges al temps que fan més complexa la narració.

La sèrie comença amb pla detall d'un ull que s'obre al so d'una explosió i queda enlluernat per la lluminositat del cel. La pupil·la del protagonista Jack Shephard (Matthew Fox) es contreu a gran velocitat. Al temps que la càmera es posa en el lloc de l'ull que està gravant, amb un pla subjectiu, i constata la immensitat d'un bosc tropical en calma, vist des de terra.

El següent pla presenta el protagonista, que esdevindrà líder del grup en diferents moments, estès a terra manifestament desorientat. El zoom obre el pla amb un moviment circular de càmera, que recorda els crèdits de l'inici de la sèrie, al temps que aguditza la sensació de mareig i desconcert.

Seguint amb el protagonista estès al terra del bosc tropical, s'alternen el primer pla amb el pla subjectiu i entra en escena un gos, Vincent, amb el que la sensació onírica que sembla experimentar en Jack es multiplica. Quan el gos passa just a tocar del cap del protagonista de l'escena, aquest sembla reaccionar i intenta posar-se en peu, amb gran dolor.

Alternant el pla mig amb el pla sencer des de diferents punts, mostrant en Jack rodejat de vegetació tropical, el protagonista treu de la butxaca una ampolleta d'alguna beguda alcohòlica i la mira desconcertat, com intentant trobar una explicació a la situació que està vivint.

En aquest moment s'inicia un travelling seguint el protagonista corrent pel mig de l'alta vegetació, amb continus moviments de càmera que apropen i allunyen el personatge, creant una relativa sensació d'angoixa, al córrer sense rumb. El travelling s'atura en una sabata blanca penjada d'un arbre que ens serveix d'introducció premonitòria a la següent escena, un pla mig del protagonista aconseguint sortir de l'atapeïda vegetació.

El segueix una panoràmica de 360º que comença i acaba en la persona de Jack. Ens presenta una platja paradisíaca en la que es comencen a sentir els crits desesperats dels supervivents de l'accident.

A continuació el desconcert va en augment pels crits que es senten, aguditzat pel travelling, que comença i acaba en un primer pla del Jack i ens mostra la desoladora escena d'un accident d'avió, amb ferits i ferralla per tot arreu i un eixordador so d'una amenaçadora turbina funcionant.

Posteriorment, es succeeixen una alternança de primers plans i plans subjectius que semblen anar circularment al voltant del protagonista en el que el desconcert va in crescendo. S'alternen instantànies de diferents personatges com Charlie Pace (Dominic Monaghan), Jin-Soo Kwon (Daniel Dae Kim), Michael Dawson (Harold Perrineau) i Shannon Rutherford (Maggie Grace) que, en la trama de la sèrie, tindran rellevància, amb les imatges de la catàstrofe, amb especial incís en la turbina.

Després d'aquesta primera presentació, la càmera es situa de nou en el pla subjectiu de Jack, que descobreix una nova amenaça en una ala que trontolla sobre els caps dels supervivents. El pla general posterior ens situa en l'escena de la catàstrofe, amb totes les persones envoltades de les restes de l'avió. Un nou primer pla del protagonista ens recondueix la mirada a la turbina i a la crítica situació d'un personatge que sembla atrapat per la ferralla, a punt de ser engolit per la turbina. Un nou travelling igual de desconcertant i angoixant que els anteriors, condueix en Jack fins a la persona ferida, a la que intenta atendre.

En aquest moment, el protagonista comença a erigir-se com a líder del grup i demana ajuda a altres personatges rellevants, entre els quals trobem en John Locke (Terry O'Quinn) que fa una discreta primera aparició a la sèrie. Amb ràpids canvis de plans, i amb la presència de la càmera a l'espatlla, es presenta la greu ferida del personatge alliberat i la iniciativa del protagonista per fer un troniquet amb la corbata.

Immediatament, passem de nou al pla subjectiu, seguidament d'un primer pla del Jack, que descobreix, pels crits, una dona embarassada a peu de platja demanant ajuda a crits, Claire Littleton (Emilie de Ravin). Un nou travelling, amb un camp de visió molt més general, ens condueix fins la Claire, a través de les restes de l'avió i davant de la immensitat del mar en calma. Tot seguit, s'inicia la conversa, que acaba de presentar el Jack com a metge, sobre l'estat de l'embarassada, però és molt ràpid. De seguida, una nova situació d'emergència es presenta davant dels ulls del protagonista, i de l'espectador, a través del pla subjectiu. Boon Carlyle (Ian Somerhalder) tracta de reanimar amb el boca a boca la Rose Nadler (L. Scott Caldwell).

Es presenten aquestes tres situacions en tres imatges seguides, transmetent una forta sensació de desconcert, que té el seu punt àlgid en l'absorció d'un personatge per la turbina, amb la conseqüent gran explosió. Canvis seguits de plans generals del que envolta el protagonista, mentre plou ferralla incendiada, ajuden a agreujar la desolació de l'escena. Un cop més es reprenen els primers plans cap a Jack i Claire i, novament, aquest exerceix de lider, i un pla sencer de Hugo “Hurley” Reyes (Jorge García) ens el presenta. Un moviment circular de càmera entorn aquest i Jack serveix per donar-li les instruccions de protecció de l'embarassada. I un nou pla general presenta tots tres personatges i les excuses de Jack per tranquil·litzar-la, i poder atendre Rose. Aquest és un punt molt important de l'escena, ja que Hugo demana el nom de Jack i aquí encara pren més protagonisme i exemplifica la seva capacitat de lideratge.

Sense travelling previ, una successió ràpida de primers plans i plans sencers il·lustren la conversa entre Jack i Boon sobre com atendre Rose, fent el boca a boca. Jack acaba practicant la reanimació. Però, tornem a reprendre el pla subjectiu que es gira per identificar el soroll de l'ala de l'avió a punt de caure sobre Hugo i Claire. Un zoom que és tanca cap a un primeríssim primer pla, seguit d'un pla sencer d'esquenes quan comença a córrer i una panoràmica general que acaba a l'ala de l'avió serveixen per conduir en Jack fins la nova situació de perill. Un cop allí, un nou travelling, alternat amb algun pla subjectiu, fan que la cursa arribi fins els personatges en risc. Llavors un primer pla de l'Hugo mirant al cel el fa conscient del que té sobre el seu cap i el pla subjectiu ubica l'espectador. Un pla general engega a córrer tots tres protagonistes fugint de l'amenaça de l'ala, que cau, ocasionant una gran explosió visualitzada en diferents punts de vista, que culmina en el tranquil pla americà de'n Charlie amb una caiguda d'una turbina en flames a pocs metres d'ell, que es mostra aliè al seu entorn. Els tres personatges han aconseguit salvar la vida, i l'Hugo i la Claire, estesos a la sorra de la platja comproven que es troben en perfecte estat.

En aquest moment, s'inicien els crèdits del primer capítol de la sèrie, i la imatge s'alenteix. Un pla americà del Jack avançant entre la desolació de les restes de l'accident, dóna pas a un pla general i un pla mig d'aquest avançament fins a fer cap a la porta de l'avió on un lent zoom ens tanca el pla, amb una mà penjant de l'avió, mostra ineludible del desastre, l'avió destrossada i al fons el mar paradisíac d'una illa deserta. Un líder nat es mostra abatut, superat per una situació terrible, ingovernable. Lost acaba de començar...

Anàlisi d'un acudit gràfic de Quino.

2010-02-04T15:08:00.003+01:00

ANÀLISI DE LA IMATGE.

ACUDIT GRÀFIC DE QUINO,

PUBLICAT EL 30 DE MAIG DE 1999 AL DIARI ARGENTÍ “CLARÍN”

Ens trobem davant d'un acudit gràfic del dibuixant argentí Joaquín Salvador Lavado, QUINO (Mendoza, 1932), que ha estat publicant periòdicament al diari de més tirada d'Argentina, “Clarín”, durant els darrers anys, fins l'aturada que va fer el passat abril, per tal de “trobar una manera de renovar-se”.

La il·lustració correspon a la primavera de 1999, dos anys abans que esclatés la crisi del “Corralito” a Argentina, en el context d'una greu crisi econòmica de durada més extensa. El país estava a punt d'explotar, s'havia encès la metxa. Aquest simbolisme, amanit amb la ironia que caracteritza el dibuixant, és del tot present en la imatge.

Es tracta d'un dibuix sense color, és a dir, en blanc i negre, amb un cercle central que la fa molt equilibrada emmarcada en el conjunt de l'univers i presenta tres punts que focalitzen la lectura: un home reflexionant mentre mira les notícies a la televisió en la que es veu una metxa explosiva cremar, un helicòpter encarregat de retransmetre en directe la crema de la metxa i, a mode de postdata, un àngel que, tapant-se les oïdes, es desentén d'una situació que se li escapa de les mans. L'acudit gràfic és per ser “llegit” de dreta a esquerra i de dalt a baix, i en la seva globalitat visualment com el planeta Terra dins de l'univers. Es tracta d'una imatge simbòlica. El món és representat com una bomba encesa en la que s'apunten els quatre punts cardinals, respectant, relativament, la inclinació de l'eix de rotació de la Terra. La bomba ha estat dibuixada com la icona gràfica que ens té acostumats l'animació (el còmic, els dibuixos animats...), rodona amb una metxa encesa. És una imatge irreal, però d'una potència visual indiscutible. Destaca que la metxa es situï a l'est (podríem, potser, fer una equiparació amb l'Orient Mitjà, espai característicament conflictiu, i en el que, a Israel, es van celebrar eleccions al maig del 1999) i que el protagonista de l'escena estigui a l'oest (el tranquil Estat del Benestar occidental). La imatge té per objectiu la reflexió sobre la realitat des de la ironia.

El personatge principal apareix assegut còmodament a una butaca, gaudint d'una beguda davant del televisor, en el que apareix una imatge, dins de la imatge, que presenta un detall de la il·lustració general, només la metxa. Davant d'aquesta amenaçadora visió a la que li sobreentenem també audició) el protagonista pensa (amb el recurs de la bafarada del còmic introduint el text escrit) “¡¡MENOS MAL QUE EL MUNDO ARDE SIEMPRE POR OTRO LADO!!”.

Sota, a l'esquerra, un helicòpter de la premsa s'encarrega de retransmetre l'imminent explosió, gravant la metxa que, des de l'est, es disposa a detonar la bomba en la que s'ha convertit el món.

Punt i a part mereix l'aparició al peu dret de la imatge d'un personatge d'allò més destacat. Una persona amb ales sobre un núvol, que se suposa que és un àngel, o el propi Déu, es tapa les oïdes i dóna l'esquena a la dramàtica situació. Es desentén d'allò que no pot solucionar.

La imatge és, per tant, plena de metàfores amb un clar posicionament polític i ideològic del seu creador. Tant el protagonista com l'àngel – Déu, donen l'esquena a la realitat i només els mitjans de comunicació són els encarregats d'intentar fer-la visible, però sense capacitat real de canviar el curs de la realitat. La reflexió escrita en forma del pensament occidental és una crítica a la manca de solidaritat i visió de conjunt dels problemes que afecten al nostre món.

L'autor reflexa un instant d'una època convulsa i conflictiva. La sensació temporal és del temps que s'esgota, mentre fa una reflexió intemporal sobre la responsabilitat dels individus en el conjunt de la societat. La imatge permet una lectura universal que ha de ser feta pel lector. Apel·la a la reflexió entorn les repercussions dels succeeix arreu del món

Els mals de cap de tenir un fill.

2010-01-29T00:19:00.001+01:00

Tenir un fill és el millor que et pot passar a la vida. De ben segur que ens portaran alguns mals de cap. Ara bé, la corrua de tràmits burocràtics lligats al naixement és desesperant.

Per començar, el registre civil de Lleida està totalment desbordat per la feina, fonamentalment per la mala gestió. No han estat capaços d'instaurar la cita prèvia, que tan bons resultats dóna en altres gestions burocràtiques, amb Hisenda com a model. Em costa imaginar la desaparició del Llibre de Família i la simplificació dels tràmits, amb la corresponent tramitació telemàtica, per telèfon o internet. Amb el recent naixement del meu fill Oriol he reviscut totes les gestions administratives obligatòries, que sempre necessiten la corresponent fotocòpia del Llibre de Família. Ara sento que això ja no serà necessari. Em sembla genial, però com és possible que no es plantegi que els professionals que assisteixen els parts puguin estar autoritzats i siguin els encarregats de fer la primera inscripció administrativa del nadó i que, automàticament, es doni d'alta al padró, als serveis sanitaris i s'iniciïn els tràmits dels permisos de maternitat?

Mentre arriba aquest utòpic moment, cada naixement continuarà portant associada la gimcana burocràtica irracional del Registre Civil, el Padró i la Seguretat Social, amb o sense Llibre de Família...

Amb l'Oriol, ja som 4 a casa!

2010-01-20T23:16:00.003+01:00

Dilluns va néixer l'Oriol. Ara ja som 4 a casa. Aquestes dues meravelles absorbeixen, i absorbiran, tot el nostre temps i els nostres esforços. He deixat de fer algunes coses, altres les he racionalitzat i estic descobrint-ne de noves.

Malgrat tot, espero anar mantenint viva la flama d'aquest bloc, entre les explosions de la meva vida.

El Tronc de Nadal i el Canvi Climàtic.

2009-12-30T23:14:00.002+01:00

Aquest any 2009 ha acabat amb la frustrant Cimera de Copenhaguen, evidenciant que el Sistema Capitalista, que salva bancs amb diners públics malgrat que la seva irresponsabilitat ens ha abocat a aquesta crisi, es converteix en intervencionista quan convé, però no accepta canvis en el model pel que fa a l'afectació al clima.

Tot aquest sistema pervers afecta directament tots els àmbits de la nostra vida. El millor d'aquestes festes és el Tronc de Nadal. Aquest ésser misteriós i genial no sap quan ha de cagar ni com ho ha de fer. Està greument afectat pel canvi climàtic.

El Nadal amb nens es redimensiona, però aquell Tronc de la meva infantesa, que només cagava la Nit de Nadal llaminadures a dojo, alguns torrons i alguna ampolleta de cava, s'ha transformat en un conjunt de bèsties que caguen a tot drap i a tot arreu. El Canvi Climàtic els ha transtornat i els troncs, tions, soques i tronques s'han fet incontrolables i estan a tot arreu sense saber ben bé que ens cagaran.

Per aturar el canvi climàtic es necessita un canvi de fons, però els nostres actes quotidians també poden ajudar a salvar el nostre planeta i, amb ell, les nostres millors tradicions.

Feliç 2010!

Bones Festes!

2009-12-23T14:37:00.003+01:00

Rellegeixo els escrits que he anat fent per Nadal al bloc i veig com canvia la percepció del món quan et converteixes en pare. Anava a escriure una entrada calcada de la de l'any passat, però l'activitat del bloc ha canviat i les reivindicacions s'han transformat però continuen sent-hi, potser, més vigents que mai.

Pensant, he trobat en la indignació del Jaume Creixell, de la qual en desconec l'origen, la millor felicitació de Nadal, sabent que hi ha massa coses que no rutllen com caldria, però que malgrat tot, tothom es mereix un Bon Nadal!

Convocatòria de vaga pel nou calendari escolar.

2009-12-13T23:26:00.003+01:00

El flamant calendari escolar es planteja com la panacea a la conciliació de la vida familiar i laboral. Res més lluny de la realitat. En altres ocasions he escrit sobre la irracionalitat que suposen aquests canvis si no tenen associada una transformació radical dels horaris laborals dels pares i les mares.

Però avui em preocupa molt més que es parli de una nova possible convocatòria de vaga. Ningú, als sindicats majoritaris, ha reflexionat entorn les vagues dels cursos passats? Tan allunyats de la realitat estan? Hi ha només una voluntat de figurar, sense cap interès real per mobilitzar? És acceptable iniciar les mobilitzacions la darrera setmana del trimestre? No han constatat el desgast del professorat responsable i militant? Creuen que és una mesura vàlida? Saben gestionar tot plegat?

Últimament, en aquest bloc només penjo interrogants. Malauradament acostumen a quedar sense resposta, tot esperant que puguin generar alguna reflexió entre els afectats.

La primera mobilització contra la Llei d'Educació de Catalunya va ser un èxit que no va conduir enlloc. Ara, tot el procès ha tirat endavant, i aturar cadascun dels decrets que desenvolupin la llei és absurd i sembla inviable. El conseller ho té molt clar i està aconseguint els seus objectius. Hi ha molts còmplices i també molts decebuts. Algú creu que una nova vaga sense cap pla d'acció associat servirà per alguna cosa?

Els mestres i professors mereixem una mica més de respecte des de totes les bandes.

Informes sobre educació de dubtosa utilitat.

2009-11-18T23:18:00.002+01:00

"Tot i que els docents valoren de forma força positiva l’educació pública catalana i estan satisfets amb la seva feina, s’o bserva un important grau de descontentament amb la política general del Departament, que es manifesta en un desacord majoritari amb bona part de les seves propostes i iniciatives, inclosa la LEC. Aquest malestar es tradueix en un ampli suport a la vaga del mes de març, si bé no tots els que la trobaven justificada hi van prendre part. Els professors de secundària tenen una opinió no tan positiva de la situació de l’educació pública a Catalunya i del cos docent, però són els mestres de primària els que pitjor valoren la tasca duta a terme pel Departament".

Aquesta conclusió, que qualsevol persona implicada en el funcionament d'un centre educatiu públic coneix, és a la que arriba l'Estudi sobre la percepció dels docents en relació a la introducció de canvis normatius en l’àmbit educatiu, és a dir, una enquesta feta als mestres i professors catalans que sembla no haver servit per aturar l'erràtica gestió del Departament. Un altre informe inútil?

Educació Obligatòria fins als 18 anys.

2009-11-03T00:18:00.003+01:00

En legislació educativa, ja no se sap que inventar. La darrera mesura que més m'ha cridat l'atenció és la proposta del Ministre d'Educació d'Espanya, Ángel Gabilondo, d'extendre l'Educació Obligatòria fins als 18 anys. Ernest Maragall, Conseller d'Educació de la Generalitat de Catalunya, ha tardat poc a sumar-s'hi a la iniciativa.

Vull pensar que l'únic objectiu que hi ha darrera d'una mesura com aquesta és maquillar les dades de l'atur, perquè si del que es tracta és de lluitar contra l'exclusió social i millorar la formació dels ciutadans se m'acudeixen moltes mesures molt més urgents com fomentar el Batxillerat Nocturn, enlloc d'eliminar-lo, diversificar la Formació Professional, extenent un gran nombre d'especialitats a tots els indrets del territori, fer itineraris en funció dels interessos i les capacitats dels alumnes a l'ESO, impulsar la formació permanent a les empreses, universalitzar l'oferta de places d'Escola Bressol o remunerar la gent jove d'acord a la seva qualificació tècnica, enlloc de fomentar la realització d'hores extres en feines de baixa qualificació per tal de guanyar un sou digne.

Un cop més, la legislació no comprén, ni pren com a referència, i punt de partida, la realitat dels centres educatius. Tornem a abocar-nos al fracàs.

Avançament de l'inici de curs.

2009-10-07T23:28:00.004+02:00

Avui, el Conseller Ernest Maragall, a través de la maquinària de propaganda del govern, encapçalada per TV3, ha anunciat un nou despropòsit. El curs vinent s'iniciarà la segona setmana de setembre i els alumnes no tindran classe una setmana al febrer. Completament absurd.

Com s'atendran aquests nens al febrer? Qui ho pagarà? Algú creu que el curs es pot engegar correctament amb només 5 dies de treball sense alumnes al setembre? Així es pretèn aconseguir l'excel·lència?

Retallada de plantilles, retallada de formació permanent, retallada de diners per les obres en execució... El Departament d'Educació té molt poc respecte pels alumnes i les seves famílies. Ho va demostrar amb l'aplicació de la sisena hora, que encara té molts centres sense implantar-la. I ho torna a demostrar amb aquesta proposta esbojarrada i sense sentit.

Tot el mes de setembre ha estat molt calorós a Lleida. Està previst dotar d'aire condicionat tots els centres educatius de Catalunya? Es facilitarà que les famílies puguin gaudir d'una setmana més de vacances al febrer per atendre els seus fills? És necessari un trencament del ritme de treball al 2n trimestre, que és el més profitós a nivell de treball? Estaran cobertes totes les places de docents la segona setmana de setembre o hi haurà alumnes sense mestres? Algú creu que allargant la jornada i el calendari es milloraran els resultats? El Departament d'Educació coneix la diferència entre qualitat i quantitat? On està l'emmirallament amb Finlàndia? I amb la resta del món occidental? Algú s'ha plantejat en algun moment la idoneïtat de fer jornada intensiva amb activitats extraescolars a la tarda per donar resposta als pares que ho necessitin i deixar gaudir dels seus fills i educar-los aquells que no?

Realment, els nostres polítics pensen que la ciutadania és estúpida? De totes les preguntes només tinc resposta per aquesta darrera. El cas Millet, el cas Gurtel i els informes "de dubtosa utilitat" em fan pensar que sí. Som estúpids i els que els possibilitaran, amb el seu vot, que es mantinguin a la seva poltrona i continuin pixant-se damunt nostre encara més.

La Intraweb, una manera pràctica de dotar un centre educatiu de web pròpia.

2009-09-03T23:00:00.004+02:00

Tots els centres educatius haurien de disposar d'una bona web que servís de mitjà de comunicació i de presentació. Massa sovint, trobem webs d'escoles i instituts poc actualitzades, massa recarregades i, en definitiva, poc funcionals.

Durant el juliol vam iniciar la creació de la pàgina web del CEIP La Mitjana, el meu nou centre. Per fer-ho, vam solicitar fer ús de la Intraweb, donant-nos d'alta al servei Àgora de la XTEC.

Amb una base de coneixements de llenguatge HTML, nocions de PHP, un bon bagatge com a blocaire i un servei d'assitència exemplar a través dels fòrums de suport tècnic, hem aconseguit una web dinàmica i de fàcil manteniment, amb un potencial molt gran per explotar: com intranet, com moodle i com pàgina web pública.

Inici de curs amb la Grip A.

2009-09-01T22:17:00.002+02:00

Tota la informació que envolta la Grip A és confusa i aparentment alarmista.

Els darrers dies hem estat sentint diferents plantejaments referents als protocols a aplicar a les escoles i al possible endarreriment de l'inici de curs.

Finalment, la política ha posat seny i s'ha imposat el sentit comú. Sense ànim de frivolitzar sobre la gravetat de la situació sanitària, és evident que, socialment, no es pot plantejar ni un endarreriment del curs escolar ni un tancament preventiu a l'aparèixer un determinat nombre de casos a un centre escolar. Les repercussions laborals en el conjunt de la societat serien massa greus.

Esperem que, com apunten alguns professionals mèdics, tot plegat quedi com una grip una mica més agressiva que l'estacional de cada any. Per començar, cal tranquilitzar-se i evitar caure en la paranoia mediàtica que es retroalimenta dia rere dia.

"Rere les línies. Sobre la lectura contemporània" de Daniel Cassany.

2009-08-26T22:11:00.006+02:00

Actualment llegim i escrivim més que mai, gràcies a que les formes de lectura i escriptura han evolucionat molt ràpidament en els darrers anys.

Daniel Cassany, reflexiona sobre aquesta realitat a "Rere les línies. Sobre la lectura contemporània" de l'editorial "Empúries".

Ens proposa descobrir el que hi ha "rere les línies" davant la creixent explosió de continguts a tots els nivells, que ha democratitzat la creació literària (els blocs són un bon exemple), al temps que ha complicat l'adquisició de criteri davant del que llegim. Internet és el paradigma, però està molt lluny de la credibilitat que té el paper escrit, si més no per bona part de la població.

L'autor fa clares referències a l'ensenyament-aprenentatge de la llengua, i en conseqüència als mestres i professors, com un dels punts claus per fer ciutadans competents, a través de la lectura i l'escriptura, en una complexitat social i cultural creixent.

En la següent conferència, recomanada a l'assignatura de Comunicació i Informació Audiovisuals I de la llicenciatura de Comunicació Audiovisuals de la Universitat Oberta de Catalunya, Cassany repassa algun dels principals aspectes que recull al seu llibre.

"L'escola contra el món. L'optimisme és possible" de Gregorio Luri.

2009-08-25T23:01:00.004+02:00

Torno de vacances, com tants mestres i professors, amb les "piles carregades" per la nostra particular lluita "contra el món".

A diferència de l'estiu passat, he tingut poc temps per llegir i fer esport, ja que el Víctor ja té quasi un any i mig i absorbeix molta energia i gran quantitat de temps en la seva descoberta del món. No sap el que són les vacances, però m'ha fet gaudir amb unes de ben especials.

Una de les lectures que he fet a les hores de la seva migdiada ha estat "L'escola contra el món. L'optimisme és possible" de Gregorio Luri publicat per l'editorial "La Campana".

Malgrat que possiblement no coincidiríem en els plantejaments metodològics, el llibre és ple de reflexions interessants, que encara que l'autor no ho desitgi, "haurien de fer obrir molts debats".

Quan un mestre parla sobre l'escola des de l'optimisme raonat, sense riure-se'n, destruir-la o menystenir-la, sempre escriu coses interessants.

De tots els punts que tracta el llibre em quedo amb la necessitat de recuperar la confiança en la institució i en els professionals que la composen, també per part dels propis mestres i professors. És l'única manera de fer que l'escola obtingui el paper central en la formació d'una ciutadania responsable. Més enllà de mirar el passat amb nostàlgia, tendresa, odi o qualsevol altre sentiment, cal reflexionar entorn el convenciment ideològic i metodològic de les actuacions quotidianes dels docents. Estic d'acord amb Luri que no hi ha metodologies inadequades per l'aprenentatge en mans de mestres competents convençuts en la seva aplicació, però és evident que cada mestre pot triar les que consideri més adients pel seu alumnat i per les seves capacitats.

Una altra idea destacable és la responsabilitat dels mestres en el nostre dia a dia a les aules. No podem objectar ni renunciar-hi. Molt sovint no som capaços d'assumir-la i ens posem a la defensiva davant dels problemes, evitant així posar-hi remei. Nosaltres, amb els pares i els alumnes, però també amb l'administració i el conjunt de la societat, som els principals responsables de l'educació dels nens i nenes d'avui, ciutadans adults del futur.

Per últim, l'autor parla de la voluntat com a fonament de l'aprenentatge. Aquest és un autèntic motor per l'escola. La voluntat dels alumnes, dels mestres, dels pares i de l'administració per implicar-se plenament en el correcte funcionament dels nostres centres educatius. És aquí on l'optimisme esdevé, més que possible, necessari. Sense un plantejament positiu en el seu conjunt, no seria possible engegar curs rere curs aquesta apassionant aventura que diem ESCOLA. Espero que el món no s'ens empassi. El curs està a punt de començar...

Anàlisi d'un espot televisiu sota els criteris de l'Escola de Frankfurt.

2009-07-22T22:09:00.002+02:00

Aquest espot presenta un carrer qualsevol d'una ciutat de l'Índia, amb una contextualització plena d'estereotips d'aquest país. En aquest carrer, entre l'efervescència de les bicicletes, els vianants i algun “motocarro”, el propietari d'un cotxe típic, i tòpic, indi, que en aquest context, ja se li suposa un determinat estatus social, pensa com millorar el seu vehicle.

El fetitxe en forma de cotxe amb un valor de canvi molt superior al seu valor d'ús comença a ser modificat. Incomprensiblement, el propietari del cotxe comença a xocar contra les parets, fa que un elefant (un altre estereotip indi) s'assegui a sobre del cotxe i passa tota una nit treballant a cops de martell per canviar-li l'aparença.

Arribats a aquest punt, l'idealització d'un anunci sobre paper d'un Peugeot 206, cotxe europeu, inabastable realment per aquest ciutadà indi, es veu reflectit en el vehicle modificat a cops. Aconseguida aquesta fita, el propietari del cotxe, i els seus amics, poden optar a una millora social en forma de festa “occidentalitzada” dins de la pròpia societat índia.

L'àudio juga un paper important en el conjunt de l'anunci. La música tradicional índia de fons de l'inici de l'espot dóna pas a una música amb tons molt més actuals, però mantenint clares connotacions índies, reflectint l'existència de dues classes socials ben delimitades a la societat índia.

El cotxe és un reflex de l'estatus social que distingeix el seu propietari a l'Índia, homogeneïtzant-lo amb Europa. És un clar exemple d'imperialisme cultural i econòmic en clau d'humor, però absolutament aplicable al consumidor espanyol, al que se li transmet la necessitat de canviar el cotxe vell per tal de millorar socialment. El capitalisme, a través de la publicitat, transmet un valor associat al cotxe com a element de rellevància social i de modernitat.

29 anys amb els mitjans de comunicació de masses.

2009-07-21T14:07:00.003+02:00

Els mitjans de comunicació de masses han anat canviant des de l'any del meu naixement, el 1980. Però el gran canvi ha estat l'ús que he anat donant en cada etapa de la meva vida. Funcions com el lleure, la integració social i el prestigi han conviscut, i conviuen, amb disfuncions com la narcotització, la passivitat o la degradació del “gust”. Les sèries, els informatius, els concursos, la “radiofòrmula”, les retransmissions esportives i internet són part de la meva pròpia identitat cultural.

La televisió de la meva infància era pública. TVE i TVC. Una opció massiva (La Primera i TV3) i una minoritària (La 2 i el 33) en dos idiomes coexistents. Una finestra al món que “informa” i “narcotiza” a parts iguals. Un castellanoparlant com jo va tenir una immersió lingüística molt potent a l'escola, però també mirant els dibuixos animats de dissabte i diumenge després de dinar (Els barrufets, Els Bobobobs, Històries de Catalunya...), i de les tardes de cada dia (El Doctor Slump, Bola de Drac...). Poc a poc, el català s'anava convertint en una llengua pròpia. “El Club Super3” cohesionava la infància catalana.

La premsa local, ja sigui el diari “SEGRE” o “La Mañana” sempre ha estat present a casa meva. Són qui “atorga estatus” i “crea l'opinió” de la realitat més propera. “Complementa” les vivències diàries d'una manera molt efectiva.

Amb l'adolescència van arribar els canals privats (Antena 3, Telecinco i Canal +) i el “boom” del visionat de les sèries americanes. L'imperialisme cultural en forma de El príncipe de Bel-Air, Cosas de Casa, Els Simpson, El Equipo A, McGiver, V, El Coche Fantástico, Humor Amarillo o Pressing Catch. Nous formats, alguns encara vigents, són la base dels jocs amb els meus germans.

El futbol serveix per conformar una personalitat i una sensació de pertànyer a un grup, a una ciutat. Teníem una Unió Esportiva Lleida amb la que emmirallar-nos i somiar. Anar al Camp d'Esports tenia en TV3, i en la ràdio i la premsa local, el mirall (en la mítica temporada de l'ascens a Primera Divisió) en el que, d'alguna manera, em sentia identificat. La premsa escrita em permetia seguir l'evolució del meu equip i, poc a poc, vaig anar interessant-me per d'altres temes i coneixent les personalitats locals, el paper escrit els “prestigia”, la seva lectura diària em conforma l'imaginari social i cultural lleidatà, català i espanyol. Ajuda a crear una identitat pròpia.

Però amb el Segle XXI vaig arribar a la joventut i l'explosió dels “nous mitjans de comunicació”. Desenvolupo l'esperit crític a través de pàgines web com “Nodo-50” (http://www.nodo50.org/) o “Indymedia” (http://barcelona.indymedia.org/) i prenc contacte amb els moviments socials crítics amb la “informació oficial”. Mai més torno a llegir un diari, escoltar una tertúlia radiofònica o mirar un programa de televisió de la mateixa manera. Ara sempre vaig a buscar “les fonts”. Així mateix, la militància activa a la CGT de Ponent em canvia radicalment la visió dels mitjans de comunicació locals i la seva “independència” i “veracitat”, però també dels anomenats alternatius. La web 2.0 només fa que agreujar la situació. Portals com “Poliblocs” (http://www.poliblocs.cat) són una bona mostra de l'amalgama ideològic català i les possibilitats expressives de la “blocosfera”. Internet ha democratitzat la informació, especialment la seva publicació i difusió, però “despersonalitza, greument, els actes de socialització”. El simple fet de publicar opinions a internet no pressuposa una acció política i social real efectiva. Aquesta passa per moltes altres accions i, sobretot, no pot ignorar el pes dels “mitjans de comunicació tradicionals”.

Personalment, a l'actualitat la televisió és totalment secundària al meu dia a dia. TV3 és la referència. Només escolto la ràdio als trajectes, breus, en cotxe. RAC1 ha desbancat a la “radiofòrmula”. El diari “Público” comparteix protagonisme amb la premsa local un o dos cops per setmana. No llegeixo el diari cada dia. Internet és l'espai de publicació, formació, informació i entreteniment preeminent. Dels líders d'audiència a la recerca de les visions alternatives de la realitat, sense deixar de publicar la meva pròpia realitat al meu bloc personal (http://totum-revolutum.blogspot.com) o al Facebook. Cal prendre consciència de la necessitat de controlar “l'estimulació excessiva” que suposa la realitat audiovisual actual.

29 anys de canvi permanent, de replantejament de la pròpia identitat cultural construïda des de moltes vessants, però amb el segell dels Mitjans de Comunicació de Masses permanentment present, modelant-me i remodelant-me una i altra vegada a través de totes aquestes funcions i disfuncions.

La Comunicació Intercultural des del corrent constructivista.

2009-07-20T14:16:00.002+02:00

Un cop llegit el text “¿Qué es la comunicación intercultural?” de Miquel Rodrigo (1999), La comunicación intercultural Barcelona: Anthropos, p. 64-81, arribem a la conclusió que la comunicació intercultural és una necessitat de la realitat social actual. La relació entre les diferents cultures porta indefugiblement a comunicar-se entre elles. Els individus, o les institucions, que integren les diferents realitats culturals són els actors que estableixen la comunicació intercultural, ja sigui interpersonal o mediada. La interacció entre ells és la base.

L'imperialisme cultural estatunidenc ha aconseguit establir una llengua que facilita la comunicació, ja que és a través del llenguatge com és construeixen, i es comparteixen, les realitats culturals. Però aquesta preeminència de l'anglès, i la forta presència mediàtica de la indústria cultural estatunidenca, no ha d'impedir tenir present que, fins i tot, les diferents llengües propicien construccions de la realitat diferents.
Les interpretacions de la realitat són sempre subjectives, fet que implica que cadascun dels punts de vista sobre la vida de les diferents cultures són igualment vàlids, ja que estan arrelats a les convencions col·lectives històriques de cada cultura. La televisió, però també el cinema, la ràdio, la indústria musical i Internet, possibiliten una uniformització d'aquestes convencions col·lectives, sent, d'alguna manera, creadors d'una nova cultura, per sobre d'estats, nacions, ètnies, religions i ideologies. Malauradament, massa sovint constatem com aquesta realitat és la imposició del model cultural de l'emissor, més que una construcció d'una nova cultura. És per això que a la Catalunya del segle XXI, a través dels mitjans de comunicació de masses, tenim més coneixement de la història i l'actualitat dels Estats Units d'Amèrica que de la del nostre municipi, nació o estat.

Quan ens comuniquem amb membres d'una cultura diferent de la nostra, ho fem sempre des de la nostra particular cosmovisió fruit dels nostres aprenentatges fets a la vida quotidiana a través d'una socialització i un context determinats, que té semblances i diferències substancials amb les altres cultures, i que determinen construccions de realitats socials diferents. Podem trobar un bon exemple en les zones frontereres entre els estats. A la Cerdanya o al Camp de Gibraltar trobem xocs culturals evidents entre els habitants de banda i banda de la frontera, que és una construcció social. Són membres de cultures diferents, que tenen molts punts en comú i també moltes diferències, en un espai físic concret d'extensió molt reduïda.

La cultura és la realitat objectiva (des del punt de vista filogenètic) fruit de la comunicació entre les persones que en formen part, però alhora (des del punt de vista ontogenètic) cada individu de cada cultura ha elaborat una construcció d'una realitat subjectiva de la seva cultura, i de les altres, farcida d'estereotips i tòpics, de generalitzacions excessives.

És aquí on trobem la necessitat de l'empatia per fer possible la comunicació intercultural, ja que la crisi de sentit a la que fan referència Berger i Luckmann es pot aguditzar amb la complexitat que implica el contacte entre diferents cultures, amb diferents realitats objectives associades. Aquest és un repte d'una societat com la catalana que, malgrat ser fruit del mestissatge, troba problemes de comunicació intercultural en el que són problemes socials, d'origen socioeconòmic, fruit de les desigualtats.

Els canvis en la construcció del discurs mediàtic.

2009-07-17T13:53:00.003+02:00

El discurs mediàtic està en constant canvi, al ritme vertiginós que canvien les possibilitats tècniques dels mitjans de comunicació de masses. Considerant els mitjans tradicionals la premsa, la ràdio i la televisió i els nous mitjans digitals les plataformes multimèdia 2.0 i les xarxes socials, veiem com el gran canvi està en la interactivitat del procés.

A partir de l'esquema Emissor -> Missatge -> Receptor en un determinat Context constatem aquest canvi. Els mitjans tradicionals tenen vies de participació dels receptors amb “cartes al director”, trucades, participació a concursos o com a públic. Per contra, els nous mitjans digitals el receptor és alhora emissor. La “blocosfera” és un bon exemple, com els portals de vídeos com “Youtube” o les plataformes per fotografies com “Flickr”. En aquesta diferència rau el diferent nivell de credibilitat d'uns i altres. Els primers sempre passen un filtre previ a la seva publicació, que està en mans de professionals amb una empresa al darrera. Per la seva banda, els nous mitjans són immediats i sense més censura que la de la persona que ho publica, sense cap mena d'infraestructura, més enllà de la que presta, gratuïtament, el servei.

Entremig d'aquests extrems veiem que dia a dia les versions digitals dels mitjans tradicionals van guanyant pes i potencien la interactivitat i també es recorre el camí a la inversa com el cas del diari de nova creació “Público” que amb Ignacio Escolar, blocaire de referència, al capdavant, ha traspassat el format digital al paper.

Possiblement caminem cap a la integració d'ambdos plantejaments que es complementen i es milloren, en contra dels que profetitzen la desaparició dels mitjans tradicionals.

Els informatius televisius públics i privats.

2009-07-16T23:32:00.003+02:00

La televisió és la institució mediàtica amb més presència a la vida de la ciutadania. Segons dades de l'IDESCAT (http://www.idescat.cat/dequavi/?TC=444&V0=8&V1=11) un 98,5 % de la població disposa de televisor, és a dir, la capacitat real de “formar, informar i entretenir” és, potencialment, molt elevada.

A Espanya, la televisió és considerada, segons Lluís de Carreras i Serra, un “servei públic essencial”, però podem diferenciar, entre els canals majoritaris, els públics (TVE1, TVE2, La FORTA) i els privats (Antena 3, Telecinco, Cuatro i La Sexta), en funció dels seus propietaris mediàtics. En el primer cas és l'estat, des del govern central o des de les autonomies, i en el segon són diferents empreses del sector audiovisual, periodístic i editorial amb una presència molt important a nivell socioeconòmic.

Malgrat aquesta diferenciació, en funció dels propietaris mediàtics, el funcionament general és molt similar i està fortament condicionat per la presència de la publicitat, fet que fa que la lluita per l'audiència sigui una característica fonamental. Darrerament, s'està qüestionant aquest model a causa de la multiplicació de l'oferta a través de la Televisió Digital Terrestre, que fa que els ingressos per publicitat es redueixin, en haver de repartir-se.

Però quan parlem dels informatius el panorama canvia. En el cas de les televisions privades els propietaris contracten els professionals i marquen la línia editorial en funció dels seus interessos, essencialment buscant l'audiència, a través del sensacionalisme, de l'incís en un determinat esport del qual es tenen els drets de retransmissió (pensem en el Fòrmula 1), amb una afinitat política manifesta o latent, amb la promoció de determinades pel·lícules en les que s'ha aportat capital...

Per la seva banda, en el cas de les televisions públiques, aquesta situació s'agreuja, arribant al cronometratge dels minuts de presència de les diferents opcions parlamentàries en les campanyes electorals en funció de la seva representativitat o els nomenaments i destitucions dels professionals en funció dels canvis de govern. Són, massa sovint, utilitzats pels diferents governs com aparells de ratificació de les posicions pròpies, deixant en segon terme l'autèntica funció de servei públic sensible a totes les posicions ideològiques.

Per acabar, cal destacar que sembla que el públic és considerat espectador o consumidor abans que ciutadà en el tractament de la informació i, com a tal, tria l'opció que considera més adient, encara que sigui per tradició (cal tenir present que fins la dècada dels 90 del segle passat no van aparèixer els primers canals privats).

Sociològicament, caldria prohibir l’ús dels adjectius natural i normal

2009-07-15T12:31:00.003+02:00

Cal partir de la premissa que la Sociologia no es regeix per les lleis naturals pròpies de la ciència. La Sociologia intenta explicar una realitat existent i canviant. Aquest canvi constant, accelerat extremadament en la darreria del segle XX i aquest inici del segle XXI, té com a màxim exponent els canvis en la comunicació. Sociològicament es descriuen i s'analitzen diferents fets, propis d'un moment i un espai concrets.

Sense anar més lluny, la proliferació de l'ús dels telèfons mòbils ha portat a ser considerada normal una situació que fa 30 anys era extremadament excepcional. L'any 1980, a Espanya, hagués estat impossible imaginar que gairebé tothom disposaria de telèfon mòbil, quan en alguns pobles, de centenars o milers d'habitants, únicament es disposava d'un únic telèfon públic. Avui l'excepcionalitat és trobar algú sense telèfon mòbil.

Centrant-nos en els mitjans de comunicació, durant la dictadura del General Franco s'afirmava que les retransmissions esportives televisives, i radiofòniques, servien pel control social de la població. Es consideraven excessives, des d'alguns sectors crítics, les retransmissions per l'únic canal de televisió. Actualment, havent viscut la "guerra del futbol” és totalment acceptat, fins i tot considerat normal, la retransmissió de 3 i 4 partits de futbol de la 1a divisió espanyola a dos canals alhora, de retransmissions de partits de Segona Divisió A i B a la televisió pública catalana, de lligues estrangeres a la televisió pública espanyola i partits diversos a les televisions locals. En el mateix sentit s'accepta que la televisió pública de Catalunya emeti els diumenges els telenotícies del migdia més tard per donar cabuda a les retransmissions de Fórmula 1, que són al seu temps retransmeses per un altre canal privat. El que temps enrera només seria propi de determinats esdeveniments esportius, com un Mundial de Futbol o uns Jocs Olímpics, ara és la quotidianitat setmanal.

Sociològicament, caldria prohibir l’ús dels adjectius natural i normal.

Conceptes bàsics de Sociologia aplicats a la Comunicació Audiovisual.

2009-07-13T23:12:00.003+02:00

Considerant la importància que es dóna a les audiències en la programació televisiva, i radiofònica, els televidents, i els radiooients, amb la seva tria són l'acció humana, determinant en el negoci audiovisual.

Però de la mateixa manera, considerant el continu debat entre qui tria la programació, si l'audiència o els emissors, podríem dir que els programes d'èxit estan estretament lligats a l'estructura social directament relacionada, en aquest cas, amb la distribució horària de la programació. Hi ha hores amb més audiència a priori, per hàbits socials, i que, per tant, els programes que hi són assignats tenen més possibilitats d'èxit. Així s'entenen les “peregrinacions” d'algunes propostes que d'entrada no acaben de tenir molta acceptació per part del públic i acaben sent relegades a horaris intempestius.

Seguint en la mateixa línia, els radiooients i els televidents, seguidors d'un programa amb molta audiència, troben en ell una identitat, que possibilita la socialització amb el seu entorn més proper (família, companys de feina, amics...) i que té una bona mostra en els grups del Facebook, o els blocs, de determinats programes.

Finalment, tornant a la controvèrsia entre qui és el culpable de la “teleescombreria”, i jo afegiria “radioescombreria”, l'audiència o els emissors, podem percebre el concepte de poder. L'audiència és activa o és passiva? L'exercici del poder per part de l'audiència només es podrà materialitzar a través del consum actiu de mitjans audiovisuals a través d'internet. En la resta de casos, el poder rau en l'emissor.

Símbols: El Punt Verd d'Ecoembes.

2009-07-12T22:37:00.007+02:00

El Punt Verd és un símbol omnipresent a les nostres vides.

Tots els envasos que passen per les nostres mans ens el mostren. El veiem a diari. És el Yin i el Yang dels residus. Aquells que els generen, amb envasos excessius i innecessaris, des de la seva vessant fosca de generadors de benestar a costa de destruir el planeta, se'n fan càrrec de la seva gestió integral a través d'Ecoembes, empresa sense ànim de lucre, que d'altra banda té el monopoli del Sistema Integral de Gestió de Residus d'Envasos, carregant el cost al consumidor, això sí. Els residus generen llocs de treball i nous envasos. Són font de lluminositat. L'objecte etiquetat amb aquest nou "Yin i Yang" també té les dos cares, la foscor i la lluminositat. El problema que suposa l'excessiva producció de residus es transforma en llocs de treball i nous envasos que, al seu temps, seran generadors de felicitat en la nostra societat de consumidors. El mal i el bé en un mateix envàs.

El paral·lelisme entre els dos símbols és manifest, tant en l'aparença com en el significat.

L'excés de residus, el gran problema de la societat occidental, és transformat en una oportunitat per buscar la llum a través del reciclatge, sense perdre ni un bri del nostre benestar consumista i generant un nou negoci al seu voltant.

Primer semestre a la UOC.

2009-07-10T00:07:00.003+02:00

Aquests dies he conegut les notes del meu primer semestre a la UOC. Molta gent m'havia parlat molt bé d'aquesta universitat i ara jo també ho puc fer. El model d'avaluació continuada em sembla molt adequat i, per trobar un problema, crec que les taxes són molt elevades i que el Campus Virtual necessita una actualització, però no crec que això sigui desconegut pels membres d'aquesta comunitat educativa tan especial.

He començat a estudiar el segon cicle de Comunicació Audiovisual, amb l'objectiu d'assolir la llicenciatura i poder aplicar els aprenentatges a l'Educació Audiovisual, que és una de les assignatures pendents de les escoles d'avui.

Intentaré estudiar a un ritme assequible, a les hores que el Víctor dorm. He començat amb tres assignatures, que són complements de formació: Teoria de la Comunicació i la Informació, Sociologia de la Comunicació de Masses i Comunicació i Informació Audiovisuals I.

Ara que he aprovat intentaré fer allò que no vaig fer amb la gran quantitat de treballs que vaig fer a Magisteri, és a dir, donar difusió, per si algú en pot treure alguna utilitat, a aquelles reflexions que recullen, que considero interessants, a través del bloc. Ho publicaré en els propers dies.

Linkat, una oportunitat.

2009-07-07T23:46:00.004+02:00

El centre on treballaré el curs vinent, el CEIP La Mitjana de Lleida, és centre pilot d'aplicació de Linkat. Aquests primers dies d'estiu hem aprofundit en el seu ús, constatant que només cal un canvi de mentalitat enfront el programari lliure a l'educació per tal de donar-li l'impuls que necessita per ampliar-ne el seu ús.

Molts programes sota llicència GNU - Linux s'han fet un lloc al nostre dia a dia a les aules i són la base de multiplicitat de serveis oferts a internet. El Mozilla Firefox, l'Openoffice o el Gimp són tres exemples que he incorporat al meu treball diari, com molts altres mestres i professors.

Fer anar un nou sistema operatiu, el Linkat, dissenyat per ser utilitzat a les escoles i instituts catalans, amb un bon recolzament institucional al darrera i amb un entorn d'escriptori, el Gnome, comú a molts altres sistemes, i tant o més intuïtiu i automatitzat que el Windows Vista, és una gran oportunitat per l'educació catalana. És només una qüestió de voluntat i convenciment entre els docents.

Linkat és una bona oportunitat.

2a edició dels "Premis Blocs Catalunya".

2009-07-05T23:20:00.004+02:00

Malgrat l'estat letàrgic en el que ha viscut aquest bloc els darrers mesos, sempre intento promocionar-lo.

Aquest any s'han tornat a convocar els "Premis Blocs Catalunya". Com l'any passat he inscrit el bloc a la categoria d'Educació i espero rebre algun vot a la consulta popular.

La Seu Vella, una caixa de sorpreses.

2009-07-05T22:07:00.003+02:00

Aquests primers dies de juliol he obert una caixa de sorpreses de la mà de l'Anna de Dios i la Núria Piqué, a la 40a Escola d'Estiu "Jaume Miret" organitzada pel Moviment d'Innovació Educativa de Lleida, la Seu Vella.

L'edifici més important de la ciutat és present cada dia a les nostres vides però encara ens costa atansar-nos a gaudir-ne de la seva genialitat.

Aquesta barrera l'hem intentat trencar amb propostes metodològiques molt encertades per treballar aquest gran recurs didàctic des de les més diverses vessants.

La Seu Vella és molt més que una catedral. El turó en el seu conjunt és una font de recursos inesgotables i que no poden ser considerats aïlladament, a més de ser un símbol per tots els lleidatans.

Treballar la geografia, la història, l'art, els sentits, la matemàtica, la poesia, l'urbanisme tot experimentant dins i fora d'aquest espai ens permet plantejar propostes adequades a tots els nivells que giren entorn la Seu Vella i, en conseqüència, fomenten el seu coneixement i, per tant, la seva valoració.

En definitiva, cal explicar la singularitat del conjunt historicoartística del Turó de la Seu Vella de Lleida per poder gaudir-ne plenament.

Massa sovint, els mestres i professors lleidatans organitzem sortides a Barcelona, havent de patir retencions a l'anar i al tornar, dedicant molt temps, i diners, al desplaçament i no som capaços d'organitzar una sortida d'una jornada sencera a aquest indret que ben segur que la mereix, treballant-lo abans, durant i després, per tal d'omplir-lo de significat.

Els reportatges. Treballs audiovisuals a Cicle Mitjà i Superior de Primària.

2009-07-02T14:50:00.002+02:00

Durant aquest curs passat el Cicles Mitjà i Superior del meu centre hem treballat el reportatge audiovisual a través de la proposta del STAC del CEIP Pràctiques II.

Al Bloc d'Informàtica i Audiovisuals del CEIP Dr. Serés d'Alpicat hem fet un recull dels treballs dels alumnes.

A més a més, a través del Google Maps hem ubicat els diferents centres participants amb les seves corresponent propostes.

Mostra PROJECTE STAC PRACTIQUES 2 en un mapa més gran

Arriba la Llei d'Educació de Catalunya.

2009-06-30T23:15:00.004+02:00

Demà s'aprovarà la Llei d'Educació de Catalunya. Arriba a les portes de les vacances, amb l'esgotament professional, i també reivindicatiu. Ara caldrà estar atents als moviments normatius que es derivaran del redactat de la llei i que són, en definitiva, els que més ens afectaran al dia a dia a les aules, i que anirem coneixent durant l'estiu.

El curs vinent començarà amb renecs entre els mestres i professors i, de ben segur, amb alguna sorpresa organitzativa. L'aprovació d'aquesta llei ho haurà possibilitat.

L'Educació és un petit pas, dins de la gran liberalització dels serveis públics que estem vivint, sota la mentida d'un millor funcionament. La Llei d'Educació de Catalunya és una mostra més de l'allunyament dels polítics respecte als ciutadans...

1 de cada 4 alumnes catalans té un nivell baix de "competències bàsiques".

2009-06-14T23:00:00.003+02:00

Vaig criticar que el Departament d'Educació es gastés 1 milió d'euros en el disseny i l'aplicació de la prova de competències bàsiques de sisè de primària. Ara, que s'han fet públics els resultats, la crítica rebrota.

Llegint l'informe no entenc quin criteri es segueix per ubicar els resultats d'un alumne, o d'un centre, en el nivell baix, mitjà o alt. Davant d'aquesta circumstància, el resultat perd tot el sentit i és de difícil comprensió, massa simplificat per fer una avaluació de qualitat. Espero que als centres, que han de tractar de millorar la seva pràctica docent gràcies als resultats, es concretin una mica més els resultats obtinguts.

El que està molt clar és que el missatge rebut pel conjunt de la societat és que l'escola pública funciona pitjor que la privada, sigui concertada o no, amb totes les nefastes conseqüències que aquest missatge comporta.

Jo resumiria els resultats des d'una altra òptica. 1 de cada 4 alumnes de sisè de primària està en risc d'exclusió social, per tant, s'han de posar mesures educatives, socials i econòmiques que garanteixin la igualtat d'oportunitats.

De la passivitat al totalitarisme.

2009-06-11T15:54:00.003+02:00

El seguiment de la vaga d'ahir va ser decepcionant. La capacitat mobilitzadora dels sindicats, lamentable. L'abstenció a les eleccions europees va ser la guanyadora. La passivitat regna la nostra societat.

Cada cop les decisions importants s'allunyen de les persones, però les conseqüències són molt concretes i ens afecten a tots.

Les normatives europees ens canvien molts aspectes a la nostra vida. La Llei d'Educació de Catalunya reformula el dia dia de mestres i professors, però també del conjunt de la ciutadania.

Però restem mirant-nos el melic i pensant que la política és aliena a les nostres vides. A més a més, no veiem camí per oposar-nos però la passivitat ens guanya i ens porta a acceptar, irremissiblement, les imposicions que ens porten a un creixent totalitarisme.

Hem de reflexionar profundament sobre les conseqüències dels nostres actes i, en especial, de tot allò que deixem de fer.

Mentrestant, continuarem renegant al bar i al passadís...

10J - Motius per fer vaga.

2009-06-04T23:14:00.003+02:00

Des de la Federació d'Ensenyament de la CGT de Catalunya s'ha fet una anàlisi del Dictamen de la Llei d'Educació de Catalunya.
La seva lectura referma la necessitat de secundar la vaga del proper dimecres 10 de juny, en defensa de l'escola pública.

Una vaga més a l'ensenyament.

2009-05-31T21:55:00.004+02:00

El proper 10 de juny s'ha tornat a convocar una jornada de vaga a l'ensenyament públic català. S'ha buscat una nova fórmula, de tres hores, pensant en la repercussió en el sou, però, sobretot, en el fet que estem a final de curs.

La responsabilitat de mestres i professors és indubtable, però la Llei d'Educació de Catalunya serà aprovada a finals de juny, just a l'arribar les vacances, amb dèbils processos de participació (www.lleieducacio.cat) i un fort recel entre els docents. Es començarà a aplicar ben aviat. Cal demostrar que el professorat no creu en la via de la imposició, demanem més participació i democràcia a les escoles, fugint dels models empresarials pels que aposta la nova llei.

La mobilització sembla l'únic camí per evitar les mesures que cauen dels despatxos, tal com s'ha demostrat amb la reformulació de l'ampliació de la jornada lectiva o l'aturada de l'aplicació del nou calendari escolar, però no podem estar sempre en guàrdia i és el Departament d'Educació qui ha de fer seves les propostes organitzatives que sorgeixen de la base, evitant la confrontació i el desencís que, massa sovint, viuen els mestres i professors.

El 10 de juny, aturem-nos de 12:00 a 15:00, contra la política educativa de la Generalitat de Catalunya.

Solució a la crisi.

2009-05-27T22:36:00.004+02:00

El Barça ha guanyat la Champions League. Tota Catalunya s'ha aturat. La crisi s'ha oblidat. Aquesta nit Barcelona serà saquejada, sumida en el caos, però no importarà perquè "som els millors d'Europa".

El futbol, i el show mediàtic associat, escapa de qualsevol racionalitat. L'Administració Pública de Catalunya fa una immensa despesa entorn aquests esdeveniments. No hi ha cap problema per desplaçar a Roma a centenars de persones amb els diners de tothom.

Hauria de caure'ns la cara de vergonya, però el Barça ja té la 3a Copa d'Europa i això sembla ser la solució a la crisi.

A Lleida ja sento cotxes pitant, gent cridant, petards explotant...

Visca el Barça?

Centralisme i telèfon d'emergències.

2009-05-24T22:50:00.004+02:00

Aquest cap de setmana es celebrava a Lleida el XXXè Aplec del Caragol. És el final d'un mes de festes a la ciutat. Com sempre que hi ha eleccions, encara que siguin europees i descafeïnades, tots els polítics hi fan cap. Aquest matí, el president Montilla, escoltat per un exèrcit de mossos, s'ha passejat pels Camps Elisis de Lleida, amb la seva gràcia habitual.

Per la tarda, quan les colles recullen i el recinte va quedant buit, hem estat testimonis d'una baralla multitudinària entre diferents persones d'ètnia gitana dels que, seguint el que s'ha convertit en una tradició, fan un peregrinatge pidolant, amb la canalla inclosa, les restes d'un cap de setmana d'excesos i tiberis, saltant-se totes les normes, sovint ingovernables, de la FECOLL.

Quan he vist que la situació s'escapava de les mans de la "seguretat privada" he trucat al 088. Sense pensar-m'ho dos vegades he dit que els fets s'esdevenien "a l'Aplec del Caragol de Lleida". La meva sorpresa ha estat constatar que, evidentment, el policia que estava a l'altre costat de la línia telefònica no tenia ni idea del que era aquest esdeveniment massiu. No es pot considerar operatiu, ja m'he trobat en diverses ocasions, que les trucades a la policia es rebin centralitzades. Segur que és tecnològicament viable la comunicació, a través d'un telèfon únic, amb la comissaria més propera a l'emissor de la trucada, que evitaria allargar les explicacions i agilitzaria l'actuació policial. Potser, en aquest cas, hauria d'haver alertat la Guàrdia Urbana.

Molt sovint, i en casos d'emergència encara més, les indicacions són sempre orientatives i difícils de conèixer pels ciutadans que truquen actuant d'acord a les normes de convivència a uns serveis d'emergència, com massa coses a aquest país, excessivament centralitzats.

www.yotambientengoderechos.com

2009-05-13T23:28:00.003+02:00

Últimament he esdevingut monotemàtic i aquest bloc sembla un monogràfic de la Llei d'Educació de Catalunya.
A l'escola estem treballant l'Educació Audiovisual amb la creació d'un documental i, amb els alumnes de 1r, vam començar a enregistrar un curt amb la idea final de presentar-lo a "La Llanterna Digital", però el temps se'ns va tirar a sobre i el termini es va exhaurir.
Però són molts els concursos que es plantegen potenciar l'Educació Audiovisual als centres educatius i sempre són una bona font de recursos pels i un incentiu per mestres i alumnes. El més important és ser-ne coneixedors.
"El Consejo General de la Abogacía Española" ens ha fet arribar a l'escola la convocatòria del "1er Concurso Nacional Online de Cortos sobre los Derechos del Niño". Intentarem presentar els treballs dels alumnes de 1r i espero que, a través d'aquest bloc, algú altre pugui conèixer la seva existència i així trencar una mica amb el monotema.

Nova jornada de vaga contra la Llei d'Educació de Catalunya.

2009-05-12T23:37:00.005+02:00

Això és "el cuento de nunca acabar". Avui s'ha informat d'una nova convocatòria de vaga a l'ensenyament públic català pel proper 10 de juny. El mateix dia s'ha publicat al Butlletí Oficial del Parlament de Catalunya el text definitiu que serà sotmès a votació. A tot arreu només es parla de l'absurd de l'anunci del PP de Catalunya. L'article 11 instaura el Català com a "llengua vehicular i d'aprenentatge" com ha estat des dels anys 80. Per tant, a què respon aquesta absurda polèmica?

El "Coco-Aznar" entra en acció i l'oposició frontal del PP a una realitat exitosa com és l'escolarització en català farà que la resta d'aspectes criticats, i en especial la privatització, quedin en un segon terme mediàtic i, per tant, fora del debat públic. Tots els partits polítics "amb bandera de catalanitat" tancaran files contra el PP.

La visceralitat de la llengua aglutinarà molta més gent a favor de la Llei d'Educació de Catalunya que, en aquest aspecte, únicament constata la realitat que s'ha vingut aplicant els darrers 25 anys. Jo he estat un castellanoparlant escolaritzat plenament en català, faig un ús correcte d'ambdues llengües i considero aquest bilingüisme com la major riquesa cultural que disposo. Aquest no és el debat de la Llei d'Educació de Catalunya.

L'oposició a la llei, quasibé convertida en una oposició a la manera de fer del Departament encapçalat per l'Ernest Maragall, continuarà al juny, malgrat ser com donar-se cops de cap contra un mur de formigó...

"Sociovergència" per la Llei d'Educació de Catalunya.

2009-05-06T13:49:00.002+02:00

La "Sociovergència" ja és aquí. Mentre l'exlehendakari criticava el PSOE a l'arribada de Patxi López a la Lehendakaritza, CiU pactava amb el PSC la "llei de país" que exclou del consens a tots els representants dels mestres i professors de l'escola pública de Catalunya.

Tots els apunts que han anat fent els polítics sobre la Llei d'Educació de Catalunya, amb el ressò mediàtic associat, fan referència a anècdotes del redactat del text legal que regirà el dia a dia de les escoles i instituts. Es parla del blindatge del català, de la tercera hora de castellà o de la creació del servei públic d'educació. Enlloc es planteja una lectura crítica, i des de la professionalitat, que és la base de les reivindicacions dels docents dels darrers anys. Només IC-V sembla que no recolzarà la llei, però no es planteja l'autèntica arma a les seves mans, deixar el tripartit. S'han empassat massa coses com per actuar conseqüentment en defensa de l'Educació Pública. A la poltrona dels governants s'està massa bé.

Entre les mesures que, com va afirmar el conseller Ernest Maragall, ja s'apliquen abans de tenir la nova llei aprovada, avui s'ha fet l'examen de sisè. Incomprensiblement ha costat un milió d'euros. Tot plegat, per fer un rànking d'escoles. Es continuen buscant fórmules per suplir la mancança de personal que es preveu pel curs vinent, però tampoc es parla de retirar la sisena hora. Al final, el que ha unit a quasibé tot el Parlament ha estat la concessió de més diners a l'escola concertada. Això és la privatització que, des del primer moment, he vingut denunciant.

Els nostres polítics han continuat fent la seva, distanciant-se uns mica més de la realitat social catalana. Després, encara hi haurà qui es preguntarà per què la participació a les eleccions europees serà ridícula...

La LEC avança, la lluita continua...

2009-04-26T23:28:00.002+02:00

La feina, els estudis i la família no em deixen temps pel bloc, que tard o d'hora recuperarà la seva activitat habitual.

Avui vull fer una petita reflexió sobre com avança la Llei d'Educació de Catalunya, que duu el camí d'aprovar-se per damunt dels acords tripartits de govern, sense que ni tan sols aquest s'esquerdi una mica.
Mentrestant, des de la comunitat educativa, encapçalada pels sindicats, es continuen plantejant mobilitzacions, malgrat que sembla clar que no tenen cap efecte sobre el conseller d'Educació.
I només faig que preguntar-me cap a on porta aquesta situació.

Una nena sense límits

2009-03-23T23:11:00.002+01:00

"Dir no" és una difícil tasca en l'educació dels nens i nenes. Aquest petit text del llibre "Omple'm de petons" del Carlos González és una bona incitació a la reflexió entorn aquest problemàtic tema:

"La Marta està la mar de bé al llit, però la seva mara l'ha cridat i s'ha de llevar. Per què no es pot quedar mitja hora més? O millor, no anar a l'escola? Cada dia hauria de ser de vacances per poder anar sempre a la platja o en bicicleta. O millor, muntar a cavall. Si tingués un cavall, li donaria sucre i pastanagues i cavalcaria tota sola i descobriria països nous. Bé, sola no, aniria amb la Isabel, que és guai...

Un crit de la mare la fa sortir de la seva fantasia. Sí, ja m'aixeco... Quina llauna, haver de rentar-se, amb aquesta aigua tan freda. I aquest sabó fa una olor tan dolenta... A casa la Isabel en tenen un que fa molt bona olor. Aquest vestit no m'agrada gens. I les vambes Cosme... Quina vergonya, totes les nenes de la classe porten Acme, però el papa s'ha entestat a no comprar-me'n unes de noves fins que aquestes no es trenquin...

Fa temps que la Marta ha renunciat a demanar més cacau a la llet, no hi ha manera que la seva mare entengui que ha de quedar tota negra. Galetes rodones! Les bones són les quadrades. Rentar-se les dents després d'esmorzar? Però mama, les meves amigues només se les renten abans d'anar a dormir. Entesos, ja hi vaig... La pasta de dents pica... Què passa, que no n'hi ha mai de maduixa?

Cal carregar la motxilla amb els llibres i anar caminant fins a l'escola. La seva mare no vol anar en cotxe perquè diu que per dos-cents metres no el treu. La Marta s'atura davant de l'aparador de la botiga de joguines i demana el tren elèctric. "Doncs el demanes als Reis", contesta la mare, i l'estira del braç. Dóna una puntada de peu a una pedra, i l'estira del braç. S'atura per mirar un gos que es pixa a la paret, i l'estira del braç. Posa el peu en un bassal, i l'estira del braç.

L'escola és un pal. No et pots aixecar quan vols, no et pots asseure al costat de la Isabel, no pots parlar, no pots riure, has de mirar la professora, has d'escoltar la professora. Lliura els deures, obre el llibre, treu un paper, fes un dictat, no seguis amb l'esquena torta, que no veus que has de fer punta al llapis? Feu els exercicis de la pàgina trenta, dibuixeu una vaca, per demà el que queda de la pàgina 42. A veure, Marta, digue'm la taula del tres... Des de quan tres per sis són dinou? Vejam, algú li pot dir a la Marta quant són tres per sis? La Isabel diu que ja no és amiga teva perquè t'ha vist jugant amb la Sònia. Doncs digue-li a la Isabel que és ximpleta, que jo jugo amb qui vull. A veure, aquestes nenes, el que s'han de dir és tan important que no es poden esperar que s'acabi la classe? Per què no ho diuen en veu alta perquè ho sentim tots?

Una altra vegada pèsols per dinar! I la bleda de la Isabel que no es vol asseure amb mi. Mira com parla amb l'Anna, només per fer-me enfadar. Ecs, peix!

La tornada a casa no pot ser més animada. Estirades de braç davant del forn (No hi ha croissant de xocolata!), davant de la botiga de joguines (No hi ha tren elèctric!), davant de la botiga d'ordinadors (No hi ha joc nou!) i del quiosc (No hi ha xiclet!). Marta, ja n'hi ha prou, avui m'estàs traient de polleguera, de veritat! (Sí, avui, ahir i cada dia).

M'haig de canviar les sabates abans de jugar. Haig de fer els deures abans de mirar la tele. Haig d'apagar la tele, ara mateix, just quan està tan interessant, per anar a sopar. Haig d'ajudar a parar la taula abans de sopar. M'haig de rentar les mans abans de parar la taula. T'he dit vint vegades que et rentis les mans. Mira quines mans que portes! Oh, no! Una altra vegada pèsols! Sembla que es posin d'acord. Mama, hi ha ous ferrats? Quèèè? Lluç?

Hi ha natilla de xocolata? Primer t'has de menjar la fruita. No vull fruita. La fruita és molt sana. No en vull. T'has de menjar una pera. No, una pera no, no hi ha plàtans? No, o una pera o una poma. No en vull, vull natilla. Nena, no contestis a la mama. Buaaa!

- D'acord, menja't la natilla i calla!"

Més d'un miler de persones es manifesten pels carrers de Lleida contra la LEC.

2009-03-19T22:59:00.003+01:00

Aquest migdia més d'un miler de persones s'han manifestat pels carrers de Lleida rebutjant la Llei d'Educació de Catalunya i la política educativa del Departament d'Educació.

Malgrat el paper desmobilitzador dels mitjans de comunicació de masses, s'ha aconseguit un seguiment massiu a l'Educació Infantil i Primària, i menys significatiu a la Secundària.

Però el Conseller, Ernest Maragall, com ho ve fent des del 14 de febrer de l'any passat, continua considerant que la postura dels sindicats, i dels mestres i professors que han secundat la vaga, no ha de fer canviar els seus plantejaments. La sensació que et dóna és la impotència davant d'una futura imposició d'una llei feta sota criteris econòmics, deixant al marge qualsevol plantejament pedagògic, didàctic i organitzatiu dels que funcionen a l'escola pública, bressol i reflex de la democràcia i la participació.

Una llei imposada està destinada al fracàs.

La manca de voluntat negociadora del Departament d'Educació.

2009-03-17T11:33:00.004+01:00

Ahir es va viure un nou episodi dels despropòsits del Departament d'Educació a l'hora de negociar amb els sindicats. Davant del plantejament d'una protesta simbòlica als diferents Serveis Territorials, a Lleida i a Tarragona, els delegats sindicals es van trobar amb les portes tancades en horari d'atenció al públic. Evitar les protestes és l'objectiu del conseller.

La carta que va enviar als mestres i professors, la congelació de l'aplicació de l'augment d'hores lectives o la farsa de la participació a través de www.lleieducacio.cat són mostres del tarannà del conseller. La llei porta el camí de la imposició. Porta, per tant, el camí del fracàs. D'esquenes al professorat no és pot aplicar.

Dijous, 19 de març, el seguiment de la vaga es preveu massiu, contra la LEC i contra la política educativa d'aquest govern, suposadament d'esquerres.

Fets com el d'ahir, només porten a evidenciar que el que es denuncia des dels sindicats, és a dir, la manca de diàleg, és una realitat ben tangible.

Dijous a les 13:00, als Serveis Territorials d'Educació de Lleida, hem de concentrar-nos més mestres i professors que mai.

Educació, hores extres, sisena hora i crisi.

2009-03-11T23:25:00.002+01:00

Avui s'ha conegut la notícia que el Conseller d'Educació, Ernest Maragall, davant dels plantejaments realistes dels directors dels inconvenients organitzatius que comporta ampliar les hores lectives de manera voluntària, ha "congelat" la proposta. A més a més, segons diu "El Periódico", el conseller va afirmar "Aturem-nos i tornem a començar". Aquesta prudència hauria d'haver estat estesa a la tramitació parlamentaria de la Llei d'Educació de Catalunya. Això hauria evitat les vagues prèvies i evitaria la vaga del proper 19 de març.

A més a més va admetre que "no hi ha pressupost per incrementar la plantilla", malgrat que és necessari. Davant d'aquesta situació caòtica, que pot empitjorar el proper curs, l'única solució viable i racional seria retirar la sisena hora a l'Educació Primària, mantenint el professorat als centres per tal de reforçar les plantilles, ja sigui per assumir les noves tutories o per cobrir les substitucions que queden pendents setmana rera setmana per la falta de substituts. La sisena hora va ser un gran error, que no aporta res al dia a dia a les escoles, i és l'origen de la situació que denuncia el conseller. Per tant, com sempre dic, rectificar és de savis, i seria, sense cap mena de dubte, una bona proposta per tothom, especialment perquè estalviaria una gran quantitat de diners a l'administració i evitaria que els mestres hagin de dedicar una hora diària a fer activitats no curriculars. De ben segur que, amb els diners estalviats, es podrien subvencionar tota mena d'activitats extraescolars.

La retirada de la sisena hora seria una decisió valenta i encertada que insuflaria una bona dosi de seny al Departament d'Educació i aconseguiria fer augmentar la qualitat a les escoles.

Mentre no arriba aquesta proposta, haurem de continuar donant un "No rotund a la política educativa del Departament".

Carta del Conseller d'Educació als docents.

2009-03-04T21:03:00.007+01:00

Avui he rebut una carta, millor dit, un correu electrònic, del Conseller d'Educació, Ernest Maragall. D'aquí a 15 dies hi ha convocada una vaga contra la política educativa del seu departament. És legítim que intenti defensar les seves tesis, com fa cada dos per tres als mitjans de comunicació de masses.

Però els mestres i professors que estem dia a dia a l'aula no sabem ben bé com llegir aquesta carta i ens és difícil contagiar-nos del seu optimisme, en especial en l'aplicació de les darreres mesures, de les que he parlat amb anterioritat.

Malgrat tot, m'agrada el posicionament públic que fa el conseller afirmant que la Llei d'Educació de Catalunya s'està aplicant abans de ser aprovada: "És en aquest entorn que hem començat a desplegar, amb respecte absolut per la normativa vigent, algunes orientacions bàsiques del Projecte de llei d’educació de Catalunya en tràmit."

Aquest és un aspecte que venim denunciant els que ens oposem a la llei. Si més no, en algun aspecte se'ns dóna la raó.

A continuació, fa una acceptació de la crítica i afirma que "És una estratègia discutible? Naturalment que sí. Se’n pot parlar? I és clar. Se n’ha de parlar. D’entrada, és evident que s’ha d’aplicar amb respecte als acords assolits amb les representacions sindicals, així com amb la consideració escrupolosa dels drets adquirits i consolidats per cadascun de vosaltres." Parla de respecte als acords el mateix conseller que ha deixat sense oposicions a un bon nombre de mestres interins i substituts que esperaven més de 4000 places per aquest curs i s'han quedat en 200. No sé quin grau de credibilitat pot tenir.

Referent a l'ampliació de l'horari lectiu del professorat afirma que "De totes les mesures explicades, pendents de concreció en els escenaris reals de diàleg, no n’hi ha cap —insisteixo— no n’hi ha cap que representi cap pèrdua o modificació dels drets laborals per als professionals de l’educació. En tot cas, moltes d’aquestes mesures impliquen millores explícites d’aquestes condicions laborals." No canvien els drets laborals, canvien substancialment les condicions laborals. A més a més, fer més hores lectives no es pot considerar millorar les condicions laborals. Molts equips directius deuen estar suant tinta pensant com faran encaixar en els complicats horaris de les escoles els mestres que decideixin fer les hores extres, que se sumaran de 4 en 4, però que restaran més d'una persona física, amb tot el que això comporta.

Més endavant explica que "Cap de les mesures significa que algú es quedi sense feina. Al contrari: per atendre la previsió d’augment d’escolarització, el proper mes de setembre incrementarem la plantilla docent contractant nous professionals." Es possible que ningú es quedi sense feina en un primer moment, però també és cert que si els mestres fan més hores lectives es reduiran les plantilles, sobretot tenint present que s'han ideat per cobrir les hores dels mestres amb reducció de jornada, que actualment són complementats per professionals amb més disponibilitat horària que la que estrictament s'ha de cobrir, és a dir, ara els centres guanyen hores gràcies als mestres que cobreixen un terç de jornada com a mitja. Aquesta situació sí que pot fer que es necessitin menys mestres i professors.

Finalment, referent a la concatòria de vaga, afirma que "Convocar una vaga és legítim, però aquesta és clarament contraproduent per al prestigi de l’educació. Agreuja el distanciament entre l’escola i la societat i fa mal a l’educació. Especialment a l’educació pública. Convocar una vaga és legítim, però no és comprensible quan tots els escenaris de diàleg estan oberts ara mateix." No entenc quins escenaris de diàleg estan oberts, si queda clar l'incompliment dels pactes amb els sindicats. Per acabar voldria destacar que aquesta vaga és una mostra més del distanciament entre els polítics i l'escola, entre els polítics i la societat. No es pot legislar contra els qui haurem d'aplicar la llei.

Gràcies conseller per la seva carta, però no crec que pugui convèncer ningú.

Les hores extres destrueixen ocupació.

2009-02-25T23:43:00.004+01:00

La proposta del Departament d'Educació d'augmentar les hores lectives del professorat va prenent forma.

El plantejament està en la línia de la idea de disminuir el professorat interí i substitut, que, en un primer moment, es va materialitzar en un pacte de milers de places d'oposicions, que ara s'ha incomplert i ha esdevingut un dels motius de la convocatòria de vaga del proper 19 de març, i que s'ha transmutat, irracionalment, en un augment de la jornada lectiva d'una part del professorat que suposa, a la pràctica, una reducció de les plantilles dels centres, una reducció de la qualitat de les hores lectives i una destrucció massiva de llocs de treball.
Els que qualifiquen d'irresponsable la convocatòria dels sindicats, haurien de reflexionar si és acceptable, i responsable, anar en contra dels criteris pedagògics i organitzatius i centrar-se exclusivament en la vessant econòmica d'un dels puntals de la societat del benestar: l'Educació Pública.
A més a més, i recollint l'apunt del Jose Luis Castillo al seu bloc, l'Educació, en temps de crisi, pren nou impuls i rellevància. Llàstima que el govern de la Generalitat de Catalunya només ho utilitzi pels eslògans publicitaris.

Maquinària de propaganda contra la vaga del 19 de març.

2009-02-16T23:06:00.006+01:00

Per més que m'esforço no puc entendre el menysteniment constant de la professionalitat dels mestres per part dels mitjans de comunicació de masses, que esdevenen una autèntica maquinària de propaganda al servei del govern de la Generalitat de Catalunya.

És difícil trobar argumentacions enraonades a les tertúlies radiofòniques i televisives o als articles d'opinió de la premsa escrita. Sempre preval la necessitat de canvi, com a totes les campanyes electorals. Ningú fa incís en els molts aspectes escolars que funcionen gràcies al treball diari dels mestres. Com a molt, se'ns retrata com uns "màrtirs" que suportem el que és insuportable. Cap esment a la professionalitat del treball quotidià.
De fet, sembla que l'argumentació sindical de la convocatòria de vaga del proper 19 de març sigui esbojarrada i irracional, quan l'únic que planteja és el respecte al criteri dels professionals en la planificació educativa del país i la coherència i mesura en la presa de decisions. Però, com bé sabem tots els que ens dediquem a la docència, la nostra professió, amb totes les decisions que comporta, és opinable i rebatible per qualsevol ciutadà.
Aquí rau la perversió del discurs mediàtic, la criminalització de la professió, un motiu més per secundar la vaga.
Una vaga que arriba després d'un any i mig de desgast des de l'oposició als primers plantejaments de la Llei d'Educació de Catalunya i amb l'afegit de molts incompliments i noves propostes sorgides, com sempre, des dels despatxos amb el paraigües mentider d'una hipotètica participació social.
19 de març, vaga general a l'ensenyament públic català! No a la política del Departament d'Educació!

III Premio Espiral Edublogs.

2009-02-15T23:36:00.004+01:00

Per tercer any consecutiu presento aquest "Totum Revolutum" al "Premio Espiral Edublogs", fonamentalment per poder ajudar a enriquir, amb la meva modesta aportació, la xarxa de mestres i professors blocaires.
Aquests premis m'han estat molt útils per conèixer propostes d'utilització dels blocs a l'aula i blocs de docents amb reflexions i propostes d'allò més interessants.
A l'escola s'han anat creant, amb més o menys dinamisme, un bon grup de blocs i estic duent a terme una formació específica al respecte, amb l'objectiu de consolidar el seu ús.
El "III Premi Espiral Edublogs" és una bona font per anar a beure i refrescar els nostres plantejaments metodològics entorn els blocs.

"Educar de bon humor" amb el Carles Capdevila.

2009-02-11T23:36:00.002+01:00

Aquest vespre ha començat a caminar el projecte d'Escola de Pares del nostre centre. Per la presentació hem convidat el Carles Capdevila, que ens ha fet riure molt, i pensar encara més, amb la seva presentació "Educar de bon humor".

Com la majoria de les persones que ens ajuden a reflexionar sobre això tan complex que és l'educació dels nostres fills, no ha descobert cap gran teoria ni ens ha donat cap "bareta màgica". Ens ha il·lustrat amb les situacions que vivim a diari des de l'òptica de l'humor. Tot és més fàcil des del prisma irònic.
L'assistència ha estat un èxit i el mes vinent començarem les trobades entre pares on esperem que l'intercanvi d'experiències sigui la dinàmica que ens porti a reflexionar sobre l'acció quotidiana amb els nens i les nenes. Sempre, com no, "educant de bon humor".

19 de març, vaga de mestres i professors.

2009-02-11T23:21:00.003+01:00

Tal i com apuntava fa uns dies, les darreres decisions del Departament d'Educació han conduit a una convocatòria unitària de vaga de mestres i professors per la proper 19 de març. Demà comencen les mobilitzacions.

Reproduiexo el manifest:
"Els sindicats amb representació a l’ensenyament públic convoquem unitàriament vaga el 19 de març.
La política educativa del Departament d’Educació i l’actitud del seu conseller s’ha vingut caracteritzant els últims anys per l’autoritarisme més absolut i el menyspreu envers el professorat i la seva tasca, l’ensenyament públic en general i els seus representants legals, els sindicats.

A la presentació al Parlament d’un projecte de llei d’educació que obvia les propostes de les organitzacions representatives del professorat, al rebuig de part del professorat i altres sectors de la comunitat educativa expressada en les diferents mobilitzacions mantingudes al llarg de l’any passat, s’ha d’afegir la seva incapacitat i negligència a l’hora de resoldre els problemes reals que tenen plantejats avui els centres educatius públics: massificació de les aules, dèficit en les construccions escolars necessàries, professorat insuficient per a l’escolarització actual i futura, organització del tractament de la diversitat, restriccions i arbitrarietats en l’adjudicació de les plantilles, erràtica gestió per part del Departament...

A més, l’aplicació que ja està fent el conseller Maragall d’alguns preceptes continguts en el projecte de llei, quan encara no han estat discutits ni aprovats pel Parlament de Catalunya, reforça encara més aquesta manera gens democràtica de fer política.

A tot això, cal afegir una manca absoluta de respecte per la negociació col·lectiva, intentant retallar-la i minimitzar-la contínuament, tot prenent mesures unilaterals que empitjoren sensiblement les condicions de treball del professorat i que constitueixen flagrants incompliments d’acords sindicals i de govern.

En aquest sentit, els sindicats USTEC·STEs, CCOO, ASPEPC-SPS, FETE-UGT i CGT expressem el més absolut rebuig a aquesta política educativa i exigim la dimissió del conseller Maragall.

Els esmentats sindicats fem una crida al professorat a assistir i participar a les assemblees de zona, a debatre en els centres l’abast i les conseqüències de la nova llei i les noves mesures proposades pel conseller i el Departament i a participar activament :

•en les concentracions davant els ajuntaments el dia 12 de febrer
•en la convocatòria de vaga del 19 de març
•en definitiva en el conjunt de mobilitzacions que es proposen per a obligar al departament a retirar aquestes mesures i continuar expressant:

Un no rotund a la política educativa del Departament d’Educació

No volem aquesta llei.
No a la desregulació horària. No a l’augment de la jornada lectiva.
No a la disminució de l’oferta pública d’ocupació. Manteniment de l’oferta pactada. Ampliació dels pactes d’estabilitat.
Cobriment de totes les substitucions des del primer dia.
No a la retallada de plantilles.
Increment de la construcció de centres públics. No a la massificació.
No als incompliments del Departament d’Educació.

USTEC·STEs, CCOO, ASPEPC-SPS FETE-UGT CGT"

12 de febrer, concentracions contra la política del Departament d'Educació.

2009-02-10T23:26:00.002+01:00

Dijous, 12 de febrer, s'han convocat concentracions arreu de Catalunya, als ajuntaments i als Serveis Territorials, contra la política del Departament d'Educació.

Els darrers anuncis de canvis, i els incompliments constants del conseller Ernest Maragall, han fet ressorgir la unitat sindical, que ens hauria de conduir a una nova jornada de vaga general a l'ensenyament públic català. L'única mostra de força eficaç que tenim per demostrar el nostre rebuit a les propostes del Departament.
S'està governant sense tenir present, per a res, els mestres i els professors de l'Escola Pública, s'està fent una mala passada a la futura Llei d'Educació de Catalunya, que com intenten fer creure hauria de ser una llei de país. Per contra, serà una llei dels polítics que aspiren a governar Catalunya, feta d'esquenes als que l'hem de tirar endavant, els docents. No podrà ser considerada una "llei de país"...